Poetes de capçalera (3): Albert Guiu

 Albert Guiu (Flix, 1972) és una de les veus poètiques més impactants de les Terres de l’Ebre. És un poeta bilingüe, que composa  una poesia d’un caire  força sentimental, mitjançant el qual aconsegueix que cada paraula tingui un espai determinat en la funció poètica. Demostra tenir una gran capacitat de lligar les trames amb l’ús del llenguatge poètic, a partir d’un fil conductor al qual sap conferir-li magistralment un sentit en tot moment.
La seua obra veu, sobretot,  de temes com l’intimisme. La perfecció tècnica i la pulcritud lèxica i semàntica fan que l’estil imposi el seu protagonisme.  I això, conjuntat amb l’acurat acabat de la seua poesia, provoca un indestriable interès no sols teòric, sinó també, i sobretot, temàtic. Podem resaltar l’originalitat del seu estil, donada la precisió del llenguatge que utilitza. La creació d’un univers propi des de l’originalitat i la tradició ens fa penetrar en la recuperació d’uns espais i d’unes atmosferes d’una totalitat poètica extrema.  Els seus poemes es converteixen en veritables signes de la seua vigorositat i bon quefer poètics i literaris.
Amb Els versos de la prostituta va guanyar el XXVII premi Marià Manent. El poeta flixanco reconeix la influència de Goytisolo, Gil de Biedma i Gabriel Celaya. Es tracta d’un poema social en primera persona sobre les vivències crues i, malauradament habituals, d’una prostituta africana que treballa a casa nostra. És un retrat poètic sobre la prostitució, segons el mateix poeta: “una professió molt poètica a la qual es veuen abocades moltes dones immigrants especialment les africanes, dels països de l’est i sudamericanes- que arriben al nostre país i acaben treballant en clubs d´alterne de baixa condició social”. Albert Guiu ens vol fer saber que  les prostitutes compleixen un paper important en la societat, “com a heroïnes que salven de la solitud moltes persones”. També vol denunciar “la hipocresia d´una societat que no fa res o ben poc per evitar aquestes situacions”.

Amb “De la mà de la meua filla” va aconseguir guanyar el premi Miquel Martí Pol de poesia a Roda de Ter.  El poeta ens introdueix directament en el món més íntim d’uns nostàlgics sentiments familiars. Ell mateix ens en fa cinc cèntims en la introducció: Aquest poemari no surt directament de mi, bé si que en surt, de l’observació inconscient d’un nen que veu un plor perenne en el rostre de la seva iaia. la vertiable protagonista del llibre és ella, la meva iaia Magdalena… L’absent era la meva tieta Magda, la filla de ma iaia, morta als quatre anys, l’any 1940…. Des de la mirada plena de solcs de dolor de ma iaia, morta l’any noranta, m’ha arribat aquest poemari. 26 poemes i un epíleg de recerca dels sentiments. No deixa de ser una llarga elegia envers el dolor que la seua iaia va arrossegar durant la resta de dies de la seua vida, a partir del traspàs de la seua xiqueta de quatre anys.  Albert Guiu ens recupera sensacionalment tots els sentiments de la seua iaia (íntims i closos en sí mateixa) i els reivindica amb un llenguatge subtil i extremadament eficaç. Ens vol demostrar que les paraules poden descriure el dolor i revitalitzar tots els sentiments amagats en un ésser humà.
http  

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *