Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

21 de gener de 2008
0 comentaris

És possible la unitat d’acció de l’esquerra nacional?: (10) l’ERC dels anys 1930

Francesc Macià (izda.) y el pedagogo Manuel Ainaud Sanchez en 1932. La història és cíclica, per la qual cosa molts dels esdeveniments ocorreguts en èpoques  passades són un espill veritable del moment polític actual. Si en un període històric s’haurien d’emmirallar les forces esquerranes catalanes és en el de la II República, atès que amb el procés d’unitat de les diverses tendències de l’esquerra nacional es va aconseguir reinstaurar la Generalitat i esdevenir la força hegemònica arreu del país.

El partit dominant durant la II República a Catalunya va ser Esquerra Republicana, que encarnava l’alternativa democràtica i reformista, i al qual es va sumar la majoria de la petita burgesia catalana, una bona part de la pagesia i amplis sectors de treballadors. El republicanisme i el catalanisme radical, que havien augmentat durant la Dictadura, van adquirir el protagonisme en créixer la participació electoral i rejovenir-se el cens els anys trenta. Els diversos grups republicans van iniciar processos de reagrupament, dels quals va sortir l’Esquerra Republicana, integrada pel Partit Republicà Català de Lluís Companys, l’Estat Català de Francesc Macià i el grup format al voltant de la revista "L’Opinió". La conferència d’unificació va ser celebrada  al març de 1931. Malgrat la notable improvisació i la manca d’una estructura de partit, la figura de Macià i la incorporació a les urnes de sectors de la petita burgesia i dels obrers de Barcelona, en les eleccions municipals del canvi de règim li van donar la majoria en aquesta ciutat. L’èxit electoral i l’audàcia de proclamar la República Catalana van donar a l’Esquerra la direcció d’amplis sectors socials i l’hegemonia en la direcció pòlítica de Catalunya. Aquesta situació es va consolidar amb el triomf més ampli de l’Esquerra en les eleccions per a les corts constituents (juny de 1931). Molts sectors republicans, procedents del Partit Catalanista Republicà, federals o sense organització supralocal, van optar per integrar-se en el nou partit, com a dirigent de la reconstrucció política de Catalunya, sota orientació republicana.
L’ERC no va ser un partit monolític, malgrat la direcció inapel·lable de Macià fins a la seua mort. Era dividit en tres ales de característiques molt acusades: el nacionalisme radical; el republicanisme moderat, benestant i il·lustrat, i el republicanisme esquerrà i federal, que tenia un pes considerable fora del cinturó de Barcelona. Les rivalitats eren freqüents, per bé que al començament es va resoldre sobre la base de l’equilibri.
A l’octubre de 1932 es varen convocar eleccions per al Parlament de Catalunya, en què s’havien d’ocupar 85 escons. El sistema electoral seguit va afavorir les majories, i així es constata que l’Esquerra tenia un nombre d’escons suficient per a poder governar tranquil·lament sense necessitat d’aliances i sense haver de tèmer greus fiscalitzacions parlamentàries de la seua tasca. El 6 de desembre fou inaugurat solemnement el Parlament de Catalunya. Prèviament, en una proclama signada per Macià hom afirmava: "Hem de saludar amb una alegria vibrant d’esperances el primer Parlament de la nova etapa autonòmica, en el curs de la qual podrem refer una Catalunya políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i esperitualment gloriosa".
Després de la mort de Macià, Lluís Companys accedí a la presidència de la Generalitat, i hi dirigí un govern de concentració republicana (des d’Acció Catalana Republicana fins a Unió Socialista). Iniciat el procés de radicalització verbal i proseguit aquest per la tensió derivada de l’aprovació pel Parlament de Catalunya de la Llei de Contractes de Conreu, l’aixecament del 6 d’octubre de 1934 desconjuntà el partit. El govern de la Generalitat i la majoria dels dirigents van ser empresonats, i els qui ocupaven llocs de govern municipal van ser destituïts. Carles Pi i Sunyer assumí aleshores la direcció de l’Esquerra. El triomf el 1936 del Front d’Esquerres de Catalunya (des d’ACR al POUM) i del Front Popular fora de Catalunya, restablí el govern de la Generalitat i retornà a l’ERC el lloc de partit dirigent de la política catalana.
La unitat d’acció de l’independentisme radical que representava el partit de Macià, Estat Català, i l’obrerisme dels seguidors de Companys no era més ni menys complex que la que suposaria la necessària unitat avui dia d’ERC-ICV-CUP, si volem canviar l’orde polític actual amb dues forces majoritàries que representen l’esquerra sucursalista i el centredreta regionalista. La unitat i èxit del període republicà hauria de ser un espill per a tots aquells i aquelles que volen precisament: una Catalunya políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i esperitualment gloriosa, Macià dixit.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!