Emigdi Subirats i Sebastià

Arran de la participació de Barcelona com a ciutat convidada a la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara de 2025, l’Ajuntament de Barcelona va concedir una beca a un autor llatinoamericà perquè escrigués sobre la capital catalana en castellà. La decisió va generar controvèrsia. No pel fet d’acollir mirades externes —sempre enriquidores—, sinó perquè, una vegada més, es deixava de banda la llengua que necessita protecció i impuls institucional: la catalana.
Costa enormement bastir una trajectòria literària sòlida en català. El mercat és fràgil, els recursos limitats i la projecció sovint insuficient. En aquest context, que una institució pública prioritze una obra en castellà sobre Barcelona —sense una consideració equivalent cap als professionals que escriuen en la llengua pròpia— es percep com un menyspreu reiterat. No és només una qüestió simbòlica: és estructural.

Una conversa necessària
En un comentari a les meues xarxes socials, l’escriptor equatoguineà Juan Tomás Ávila Laurel em deia que entenia perfectament la meua queixa. Tanmateix, hi afegia un matís fonamental: els autors africans que escriuen en castellà sovint són considerats de tercera categoria davant l’hegemonia de la literatura castellana peninsular i la potència editorial i mediàtica de la literatura llatinoamericana.
Aquella reflexió em va interpel·lar profundament. Té raó: el centre tendeix a devorar les vores, siga quina siga la llengua. Davant una literatura castellana dominant a l’Estat i una literatura llatinoamericana amb una maquinària comercial potentíssima, la producció literària de Guinea Equatorial —i d’altres territoris africans on el castellà va ser llengua imposada— queda relegada a una nota a peu de pàgina incòmoda. Invisible. Prescindible.
La jerarquia cultural es reprodueix fins i tot dins les llengües hegemòniques.

Perifèries que també pensen
Potser per això, des de les Terres de l’Ebre, he intentat sempre potenciar la literatura catalana dels espais perifèrics: la del Matarranya, la de l’Alguer, la de la Catalunya del Nord, la literatura andorrana. Tot allò que naix fora dels grans nuclis de Barcelona, València o Palma. La perifèria també pensa, també escriu, també explica el món, i és essencial per entendre la riquesa real d’una llengua.
En una carta que vaig adreçar a l’admirat escriptor Ávila Laurel li expressava aquest convenciment compartit: la necessitat de defensar les vores davant la voracitat del centre. Li recordava la força extraordinària dels seus poemes —plens d’una humanitat vibrant, d’un lirisme que no defuig la denúncia— i li reiterava el meu desig de continuar traduint la seua obra al català. La traducció, al capdavall, és també una forma de resistència i d’aliança entre perifèries. La seua obra és d’una força tanincombustible que sorprendria qualsevol nou lector.
També hi evocava el documental Un escritor de un país sin librerías, retrat colpidor de la seua trajectòria i denúncia implícita de la dictadura de Teodoro Obiang, en el rodatge del quart va intervindre el campredonenc Josep Gutiérrez. Tot es mescla com l’allioli. La paraula, quan és honesta, sempre troba escletxes en el mur del silenci.

Tetuán, Tànger: cultura viva malgrat tot
El cas de la literatura africana en castellà no és una excepció. A l’altra riba de la Mediterrània, ciutats com Tetuán i Tànger han mantingut una certa tradició literària en castellà sovint ignorada pels grans circuits. Autores com Esther Bendahan, nascuda a Tetuán, han bastit una obra sòlida en castellà des de la memòria sefardita i nord-africana. Intel·lectuals com José Benoliel van preservar i estudiar el judeocastellà del Marroc. Escriptors com Moisés Benarroch han explorat la identitat i la diàspora des d’una perifèria cultural que rarament ocupa titulars.
Són exemples clars que la cultura batega fins i tot quan el focus mediàtic apunta cap a una altra banda. Que la llengua —siga catalana, siga castellana en context africà— necessita estructures que la sostinguen, no gestos que la releguen.

La lliçó compartida
La polèmica de la beca barcelonina no és un fet aïllat. Forma part d’una dinàmica més àmplia on el centre cultural, econòmic i mediàtic marca jerarquies i distribueix legitimitats. Amb tot, les perifèries resisteixen. Escriuen. Tradueixen. Dialoguen.
Potser la solució no és competir per engrunes de reconeixement, sinó teixir complicitats entre marges. Entre la literatura catalana que lluita per existir amb plenitud i la literatura africana en castellà que reclama un lloc digne. Entre Tetuán i les Terres de l’Ebre. Entre Guinea equatorial i l’Alguer.
Perquè, al capdavall, cada vers escrit des de la perifèria és una esquerda més en el mur de la indiferència. La cultura —quan és viva— sempre acaba trobant la manera de tirar endavant.
Uns versos exemplars del bon escriptor de Guinea equatorial.
Suben siempre por las estrellas
de sus negros firmamentos
y luego se instalan en el cuello de civiles indefensos.
Malditos generales ladrones
que lleváis nuestro oro a los ricos.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!