Emigdi Subirats i Sebastià

Benvolguda Aitana,
T’escric amb una emoció profunda i amb el cor ple d’orgull, per l’admiració que sento per la teua persona. És difícil expressar en paraules el que sentim molts i moltes quan et veiem jugar, quan et veiem triomfar, quan et veiem aixecar el cap i defensar, amb naturalitat i convicció, tot allò que ets i representes. Has arribat al cim del futbol mundial, però ho has fet amb la humilitat, la intel·ligència i la coherència que t’han acompanyat tostemps.
Encara tinc gravada a la memòria la teua imatge a les gales de la Pilota d’Or a París, radiant però serena, elegant sense artifici, amb un estil propi que transmet autenticitat. Quan endegaves el discurs i parlaves —en català, amb normalitat, amb orgull— molts vam sentir una emoció que anava més enllà de l’esport. Perquè no només parlaves com a millor jugadora del món: parlaves com a dona d’aquest país, que no renuncia a la seua llengua ni a la seua manera d’entendre el món.
El teu exemple és immens. Formes part d’un equip que ha fet història: el Barça femení. Al costat d’Alexia Putellas, Clàudia Pina, Patri Guijarro, Ewa Pajor i tantes altres dones extraordinàries heu canviat la història de l’esport. Heu portat el futbol femení a una dimensió que semblava inabastable. Avui ompliu estadis, sou referents per a milions de xiquetes i xiquets arreu del món. Per suposat, tenim en compte d’on veniu: dels anys de silenci, de precarietat, de menyspreu. D’un temps en què éreu amateurs, invisibles, ignorades per molts.
Heu picat pedra, heu trencat murs i heu fet visible una altra manera de jugar, de competir, de guanyar. En un món encara massa dominat per la mirada masculina, vosaltres heu demostrat que el talent, la passió i la intel·ligència no tenen gènere: que es pot ser forta sense deixar de ser sensible, ambiciós sense perdre la decència.
T’he seguit de prop, Aitana, i no només dins del camp. Sempre m’ha fascinat la teua coherència vital. Que portes el cognom de la mare primer, que visques d’acord amb uns valors que parlen d’igualtat, d’autonomia i de respecte. Que t’hages format com a persona més enllà de l’esport: que et graduesses al Grau en Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport a la Universitat Ramon Llull, i que després decidissis continuar formant-te amb un màster en gestió esportiva al Johan Cruyff Institute. Tot això parla d’una ment inquieta, d’una dona que sap que l’esport és més que competir: és comprendre, crear, influir, transformar.
A més, als 24 anys, ja vas publicar la teua pròpia biografia, Totes unides fem força, escrita per Cristian Martín. Catorze capítols, com el dorsal de Johan Cruyff, que tu mateixa has fet teu. Una obra que no és només un relat personal, sinó també un símbol: un llegat d’esforç col·lectiu, de consciència.
Amb tot, Aitana, permet-me parlar-te també d’una altra lluita que, com a poble, tenim davant nostre: la llengua. El català.
Vivim un moment difícil, molt difícil. La nostra llengua està ferida, amenaçada a tots els territoris on és pròpia. Al Carxe, a Múrcia, ni tan sols és reconeguda. A l’Alguer i a la Catalunya Nord, sobreviu entre la nostàlgia i la resistència. A Andorra, tot i la independència i l’oficialitat, la globalització i el turisme la desplacen a poc a poc. A les Illes Balears i Pitiüses i al País Valencià, la situació política actual és d’una hostilitat alarmant, amb governs que promouen la substitució lingüística i el menyspreu obert cap a la nostra cultura. Fins i tot a Catalunya, en moltes comarques, el català recula cada dia: a les escoles, als carrers, a les pantalles.
Vivim, a més, envoltats de partits polítics obertament contraris a la llengua i a la seua dignitat, que no dubten a manipular-la, ridiculitzar-la o utilitzar-la com a arma de divisió. El més trist és que, davant d’això, massa sovint la resposta dels partits que es diuen suposadament catalanistes és tèbia, indecisa, poruga. Falta coratge. Falta convicció.
Per això, Aitana, crec de debò que persones com tu poden fer més per la llengua catalana que moltes campanyes institucionals. La teua manera natural de parlar-la, d’estimar-la, de fer-la visible davant el món, és un acte de resistència de país. Quan tu dius unes paraules en català a París, a Torí o a Londres, milions de persones senten que el català existeix, que és viu, que és digne de ser estimat.
El teu paper és immens, molt més del que potser t’imagines. El teu exemple pot despertar autoestima en una generació sencera. Perquè tu representes una manera de ser catalana molt digna: totalment oberta, moderna, valenta, internacional i alhora arrelada. El mateix esperit que encarnen figures com Pep Guardiola, que ha sabut prestigiar el país des de la seua tasca, des del seu pensament, des del seu respecte per la llengua i la cultura. Tu, Aitana, ets a la mateixa alçada moral i simbòlica.
El teu futbol és art, però la teua actitud és consciència. Ets la prova que es pot triomfar al món sense renunciar a qui ets. Que es pot ser universal sense deixar de ser local. Que es pot parlar català i ser, alhora, la millor del món.
Et dono les gràcies, de tot cor, per tot el que ens has donat —i pel que encara ens donaràs. Per fer-nos creure, per fer-nos vibrar, per recordar-nos que el talent i la identitat poden caminar junts.
Amb tot el respecte, l’admiració i l’esperança,
Emigdi Subirats
Països Catalans, 2025

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!