La conferència “Una república de lletres”

Francesc Macià. El vespre-nit de dissabte 12 d’abril es va convertir en una jornada molt emotiva per a mi, en tenir l’honor d’impartir la conferència “Una República de lletres”, sobre la commemoració del 77è aniversari de la proclamació de la República Catalana, a la sala de plens de l’Ajuntament de Sant Carles de la Ràpita, que m’havia encarregat la Federació d’Esquerra Republicana de Catalunya a les Terres de l’Ebre. Vaig voler començar amb  una dedicació molt emotiva, com no podia ser d’altra manera, a la memòria de Guillem Agulló, jove independentista de Burjassot (l’Horta), membre dels Maulets, que va ser assassinat ara fa 15 anys per un grup feixista en una població de l’Alt Millars. També vaig tenir un record pels homenots de la catalanitat que ens han deixat durant els darrers mesos: Lluís M. Xirinachs, Paco Candel, Josep Palau i Fabre, Josep Benet, Cassià M. Just i Rafel Caria.

 Era la meua intenció donar una pinzellada històrica sobre la història nacional catalana i posar-li vincles literaris, per la qual cosa vaig començar amb diversos paràgrafs del “Romanç del cec” del grup valencià Al Tall, que situa la derrota a la batalla d’Almansa del 25 d’abril de 1707 com a veritable punt de referència que afectarà el nostre futur com a poble lliure. “Si el mal ve d’Almansa, amb raó diuen que a tothom alcansa”, és una frase cèlebre que retrata la situació de dependència i desestructuració actual. Després de donar unes pinzellades a diversos fets històrics de referència: la proclamació de la República Catalana el 16 de febrer de 1641 per part del president de la Generalitat, Pau Clarís; la derrota a la Guerra dels Segadors (amb la consegüent mutilació territorial de les comarques septentrionals); la implantació dels Decrets de Nova Planta (“que ens prohibiren parlar la llengua d’ací”), o la Guerra de la Independència de 1808 (coneguda popularment com del francès), de la qual va sortir reforçada la identitat nacional espanyola, la qual cosa serà clau per a l’esclat del sentiment patriòtic català  anys a venir. Quant al segle XIX vaig centrar-me en dos grans moviments sociopolítics: el carlisme i la Renaixença. Les tres guerres carlines varen impossibilitar que l’estat tingués un govern estable durant tot el segle i va provocar immensitat de  turbulències polítiques. Les  desavinences irreconciliables entre els corrents absolutistes i lliberals varen ser objecte de grans lluites aquí al territori ebrenc igualment, on destacava la força del caciquisme que representava el totpoderós alcalde de Tortosa, Teodor González. Quant a la Renaixença, a les nostres terres va arribar tardana, però amb força, mitjançant l’aparició de diversos poetes (Joan Cachot, Lluís Lluís i Dolç, Josep Felip Vergez), escriptors republicans com els germans Antoni (el millor novel·lista català del segle XIX) i Carles Altadill (conegut com el Gandul), fins la consolidació definitiva de la mà del patriarca de les nostres lletres, Francesc Mestre i Noé. També vaig destacar que a partir de la influència del bisbe Torras i Baiges, amb la redació de “La tradició catalana”, i del bisbe de Vic Jaume Collell, varen aparèixer tot un seguit de capellans intel·lectuals catalanistes de gran prestigi: Joan Baptista Manyà, Tomàs Bellpuig, Rafel Escuder, Joaquim Garcia Girona, Eloi Ferrer, Manuel Rius, etc. No els podem considerar com a  republicans, però no varen conspirar contra la República, la qual cosa feien els literats que giraven al voltant de les tendències conservadores, i varen ser extremadament fidels a la causa catalana. Garcia Girona és l’autor de la gran epopeia del poble valencià, Seidia, que narra les gestes del rei Jaume I en la conquesta de Morella i de Borriana. Vaig destacar la importància del moviment de la Solidaritat Catalana, amb el seu paper resistent davant l’actitud centralista i repressiva del govern de Madrid. Va esdevenir una mena de front patriòtic, unint dretes i esquerres durant quatre anys, la qual cosa seria tantes voltes necessària en la política nacional catalana. A les Terres de l’Ebre, des del setmanari “La Veu de la Comarca”, s’enlairà la Solidaritat Catalana, l’organització del 1è Congrés internacional de la llengua catalana el 1906, i també la redacció del diccionari català-valencià-balear de Mn. Alcover, uns projectes importantíssims per al futur del catalanisme. La força del catalanisme republicà, a partir de les teories de Valentí Almirall, varen anar calant en la societat, que va portar a la instauració de la Mancomunitat, que presidia el gran Prat de la Riba, primera estructura política catalana a tenir en compte, que va rebre el sotrac de la dictadura de Miguel Primo de Ribera. La fundació d’Acció Catalana Republicana i la influència que va tenir entre nosaltres l’historiador tarragoní Antoni Rovira i Virgili, amb els seus  articles patriòtics publicats al diari barceloní “La Publicitat”, varen propiciar l’aparició del principal grup intel·lectual catalanista que girava al voltant del setmanari “Vida Tortosina”, del qual encara roman entre nosaltres el veterà periodista Carles Sánchez i Pastor (99 anys). Vaig mostrar-me molt crític amb la figura de Marcel·lí Domingo Sanjuan, el polític republicà més influent de casa nostra, ja que va ajudar a crear una mena de regne de taifa al nostre territori per interessos propis, propiciant l’eix Tortosa-Madrid, i desentenent-se de la política catalana. Vaig centrar-me en els escriptors republicans: Joan Cid i Mulet, Artur Bladé i Roc Llop, per acabar amb la lectura del manifest de proclamació de la República Catalana per part del Molt Honorable Francesc Macià.

Vaig voler usar un to distès i popular, fent servir la ironia envers els borbons, fins i tot vaig cantar la cançó dedicada al rei Alfons XII: Donde vas Alfonso doce, donde vas triste  de ti, voy en busca de Mercedes por las calles de Madrid, o la històrica estrofa “El comte-duc d’Olivars, sempre li burxa l’orella”, que em va permetre comparar els burxadors del segle XVII amb els actuals, com l’il·lustre camarada José Bono (quin gran home!).
Després va venir un sopar amb 150 persones en què se’m va obsequiar amb un detall de fraternitat republicana, conjuntament amb històrics militants republicans de les quatre comarques ebrenques. Vaig poder saludar molta gent, entre els quals una antiga companya d’institut, Neus Tena, militant d’ERC a Camarles, Mingo de la Fatarella, seguidor fidel d’aquest bloc, el senador Pere Muñoz i la seua esposa, l’escriptora Eva Castellanos, l’activista ampostí i politòleg Pere Ferré, el delegat de Governació Carles Pasqual, el president d’ERC a Tortosa Felip Monclús, etc. He d’agrair de tot cor les paraules que va pronunciar envers la meua persona, el Delegat del Govern a les Terres de l’Ebre, Josep Lluís Salvadó, que em van emocionar de debò, ja que varen ser tot un reconeixement al treball literari que estic portant en els darrers anys, i a la meua lluita independentista des que era un xiquet que cursava 3è de BUP a l’institut de batxillerat de Tortosa. Vaig demanar tres visques al públic assistent a la conferència: Visca la Terra! Visca la República catalana! Visca els Països Catalans lliures!
http 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *