Emigdi Subirats i Sebastià

 Des dels temps immemorials, les cançons i els poemes han sabut  com endolcir-nos la vida i fer-la una mica menys feixuga. Davant d’una problemàtica  tan greu com la sequera, que ha revolucionat el panorama polític de la nostra terra, i de quina manera!, anem a posar-li càntics que donin força a aquells que tenen l’obligació de garantir l’abastament d’aigua de cases i viles d’un país assedegat.  Com sàviament s’expressa el cantautor xativenc, Raimon, en la seua mítica cançó: “Al meu país la pluja no sap ploure: o plou poc o plou massa; si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe. Qui portarà la pluja a escola? Qui li dirà com s’ha de ploure? Al meu país la pluja no sap ploure”.
En un post anterior recomanava al Conseller Francesc Baltasar (està més sol que un mussol!) que fes una invocació a la Mare de Déu de l’Aldea, advocada contra la sequera, per si la Reina del Cel el podia ajudar d’alguna manera. Com a exemple d’invocació, no li cal donar mostres de geni creatiu, pot usar perfectament el poema “Aygua” que va composar el gran poeta tortosí Mn.  Tomàs Bellpuig, publicat al rotatiu local Correo Ibérico el 23 de maig de 1905, en un moment en què plovia a bots i barrals, quina enveja! Els versos del patriota Bellpuig (assassinat quan la revolta anticlerical del juliol de 1936) ens retraten una terra sobrada d’aigua: “Gràcia, senyora, Mare y reyna nostra,/ que obríreu los gemechs dels nostres cors:/ Mare de Rey gloriosa de la Aldea/ que de ingrats fills heu escoltar lo pló, benehit sigue’l vostre Nom santíssim,/ benehit sigue sempre el vostre Nom!…/ No n’erem dignes, no de vostra gràcia,/ no n’erem dignes, no, del vostre amor./ Mes Vos sou Mare y de ls nostres penes/ fen vostres entranyes la fibló/ y aguantareu lo bras, com esperávem/ del vostre enutjat Fill, Nostre Senyor./ Cantemli tortosins, a nostra Reyna/ lo cant dels agraïts, cantemli tots;/ ara qué, l’aigua está amerant la terra/ que s’ameren ab llágrimes els cors,/ y la que rega els camps, també les ànimes/ sabrá regar de gràcia ab lo nom/ Cantemli tortosins, a nostra Mare/ lo cant dels agraits, un cant d’amor/ ara que ens acompanya xarups de pluja/ y’ls espetechs del tro”. 
Si l’honorable conseller prefereix no posar-se tan místic, també pot recórrer al càntic que tots hem cantat quan érem xiquets en la llengua dels veïns de ponent: “Que llueva, que llueva, la virgen de la cueva, los pajaritos cantan, las nuves se levantan. Que si! que no! que caiga un chaparrón! que se rompan los cristales de la estación!”.
Avui vora l’Ebre està per ploure, i mira que diumenge tenim calçotada a Campredó. I és que sempre plou quan no hi ha escola! Que no em senti el Baltasar, el de la conselleria, no el monarca que ve d’orient, al qual li podríem també invocar per tal que ens fes un regal celestial basat en quatre gotes.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!