Dimarts 20 de novembre, el president de CDC Artur Mas va pronunciar a Barcelona una important conferència sobre la refundació del catalanisme. Donada la meua vinculació política a ERC, i la distància ideològica amb el cap de l?oposició, el més fàcil seria fer una habitual desqüalificació de les seues paraules i intencions. En absolut. Crec que Catalunya es troba en un veritable atzucac, per a sortir del qual és necessari que els polítics de diferents colors facin propostes clarificadores. A més, la conferència va ser multitudinària, prova evident de la capacitat de convocatòria de CDC i de la seua importància en la societat catalana actual, malgrat que jo discrepi de molts dels seus postulats. Sempre he estat profundament democràtic, he acceptat sense embuts tots els resultats electorals, i puc entendre el posicionament d’una part  de la societat catalana.

Tot i això, no m?estaré de fer una forta crítica a Artur Mas per la seua pèssima negociació de l?estatut. No va ser una baixada de pantalons, fins i tot li varen prendre els calçotets. Va sucumbir a les pressions dels grans industrials catalans (Freixenet, Lara, etc.) i va deixar el poble de Catalunya amb el cul a l?aire. Va donar als de la Moncloa llicència per a matar. Si ?cepillandolo todo? (made in Guerra) ho accepten, a aquests catalans no els hem de tenir cap temor. Llavors, respecto els seus ideals i crec positiu que els faci públics en una conferència amb molt de ressò mediàtic. En canvi, situo la meua contrarietat en la seua desafortunada actuació en un dels episodis més importants de la història contemporània de Catalunya.

Trobo molt positiva qualsevol aportació al debat polític. La fase autonomista està totalment esgotada. Crec que molts polítics de diferents formacions en són conscients. Se la va carregar Zapatero, el gran mentider: ?Aceptaré el estatuto que salga del Parlamento de Catalunya?. A més, sembla que ni tan sols aquest estatut retallat es pot tirar endavant, ja que el govern espanyol i espanyolista no està per la feina de desenvolupar totes les competències. El perill d?una nova retallada de l?estatut per part del Tribunal Constitucional de les Espanyes és vigent igualment. De vegades, quan guanya el meu ressentiment  amb aquells que varen donar suport a la farsa de reforma estatutària, crec que es mereixen una nova retallada. De què es queixen, si ells ja varen acceptar la retallada grossa? Evidentment, després d?una reflexió ja no penso així, perquè el país està per damunt de les misèries  polítiques.

Una crítica ideològica: Artur Mas va passar per alt el tema de l?autodeterminació. No es va atrevir o el descarta totalment? Novament un error de fons essencial per al nostre futur com a nació. Entenc que té al costat la llosa que suposa Duran i Lleida, que fa molt temps que s?ha posicionat en contra del dret dels catalans a decidir el seu futur, i a favor dels pactes estratègics amb el PSOE d?aquí i d?allà. A Duran, ERC i ICV li sobren, ja que ell pertany a una classe social que sembla que tingui llicència per a manar sempre. S’ha convertit en un problema gros per a la difícil entesa entre els partits catalans sense lligams espanyols. No veig ERC o ICV amb possibilitats d’arribar a cap acord important amb CiU, si continua estant Duran pel mig.

Una darrera consideració. No blasmo la idea de refundació del catalanisme d?Artur Mas, ni ideals federalistes d?altres partits com ICV. En canvi, crec que són tan utòpics quant a la seua aplicació com els meus ideals independentistes. La tragèdia és que Espanya no ens deixarà ser mai iguals. No ens tractarà mai com a iguals! Les aspiracions de tenir un estat federal són més difícils que les de tenir un estat independent. Espanya es mostra intractable, i llavors ve el desastre de les infraestructures, les pressions diplomàtiques per expulsar Catalunya de les competicions esportives internacionals, la discriminació de la nostra llengua i cultura, la dificultat de contactes institucionals amb la resta de territoris dels Països Catalans, i l?insofrible clima catalanofòbic de la premsa espanyola tant de dreta com d?esquerra.

Benvingut el debat, encara que no sigui amb els termes que m’agradaria. Benvingut un nou catalanisme que aporti més poder nacional, sempre i quan no sigui exclusivament una eina envers la perpetuació al poder d’una classe social adinerada, que posa els seus negocis personals davant de la preservació del medi ambient. M’agradaria d’una vegada poder donar benvinguda a la valentia política catalana, estil Ibarretxe, ja que actualment a casa nostra prima la covardia política, i així ens va tot.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!