Emigdi Subirats i Sebastià

 La unitat d’acció de les forces esquerranes nacionalistes hauria de ser una veritable prioritat per a partits de l’arc parlamentari com ERC i ICV, i també per a col·lectius independentistes com les CUP, que s’haurien d’adonar que podrien realment arribar a canviar l’orde polític català actual. El fracàs de la reforma estatutària i les grandíssimes dificultats que hi ha per desenvolupar l’estatut "tisorat" són dos raons suficientment de pes per intentar alterar el panorama polític. Hem pogut comprovar com la societat civil ha sortit al carrer en diverses ocasions per protestar contra la realitat catalana actual. S’han anat creant plataformes diverses amb un ideal comú: que els catalans puguin decidir sobre les seues coses. Mentrestant, hem pogut anar escoltant tertúlies radiofòniques amb tertulians i periodistes trencant-se la closca per tirar cap al seu costat ideològic les reivindicacions dels manifestants i fer judicis ben parcials. Jo no pretenc posar en boca de ningú els meus ideals, senzillament constatar que si la gent ha sortit al carrer és per descontentament, que prou difícil és mobilitzar la població. Al meu entendre, molta gent s’ha manifestat per la impossibilitat de tenir un autogovern digne, les infraestructures deficitàries o, senzillament, la constatació que amb Madrid no hi ha manera! Altres persones han pogut tenir altres motivacions, igualment dignes.
ERC ha experimentat un gran creixement en els darrers anys, que l’ha convertit ja en un partit molt ben implantat territorialment. A part del poder polític a la Generalitat, compta amb nombroses alcaldies importants, presidències de Consells comarcals i amb la Delegació del govern a les Terres de l’Ebre. ICV va experimentar un notable creixement a les darreres eleccions de la Generalitat de dalt, i manté una molt bona implantació a les comarques barcelonines. La CUP va ser una de les sorpreses agradables de les darreres eleccions municipals, amb la seua consolidació electoral en nombroses poblacions, a més de comptar amb tot un seguit de casals des dels quals s’articula un interessant moviment social alternatiu. 
Hem de tenir en compte que ERC i ICV, plegats, tindrien 33 diputats actualment, a només 3 del PSOE d’aquí. Com es diu popularment, els farien puntetes. Portant-ho a l’àmbit futbolístic, ERC juga la UEFA sobrat i ICV espera jugar-hi prompte. Potser s’haurien d’adonar que junts podrien competir a la Champions i aspirar a jugar la final, que de vegades no la guanya el favorit sinó que depèn de la conjuntura del moment.   Aquests moviments polítics unitaris s’han donat al llarg de la història, i cal valentia per tirar-los endavant, ja que en cada moment històric han semblat irrealitzables. L’exemple de la II República és el més evident, amb la capacitat de liderat que va demostrar el President Macià per tirar endavant un projecte amb persones procedents de l’independentisme i de l’obrerisme, que també va tenir desercions i adhesions sonades. Caldria deixar enrera tota mena de personalismes. De vegades el problema és que, cas de la creació d’una nova coalició política, el número 3 d’un partit passaria a ser el 8, i el 2 de l’altre seria el 6, i això els forçaria a perdre espai de poder. Malauradament, les coses funcionen així.
Zapatero es va carregar la via autonomista, ja que no podem esperar 25 anys més a intentar novament tenir un estatut digne, el qual, de ben segur, tornaran a retallar a plaer i tindran partits catalans que encara els el signaran. La història és cíclica. Davant d’aquest atzucac, està en mans de l’esquerra independentista, transformadora i alternativa, intentar canviar l’orde polític, democràticament i amb convicció.
 Aquesta unitat d’acció és molt necessària al Principat de Catalunya, mentre que al País Valencià i a les Illes Balears-Pitiüses diria que és qüestió de supervivència. Cal dir adéu als particularismes, a les rivalitats internes, als dogmes de "fe" polítics, i adonar-se’n que tenim un PP cavernícola a les portes del poder i un PSOE jacobinista que indigna fins i tot polítics nacionalment més moderats com el conseller Joan Saura, ja que és incapaç de traspassar res amb cara i ulls. ERC-ICV-CUP podrien fer-nos jugar altre cop a Wembley i altre cop a París, i tornar a casa més contents que un gínjol.