Emigdi Subirats i Sebastià

Dimecres 30 de setembre, la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa va acollir la presentació de Bon dia, cultura catalana. Columna del setmanari Ebre Informes (1977-1985), una obra de Manuel Pérez Bonfill de la qual he tingut cura. La recuperació d’aquest conjunt de textos constitueix, al meu entendre, un acte de justícia literària i cultural amb un dels grans intel·lectuals que ha donat Tortosa i amb una de les figures fonamentals per entendre la cultura catalana contemporània.
El llibre recupera els articles que Pérez Bonfill va publicar a Ebre Informes durant el postfranquisme. Ara, gairebé cinquanta anys després de l’aparició d’aquells primers textos, tenim la possibilitat de tornar-los a llegir conjuntament en forma de llibre. Fer-ho avui permet comprovar fins a quin punt aquella columna era molt més que una secció periodística, era una finestra oberta a la cultura.

Manuel Pérez Bonfill, el nostre professor de sempre
Parlar de Manuel Pérez Bonfill és parlar d’una de les grans figures intel·lectuals de la Tortosa contemporània. Nascut a Tortosa el 1926 i traspassat el 2018, va ser professor de llengua i literatura durant més de quaranta anys i un dels responsables dels cursos de reciclatge de català, escriptor, poeta, narrador, dramaturg, director teatral, activista cultural i cronista de la vida cultural ebrenca.
La seua trajectòria literària és àmplia. Va començar publicant narrativa en castellà durant els anys cinquanta, però progressivament va adoptar el català com a llengua literària. La fira de sempre, Amb algunes branques d’olivera, Fràgils, Carrer de només un o Abusos del ritual formen part d’una obra narrativa que combina la mirada existencial, la memòria, la vida quotidiana i una particular capacitat d’observació.
Tanmateix, reduir Pérez Bonfill a la seua obra literària seria insuficient. Manuel va ser, sobretot, un animador cultural permanent. Va formar part d’aquella generació d’intel·lectuals tortosins que, en plena dictadura, van intentar mantenir oberts els espais de la cultura catalana. Va estar vinculat a GEMINIS, al costat de Gerard Vergés i Jesús Massip, i va participar en diverses iniciatives culturals que intentaven reconstruir una vida intel·lectual que havia estat greument interrompuda per la Guerra de 1936-1939 i la dictadura.
El 2010 va rebre la Creu de Sant Jordi i el 2016 va ser nomenat Fill Predilecte de Tortosa. Amb tot, probablement una de les millors maneres de comprendre Manuel Pérez Bonfill és llegint-lo. Bon dia, cultura catalana ens permet fer-ho d’una manera privilegiada.

Una columna que era molt més que una columna
Quan Josep Bayerri va posar en marxa Ebre Informes, va demanar a Manuel Pérez Bonfill que assumís una secció fixa. Així va néixer Bon dia, cultura catalana. El títol ja era tota una declaració d’intencions. Una salutació, però també una reivindicació. En un moment en què la llengua catalana acabava de sortir d’una llarga etapa de persecució i encara no disposava de la normalitat social, Pérez Bonfill convertia cada columna en una defensa de la cultura pròpia. La seua actitud davant la llengua era inequívoca. De fet, el mateix Pérez Bonfill hauria volgut que Ebre Informes fos íntegrament en català i no acceptava fàcilment les limitacions lingüístiques del moment. La seua defensa del català era, per tant, acèrrima, però no simplement retòrica. La practicava, l’escrivia, la convertia en llengua de cultura, de crítica, de debat, d’humor i de pensament.

Un retrat de la cultura ebrenca
Llegir ara Bon dia, cultura catalana és entrar en una mena de gran retrat col·lectiu de la cultura catalana i ebrenca de finals dels anys setanta i primers vuitanta. Hi apareixen escriptors, poetes, artistes, actors, directors teatrals, llibreters, editors, periodistes, mestres i persones vinculades al món cultural; però també hi trobem les relacions personals que sostenien aquella comunitat intel·lectual.
Pérez Bonfill no vivia la literatura com una activitat aïllada. La literatura era una xarxa de complicitats, lectures, amistats, discussions i correspondències. Un exemple especialment significatiu és la relació epistolar que va mantenir amb Joan Cid i Mulet, l’escriptor i intel·lectual de Jesús exiliat a Mèxic. Aquest fet té una enorme importància. Perquè una carta entre dos escriptors és molt més que una comunicació privada: és també un document sobre una època, sobre les relacions intel·lectuals, sobre la continuïtat d’una cultura interrompuda per la guerra i l’exili. En aquest sentit, Bon dia, cultura catalana contribueix a reconstruir aquella geografia humana de les lletres catalanes que sovint no apareix en les històries literàries convencionals.

Gerard Vergés, Zoraida Burgos, Ricard Salvat i tota una generació
Pérez Bonfill formava part d’un extraordinari entramat d’escriptors i intel·lectuals tortosins. Gerard Vergés, Jesús Massip, Ricard Salvat, Zoraida Burgos són noms imprescindibles per entendre la recuperació de la vida cultural tortosina durant el franquisme i la transició. La revista GEMINIS, apareguda el 1952, va ser un dels espais essencials d’aquesta recuperació. Aquella generació va demostrar que Tortosa i les Terres de l’Ebre podien generar una literatura moderna i exigent fins i tot en un context d’una enorme precarietat cultural.
Bon dia, cultura catalana continua aquella mateixa tasca. La columna permet seguir les trajectòries d’algunes d’aquestes figures, però també veure com Pérez Bonfill les llegeix, les interpreta i les reivindica. Això converteix la columna en una peça activa dins de la mateixa història cultural que explica. Pérez Bonfill no era un cronista neutral de la cultura. Era part d’aquella cultura.

Cròniques teatrals i una cultura viva
Un altre dels grans atractius del volum són les cròniques teatrals. El teatre ocupa un lloc molt important en la seua trajectòria. Va ser director teatral i va estar vinculat a diverses iniciatives escèniques, a més d’haver estat responsable de despertar vocacions artístiques entre els seus alumnes. Les cròniques ens permeten reconstruir representacions, actors, companyies, iniciatives i inquietuds d’un moment en què la recuperació cultural passava també per recuperar els escenaris. Per això el llibre no és només interessant per als estudiosos de la literatura, també ho és per a qualsevol persona interessada en la història cultural nostrada.

Crítica literària, lectures i descobertes
Pérez Bonfill era, abans que res, un lector i això es nota. La columna està plena de lectures, comentaris, recomanacions, valoracions i descobertes. La crítica literària no hi apareix com una activitat acadèmica allunyada del lector, sinó com una conversa intel·ligent sobre els llibres i els seus autors. Hi ha una voluntat clara de donar visibilitat als escriptors ebrencs, però també als autors catalans que formaven part del seu univers lector.
A través de les seues crítiques, el lector contemporani pot reconstruir què es llegia, què es discutia i quins llibres despertaven interès en aquells anys. Això dona al volum un valor documental extraordinari. Perquè un llibre de crítica literària pot explicar-nos una obra. Però una col·lecció de cròniques literàries pot explicar-nos **tota una comunitat lectora**.

Una cultura catalana que volia deixar de ser invisible
Hi ha, en el conjunt de la columna, una idea que es repeteix de moltes maneres: la cultura catalana havia sobreviscut i tenia dret a ocupar l’espai públic. Pérez Bonfill havia viscut la repressió cultural de la dictadura i coneixia perfectament què significava la desaparició de la llengua pròpia dels espais oficials i educatius. Per això la seua defensa del català no era una qüestió ornamental, era una qüestió de dignitat cultural. La seua generació havia hagut de mantenir viva la cultura en condicions molt difícils. Després de la mort del dictador sanguinari, Pérez Bonfill va entendre que començava una nova etapa, però també que la normalització no seria automàtica.
Bon dia, cultura catalana és una crònica extraordinària d’aquest moment de transició. La columna registra les esperances, però també les decepcions. La recuperació de la democràcia no significava, automàticament, la plena recuperació de la cultura catalana. Pérez Bonfill ho sabia i ho escrivia.

Josep Bayerri, el periodista que va fer possible aquell espai
El llibre compta amb un pròleg de Josep Bayerri, una figura inseparable de la història de Bon dia, cultura catalana. Bayerri, nascut a Tortosa el 1944, és periodista, arquitecte tècnic i llicenciat en Ciències de la Informació. Una de les seues grans aportacions al periodisme ebrenc va ser precisament la fundació d’Ebre Informes. Després de diversos intents, el projecte va obtenir l’autorització definitiva el 1977 i el número zero es va presentar el gener de 1978.
Bayerri va conèixer Manuel Pérez Bonfill el 1960, quan ell era encara un adolescent i Pérez Bonfill ja era professor de literatura a l’Institut de Tortosa. La seua amistat es va prolongar durant dècades. El seu pròleg aporta, per tant, una doble mirada: la del periodista que va crear el mitjà i la de l’amic que va conèixer de prop l’home i l’intel·lectual.

Un llibre que recupera una memòria
Un dels grans mèrits de Bon dia, cultura catalana és que permet recuperar una part de la memòria cultural que corria el risc de quedar dispersa en les hemeroteques. Els articles publicats en un setmanari tenen una vida efímera.Es llegeixen, es comenten i desapareixen. Amb el temps, només en queda el paper. Recuperar-los en un volum significa donar-los una segona vida. I, en aquest cas, una segona vida especialment necessària. Perquè hi trobem una Tortosa cultural que avui només podem reconstruir parcialment: les seues llibreries, els seus teatres, les seues revistes, els seus escriptors, les seues discussions, les seues cartes, les seues presentacions de llibres, els seus projectes i també les seues dificultats. Hi trobem, en definitiva, la vida cultural d’una ciutat.

La importància de recuperar Pérez Bonfill avui
Manuel Pérez Bonfill va rebre importants reconeixements en vida. La Creu de Sant Jordi el 2010 i el nomenament com a Fill Predilecte de Tortosa el 2016 en són una mostra. Tanmateix, el millor homenatge que se li pot fer és probablement continuar llegint-lo. Això és precisament el que permet aquest llibre. Bon dia, cultura catalana ens retorna la veu d’un Manuel Pérez Bonfill lúdic, irònic, incisiu, culte i profundament compromès amb la cultura. Una veu que podia parlar de literatura i de política cultural, de teatre i de llengua, d’un llibre acabat de publicar o d’una carta rebuda d’un escriptor de l’exili. Una veu que sabia que les Terres de l’Ebre no eren una perifèria cultural. Eren —i són— un espai de creació. Pérez Bonfill va dedicar bona part de la seua vida a demostrar-ho.

Una obra que és també un retrat d’una època
Quan avui llegim aquells textos, gairebé cinquanta anys després, ens sorprèn comprovar que moltes de les preguntes continuen sent actuals. Quin espai ocupa la cultura catalana? Com es defensa una llengua? Com es dona visibilitat als creadors ilercavons? Quina relació hi ha entre literatura i societat? Què significa mantenir una cultura viva? Quin paper tenen els escriptors, els professors, els periodistes, els teatres, les biblioteques i els mitjans de comunicació en la construcció d’una comunitat cultural? Pérez Bonfill no ofereix respostes fàcils. Però ens obliga a formular aquestes preguntes, i aquesta és una de les virtuts de la seua escriptura.
Bon dia, cultura catalana és, al mateix temps, hemeroteca, literatura, crítica, memòria i testimoni. Però és també un llibre sobre les persones. Sobre Gerard Vergés, Zoraida Burgos, Ricard Salvat i Joan Cid i Mulet. Sobre els escriptors que escrivien cartes i compartien lectures. Sobre els actors i directors que intentaven mantenir viu el teatre. Sobre els joves que començaven a escriure. Sobre els lectors, sobre els professors, sobre una generació que va entendre la cultura com una responsabilitat.
Manuel Pérez Bonfill ens parla des del passat, però encara té coses a dir-nos. Recuperar la seua veu és, també, una manera de tornar a dir: Bon dia, cultura catalana.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!