Emigdi Subirats i Sebastià

Hi ha terres que parlen amb veu pròpia. Hi ha pedres que no callen. I hi ha dones que, amb la força de les paraules, donen vida a tot allò que el temps voldria silenciar. Carme Meix és una d’aquestes dones. Una escriptora que no només va escriure sobre la Terra Alta, sinó que la va fer parlar, sentir i bategar com una criatura antiga que encara sap explicar contes baix la llum tremolosa del capvespre.
Quan miro cap a Gandesa, quan el vent xiuxiueja entre les oliveres i la llum s’esmuny pels costers de vinya, sento la presència d’una veu que mai s’ha apagat. És la veu de la Carme, clara i fidel, arrelada a la seua terra, a la seua gent, a la memòria de tot un poble. La seua literatura no és només una obra escrita: és un acte d’amor profund i tenaç, una abraçada que travessa generacions.
Entre els seus llibres, Els cims invencibles. Entre Pàndols i Cavalls s’alça com una crònica del dolor i del coratge, retratant la Batalla de l’Ebre amb una humanitat que commou. En Collita de foc, el paisatge devastat per la fil·loxera esdevé metàfora de la persistència pagesa, de la reconstrucció col·lectiva. El crit de l’esparver ens transporta a un segle XV de lluites remences i justícia esquiva, i Cercles gira com la roda del temps, com les estacions que tornen tostemps a la terra que estima. I fins i tot en Pa amb vi i sucre, entre receptes i memòries, hi batega la mateixa passió: fer del quotidià una epopeia, del plat senzill un símbol de cultura i resistència.
En cada obra, la Carme desplega una llengua que canta i tremola, rica i honesta, sense concessions. Ella no només escrivia en català —ella vivia en català. I ho feia amb una sensibilitat que la situa, amb justícia, entre les grans veus de la nostra literatura. Una veu que no crida, però que ressona. Una veu que no s’imposa, però que roman. Una veu que no busca glòria, però que la mereix.
Una de les característiques que més destaca en la seua narrativa és la capacitat d’harmonitzar les sensacions físiques del territori amb l’ànima de les persones que l’habiten. I és impossible parlar de la seua obra sense recordar aquella silueta immutable que vigila Gandesa des de la part alta: la Torre del Castellà. Aquesta torre, que ha estat presó, casa forta i silenci de pedra, és més que un testimoni de la història; és un mirall de l’ànima de Meix. Ambdós, torre i autora, són sentinelles de la memòria. Ambdós han resistit l’oblit. Ambdós representen un amor incansable per un poble, una llengua i una manera d’entendre el món.
Carme Meix no és només una autora de la Terra Alta. És el seu batec. És la seua veu feta literatura. És un far enmig de les boires que a vegades ens volen esborrar la memòria. El seu llegat no viu tan sols als prestatges, sinó en cada persona que estima la terra, la parla i la defensa.
I jo, amb estima profunda, amb respecte devot, alço avui aquestes paraules com si fossin flors al peu d’un altar de pedra i tinta. Carme Meix, senyora de la paraula i del paisatge, que el teu nom ressoni sempre com la cançó antiga que mai no mor, com la torre que mai no cau, com la llengua que mai no calla.
Carme Meix ha sabut donar veu a aquesta terra. Les seues novel·les són com finestrals oberts que ens permeten mirar cap a la vida quotidiana, cap a les emocions i els records que brollen d’aquest paisatge tan singular

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!