Poetes de capçalera (7): Cinta Mulet

Cinta Mulet va nàixer el 21 de maig de 1958 a Horta de Sant Joan (Terra Alta). És mestra d’ensenyament primari i habita actualment a la ciutat de Tarragona, on treballa des de fa molts d’anys. Conrea la poesia des de ben jove i és membre del Col·lectiu d’escriptors del Camp de Tarragona. Es mostra molt activa darrerament amb la publicació de diversos volums poètics. Ha publicat en diverses revistes i reculls col·lectius com 11 poetes a la Vaqueria 2000 i 11 poetes a la Vaqueria 2004, La ciutat pels carrers (2002), Terres d’aigua (2004), Nihil obstat imprimatur (2005), Cambrils (2005). Aigua dolça, poesia per a xiquets. Tarragona: Arola, 2008 [infantil] Contrapunt & Amors d’aire i aigua. (2008). en teatre també ha publicat  Qui ha mort una poeta (2007).
L’any 1999 va obtenir el segon premi en el Concurs de Poesia Martí i Pol que convoca CCOO a Barcelona amb el recull La saviesa de l’ombra. Després publicà Paraula de dona (2001), Poemes del sud (2004), Versets per a cantar a un poble (2004) i Poemes, pomes i altres verins (2005).
Ens semblen ben significatius els següents paràgrafs que acompanyaren l’edició d’Aigua clara: “AIGUA CLARA pel secret perdut de la infantesa. El llenguatge dels ocells per veure el món com una baralluga. La poesia de CINTA MULET és un poal de barquer que emprén viatge sense amo ni esquer per un tam tam de mots, al·literacions, homofonies, paranomasies amables, toves, transparents.El so dels mots juga amb el traç i els colors triats de LAURA GUAL, de manera que el poema que es llegeix té un ressò plàstic a la mirada, plaent, delicat, com les pàgines setinades de l’acurada edició d’Arola. La meva xiqueta ho va veure clar de llampada. Li va agradar el paisatge:Potser és tard i les fonts es queixen… La muntanya blava fabrica aigua, l’aigua tremolosa que tem de sortir. No he pogut fer que dubtés. Jo hagués preferit que triés, potser perquè vinc de les canyes i dels mosquits: Salta, salta, mosquit!, i fes xalera.
Diu el subtítol poesies per a xiquets. Però el miraran i el llegiran els pares en veu alta a la recerca del secret perdut. I xalaran!!”.

Sota el cel i entre les muntanyes de cases,
va la volva de pols a córrer món,
ara es posa aquí , ara es posa allà,
xafardera de la gent, vol saber-ho tot:
-què diuen, què pensen-
però mai pregunta, no té llengua,
només escolta, escolta i s’escola…
Amb un peu, peu, diu el piu, piu,
que sí que vol pujar a l’estel
.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *