Emigdi Subirats i Sebastià

BÀRTEK D’ERIK SIENKIEWICZ
– Ha arribat el moment estel·lar que tothom ha estat esperant des que hem donat el tret d’inici a la Festa de Santa Llúcia, enguany en el marc sense parió del Castell de la Suda de Tortosa. L’obra guanyadora de la 63a edició del Premi Sant Jordi de novel·la, presentada amb el pseudònim Despuig, porta com a títol Bàrtek i n’és l’autor… el novel·lista tortosí Domènec Bonfill.

Va haver-hi un esclat de joia entre els assistents. En un dir amen el cadell lletrat local més preuat rebia tota mena de felicitacions. Va agafar el xec amb els 36.000 euros de mans del MH Pere Aragonès i va fer un discurs ple d’enginy. Nogensmenys, no va fer cap esment al relat del triomf que l’enlairava amb només 25 anys. Havia fet el cim com l’Òscar Cadiach el 1984 a l’Himàlaia!
Va passar per desig propi la nit en solitari a l’hotel Corona. Va arribar a casa uns minuts després amb el rostre que mostrava una austera caricatura de la felicitat. Li calia una dutxa ràpida. L’Anna va alliberar un tendre:
– No tardis.
En trobar-se nu davant l’aigua transparent, tot el cos li semblava que estava decorat amb l’atziaca lletra P, que li circulava per les venes. L’aigua, que és de vida fonament, no podia netejar res. Li havia caigut de bursada el món al damunt.
Va eixir del bany per trobar-se amb la companya de vida que s’havia endolcit la pell amb fragàncies que el durien a estels llunyans. Va esdevindre però la directora d’una orquestra que no trobava ritme. Les emocions de la nit anterior l’allunyaven d’Eros! L’aturada en sec va anar seguida d’un de bell nou tendre: – No passa res.
Al dia següent, durant el trajecte a Barcelona, el remordiment l’aclaparava. La Laura Rosel va deixar esplaiar en una entrevista divina l’heroi literari del país.
Un rostre ben distint va abandonar l’emissora. A l’editorial, les trucades eren un no parar: per una línia li parlava el corrector atabalat, per l’altra l’implacable assessor editorial. Al vespre, finalment va agafar l’A7 per fugir de la gran urbs.
L’Anna l’esperava amb delit. La proposta de nit hagués estat ben lluïda en altres instants més anònims. Una dutxa plegats havia d’alliberar-lo de totes les tensions professionals. Res tampoc no va funcionar!
Tot seguia, va llevar-se ben d’hora. L’editor l’esperava amb candeletes al migdia. Li van donar la bona nova de la propera traducció de la seua novel·la al finlandès. Una crònica del rotatiu El Punt/Avui el situava a l’alçada del lletraferit transalpí Umberto Eco, que havia consagrat la mort en nom de rosa en un monestir. Poc després va assabentar-se que Le Monde Culture estava disposat a pagar a preu de caviar una columna setmanal seua.
L’alegria va fondre’s en un tres i no-res. Mentre conduïa una distorsionadora gastroenteritis va fer-lo aturar al primer CAP.
Un cop a casa, a la dutxa, mentre l’aigua li queia per tot el cos, observava atònit la lletra L reflectida arreu, la que encapçalava mots com lívid o … lícit.
Ja a la capital de nou l’editor entusiasmat va informar-lo que hi hauria una versió noruega de Bàrtek, la novel·la del segle. A la sobretaula ja s’havien aparaulat la sueca i la danesa, alhora que no tardaria la islandesa. Ja no quedaven països nòrdics fora de la seua òrbita estel·lar! Aquella vesprada l’informatiu de TV3 va esplaiar-se amb el Messi de les lletres catalanes.
La incontinència gàstrica se li accelerava. Va haver de tornar a la dutxa. Se sentia brut, d’olor, de pell i també d’ànima. L’aigua portava implícita la purificació del cutis humà, però una negra i majúscula lletra A s’apoderava del seu cos aquest cop.
A la solitud de la cambra tampoc no va trobar descans: voltes i més voltes, el llençol que picava, la manta que sobrava, i una dutxa freda quan eixia l’astre rei. La lletra G inclement per tot el cos, la G de gegant, guanys i… gàngster.
Tot d’una, un nou missatge de whatsapp:
– Està enllestida la signatura de la traducció al txec.
Al txec! La cara se li va esblaimar en pensar en l’eslovac! L’aigua era de nou el seu infern. Una I es dibuixava al seu rostre aquesta volta, la vocal que encapçala els adjectius: immadur, inepte i… il·lícit.
El matí havia vist la llum al so de timbal de Festa Major. S’havia rebut la definitiva oferta milionària xinesa, mentre que Planeta projectava una difusió per tota Amèrica Llatina, inaudita per un autor en la llengua d’Ausiàs.
Amb tot, la ment li deia que era un traïdor a la decència creativa. Va decidir plantar cara a l’editor, que no va pestanyejar, i el desafiava:
– Vas signar un contracte sucós que compliràs sí o sí.
L’ombra de la tristor es feia espessa a casa. L’Anna, amoïnada. La dutxa, i les lletres infames, i aquell prestatge que el delatava. La pujada imponent a l’Everest s’havia convertit en una presó subterrània. Va redactar un correu amb el cor i sense el cap per enviar-lo a mil adreces. Va poder mal que bé guaitar el prestatge de fit a fit, en el qual es trobava un llibre groguenc que denunciava:
Bàrtek, d’Erik Sienkiewicz, Bratislava, Txecoslovàquia, 1908.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!