Poetes de capçalera (6): Josep Igual

Josep Igual va nàixer a Benicarló (Baix Maestrat) el 1966, tot i que fa més de 15 anys que viu  a Sant Carles de la Ràpita (Montsià). La seua tasca literària passa pel conreu de la poesia i de la narrativa, apart de la seua col·laboració com a columnista en nombrosos mitjans de comunicació. Ha rebut guardons d’importància com el Ciutat de València de 1988, el Sebastià Juan Arbó de 1997, el JM Ribelles de 2000, l’Ametlla de Mar de 2005, o el Cristòfor Despuig de 2008. Algunes de les seues obres són: Treva d’hivern (1987), 35 poemes (1988), Lector d’esperes (1990), Diari espiritual (1990), Closed for sale, Tríptic (1997), Cabotatge (1997), El cor cansat (1997), L’any de la fi del món (1999),  Rebotiga del brocanter (2000), El rastre dels dies (2003), Torn de nit (2005), Retrats de butxaca (2006),  Faules Mamíferes (2007), Poemes Escollits (2007), Ditades al vidre (2008).
De molt jove ja va ser inclòs en l’antologia Poetes del Nord (1992), que aplegava els noms més importants de la poesia escrita en català a la demarcació castellonenca, així com algunes veus noves. En la crònica explicativa  es describia la seua poesia com: “Una reflexió sobre el pas del temps, una crònica tortuosa de la relació entre el jo del poeta i el seu temps. El poeta enyora el temps passat, un temps de somni rebel·lia, quan era a la porta de la vida, un temps dominat per la passió, enfront del qual s’alça el temps present dominat pel buit, per un món que s’enfonsa, un paisatge on predominen la desolació i la decadència. Aquest món s’expressa a nivell simbòlic mitjançant diversos elements: la nit, l’hivern, el naufragi, la solitud. Generalment no són estats o espais on es resigna a estar, sinó que són llocs de meditació, de purificació i d’espera. A la nit, malgrat tot, conve estar despert i amatent per si es produeix el miracle. L’hivern és un bon moment per a la purificació, temps de descans, de reflexió”.
En Treva d’hivern, el seu primer llibre, el poeta debat sobre temes tan importants com la solitud en el món modern. Igual es permet reflexionar sobre les experiències passades, i situa imatges de llocs importants a nivell personal al costat d’un etern debat sobre l’amor i el desamor, eternament units.
El poeta va evolucionant amb els anys i abandona el sentit de desolació i de decadència. Trobem en la seua poesia nous símbols que pretenen donar una visió més positiva de la vida. Un poeta que sembla que vagi a la recerca de la llum que el tragui de les foscors nocturnes.  
També ens adonem de la importància del mar en la poètica de Josep Igual. La seua poesia, com la gran llacuna salada, està sotmesa constament a una mena de flux i reflux, es mou entre el dubte i la incertesa, entre el defalliment i l’esperança, entre el vertigen i la serenor.
Al Diari espiritual intenta unir elements de la tradició literària, i es mostra com un gran dominador de la llengua.
Durant els darrers mesos la seua obra ha estat notícia. L’any passat, Onada Edicions editava Poemes Escollits, un recull de la seua millor producció. Recentment acaba de publicar Ditades al vidre (Aeditors), que és descrita per l’editor com: “Tan lleu com l’empremta translúcida sobre el vidre, la poesia última de Josep Igual, essencial, directa, ens endinsa en els grans misteris de l’existència i els reptes dels nostres temps des de la serenor humanista d’una solidària soledat moral”.
Cantautor, poeta i novel·lista, acaba de guanyar el premi Cristòfor Despuig, del qual en vaig ser jurat, amb Quaderns deltaic, que el consolida com una de les grans veus poètiques i narratives de casa nostra. Reivindiquem Igual com un gran poeta de Benicarló, que admirava profundament Manel Garcia Grau, fill igualment de Benicarló, que va morir als 44 anys d’una llarga malaltia i ha estat considerat com el millor poeta del Maestrat de tots els temps.
Sofridor per la terra i per la llengua, ens deixa poemes ben significatius com Pàtria:
Petjades en cercle/ vora l’halitosi de l’abisme./ Nafres ja invisibles/ en l’escorça airada dels exilis./ Riotes desmemoriades/ claven ganivets de menyspreu/ a la litúrgia de la nostra fraternitat./ Tants pactes de debilitats/ se’ns van fent la pell.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *