Emigdi Subirats i Sebastià

A L’OMBRA DEL MONTSIÀ, DE JOAN CID I MULET

1. L’escassa tradició de la novel·la ebrenca
El gènere novel·lístic va experimentar durant els anys 1930 un període de veritable renaixement arreu dels Països Catalans amb la consolidació d’un gran nombre de novel·listes de la talla de Josep Puig i Ferreter, Mercè Rodoreda, Miquel Llor, Francesc Trabal, Carles Soldevila, etc. Entre tots varen aconseguir donar-li l’empenta suficient per acabar amb el llarg període d’ostracisme a què l’havien condemnat els seguidors del corrent noucentista, que consideraven la poesia com a únic gènere culte que podia educar la societat. També a les Terres de l’Ebre va viure’s un moment narratiu daurat amb l’aparició de quatre afamats novel·listes: Sebastià Juan Arbó (La Ràpita), Joan Povill i Adserà (Villalba dels arcs), Joan Manuel Borràs i Jarque (Vinaròs) i Joan Cid i Mulet (Jesús).
Les nostres comarques no havien gaudit mai d’una significativa tradició narrativa de ficció. El títol de la primera novel·la ebrenca que coneixem és «El tio Gil Mamuco»1 del prevere tortosí Francesc Vidal i Cabassés, publicada a Madrid (ciutat on residia) el 1789. L’únic gran novel·lista tortosí del segle XIX va ser Antoni Altadill i Teixidó, que va ser l’autor d’un gran nombre de relats dels quals destaquen «La ambición en la mujer» i «Barcelona y sus misterios». Totes les seues obres les va escriure fora de la ciutat, ja que va emigrar a Cuba i posteriorment va establir-se a la capital catalana. En canvi, les comarques del Maestrat i del Matarranya van tindre una aportació clau per al món de les lletres amb dos novel·listes de primera fila: el vinarossenc Venceslau Ayguals de Izco i Brauli Foz, de Fòrnols del Matarranya. Ayguals va ser el màxim representant de la novel·la social castellana del XIX i de l’edició en fascicles. Foz va ser autor de la famosa novel·la picaresca «La Vida de Pedro Saputo», que ha sigut reconeguda com una de les millors del segle.
Quant a narradors de les Terres de l’Ebre, durant les dos primeres dècades del segle XX, només tenim documentada la publicació de la novel·la «El Burgo podrido»2 (1924), del polític esquerrà Marcel·lí Domingo, i «Esclavitud»3 (1928), de Joan Povill i Adserà, la qual creiem que és la primera novel·la escrita en català per part d’un autor ebrenc.
Els anys 1930, ben al contrari, van veure l’edició dels revolucionaris relats existencialistes d’Arbó: «L’inútil combat», «Terres de l’Ebre», «Hores en blanc» i «Camins de nit», que varen servir com a targeta de presentació de les comarques ebrenques al conjunt de la literatura catalana. A més, van publicar-se les novel·les «Travesías y picardías», de Gregori Sierra Monje (1930), «Or a les Brases» de Mn. Tomàs Bellpuig (1933), i «Los de ayer» del polític comunista Rafel Vidiella (1938). Hem de fer un especial esment de l’aparició de la novel·la «Mossèn Missal» del metge Manel Vilà, que va resultar guanyadora dels Jocs Florals de Barcelona de 1930.
La publicació en un parell d’anys de dos novel·les en català va marcar una fita que va ser reconeguda pels altres literats del seu temps amb cròniques de satisfacció i de lloança,

2. La seua novel·lística
Hem d’enquadrar la seua obra novel·lística de preguerra com a part integrant de l’anomenada novel·la psicològica, que es basava en l’exposició progressiva de la personalitat d’un o de diversos personatges i de les seues reaccions davant d’uns problemes concrets, i que va assolir durant la primera meitat del segle XX una complexitat tècnica considerable. En la novel·la del segle anterior d’índole psicològica, és fonamental el paper que desenvolupa un narrador omniscient en tercera persona que ofega o disminueix l’autonomia dels personatges. La principal innovació dels relats psicològics dels anys 1930 radica en el progressiu desplaçament del narrador que tendeix a intervindre molt menys en el curs del relat i que en alguns casos és suplantat totalment per les reaccions i actituds dels personatges, amb la qual cosa canvia radicalment el punt de vista narratiu.
En conjunt les dos novel·les que Cid i Mulet va publicar durant aquest període, «A l’ombra del Montsià» i «Rosa Maria», arrenquen temàticament i quant al tractament dels personatges dels relats romàntics. La tècnica de presentació és habitualment la mateixa. En primer lloc hi ha una descripció física per passar després a un tipus d’anàlisi més psicològica que s’anirà intensificant a mesura que avancen els capítols i que ens portarà a la idealització total dels protagonistes. Sovint trobem implícit un missatge de denúncia de l’ambigüitat de les convencions socials, manifestat a través del comportament sexual i dels mitjans econòmics dels personatges.
En el camp estilístic, l’escriptor jesusenc va fixar-se com a objectiu la dignificació de la llengua col·loquial per tal de dotar-la d’una autèntica categoria literària. Pretenia recuperar i a l’hora revitalitzar bona part del lèxic rural, el qual aporta al fil narratiu un emotiu alè poètic. Cid i Mulet era un veritable mestre en l’ús de procediments força equidistants entre el gènere poètic i el novel·lístic. De ben segur que aquestes obres arriben a copsar l’atenció del lector tant pel contingut com pel llenguatge emprat, sempre molt proper. És un dels mèrits més preuats de l’escriptor jesusenc, l’equilibri que aconsegueix entre l’ús lingüístic quotidià i el necessari respecte gramatical. Narra amb un to col·loquial i d’una manera lúcida, directa i senzilla. L’escriptor té en ment el retrat exhaustiu de l’entorn del qual parla, un entorn que li permet reivindicar la seua filosofia de vida: l’amor, el respecte als seus orígens, el seu passat, la seua cultura i les seues esperances de canvi. Els temes fruit d’aquesta filosofia abracen les relacions humanes més íntimes amb les corresponents convencions socials i tot el món rural que va conèixer molt de prop i es mantingué present durant el període literari de joventut: la natura, els costums i la dura vida camperola i marítima.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!