Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

7 de gener de 2008
6 comentaris

És possible la unitat d’acció de l’esquerra nacional?: ERC (3)

 

He d’admetre que la meua relació personal i  la vinculació ideològica amb ERC ha tingut molts alts i baixos al llarg dels anys. Quan em vaig interessar per la política a meitat dels anys 1980, ERC representava per a mi bàsicament una part emblemàtica de la història de Catalunya. Una història apassionant per tots els que ens emmirallàvem en aquells dos veritables símbols que han estat els històrics presidents Macià i Companys amb la seua defensa agosarada de la nació catalana. La direcció del partit, però, estava formada per la vella guàrdia republicana (Heribert Barrera, Marc Aureli Vila, Víctor Torres), entrada en anys, la qual cosa no era gens atractiva per a un jove de 17 anys amb anhels independentistes. Em va atraure molt més el missatge dels Nacionalistes d’Esquerra i, sobretot, l’MDT i Catalunya Lliure. El partit de la "història" no era exactament allò que jo buscava. A principis de la dècada de 1990, va  haver-hi un fort sotrac dintre de l’independentisme extraparlamentari, quan  bona part de la militància de Catalunya Lliure va passar-se a les files dels republicans de la mà d’Àngel Colom. Jo, en canvi, vaig decidir no moure’m d’on estava. Sortosament, no em vaig impregnar de rancúnia i quan venien eleccions votava igualment ERC, ja que la meua fidelitat als ideals nacionalistes supera amb escreix les misèries de la política. 
A nivell de Tortosa tampoc vaig col·laborar amb ERC a les eleccions municipals de 1995, les primeres en què presentaven candidatura, ja que en aquell moment impulsàvem la candidatura segregacionista "Campredó poble". La meua primera vinculació real amb ERC va venir el 1999 de la mà del regidor Lluís Martin Santos (antic company d’institut), quan vaig acceptar ser el representant republicà al Consell Assessor de Campredó. Em vaig afiliar i hi vaig romandre quatre anys. Vaig plegar per la impossibilitat de fer un bon treball polític a Campredó donada la conjuntura política adversa al municipi de Tortosa, no per cap mena de  discrepància interna. A la tardor de 2007 vaig tornar a la militància amb molta il·lusió per la notòria tasca que podem realitzar al meu poble, ja que hem fet un fitxatge de luxe, l’amic Josep Esquerré (un Ronaldinho en hores altes) que serà el representant del partit al Consell Assessor. La meua tasca política actual passa per la impulsió i promoció del Grup de Suport a ERC de Campredó, el qual l’hem de convertir en una eina dinamitzadora de la vida social local, amb la consegüent aportació d’idees de caire polític si Campredó finalment esdevé Entitat Municipal Descentralitzada.
De l’ERC actual voldria remarcar un fet important: la valentia en l’aposta pel canvi polític a Catalunya, el qual, he d’admetre, jo no sempre he entès perquè he discrepat de les aliances amb el PSOE. En canvi, admeto que aquesta aposta ha canviat substancialment el panorama polític català després de molts d’anys. No voldria desmerèixer ningú, ja que jo reconec perfectament allò que han fet bé els governs convergents, quant a estructuració de país i potenciació a  Catalunya d’un organigrama de partits diferent a l’espanyol. Malgrat que el canvi polític no té la supremacia que jo hagués volgut, entenc que era necessari. Tanmateix, vaig considerar un episodi vergonyós que s’expulsés ERC del govern per la seua negativa a acceptar l’estatut retallat de la Moncloa i mantenir-se fidel als acords del Parlament de Catalunya. De fet, no m’hauria d’estranyar ja que el PSOE es carregà el mateix president de la Generalitat, Pasqual Maragall, que és el primer en renegar de l’estatut. A Madrid, els socialistes li piquen l’ullet a CiU, demostrant una deslleialtat absoluta amb ERC i una manca de convicció esquerrana total, apostant per l’obediència a la patronal. No cal ser gaire intel·ligent per comprovar com a la direcció del PSOE, per raons electorals i econòmiques, li interessa molt més CiU, que l’ideari d’esquerra catalana d’ERC o ICV, o la mateixa IU. La ideologia de la cartera torna a passar per davant de la de l’esquerra.
Quant a les Terres de l’Ebre, ERC ha assolit un gran poder polític ja que disposa de la Delegació del govern i de nombroses alcaldies, que fa uns anys no  haguéssim pogut ni somniar. Només a la comarca del Baix Ebre, acabarem la legislatura amb 6 alcaldies, entre les quals Deltebre i Roquetes, la segona i tercera poblacíó en nombre d’habitants. Dels dirigents comarcals he de fer esment de  Lluís Salvadó (delegat del govern), Carles Pasqual (delegat de Governació), antics companys de militància independentista, i de Xavier Vega (delegat de cultura). També tinc la confiança del regidor tortosí Ricard Forés.
Quant a Tortosa, es van salvar els dos regidors a les darreres municipals, malgrat la situació convulsa que vivia el partit i l’enorme bipartidisme que va afectar particularment les formacions més menudes. És la viva mostra que les sigles ERC tenen molts seguidors per elles mateixes, ja que es va viure una situació interna greu, la qual desitjaria que es pogués reconduir adequadament. No m’allargo més amb aquest tema, tot i que em dol moltíssim, ja que no voldria crear cap mena de polèmica. Tampoc no és qüestió de tancar els ulls, però. Formem part de l’equip de govern, dintre del qual voldria veure marcat un perfil propi en tot moment, malgrat la pertinent lleialtat al govern, pel qual jo vaig apostar en el seu moment abans de conèixer els resultats electorals (havia tingut una pèssima relació amb l’anterior alcalde del PSOE).
A nivell nacional, m’agrada la capacitat dialèctica i la bona imatge que ofereix Joan Ridao, el candidat a les eleccions a casa estranya. També defenso l’excel·lent gestió de Josep Bargalló, tant com a Conseller en cap com actualment des de l’Institut Ramon Llull, que ha propiciat l’èxit de la Fira Internacional del Llibre de Frankfurt. Aplaudeixo els ideals d’Uriel Bertran, un polític que dóna una imatge molt ferma,  la valentia independentista de Joan Carretero, i recordo amb simpatia Xavi Vendrell i Agustí Cerdà (diputat valencià), també antics companys de militància independentista a l’MDT i Catalunya Lliure. No cal dir que trobo molt "guapa" la Marina Llansana, la qual té moltes altres qualitats. Sempre dic allò que penso, per la qual cosa no tinc problemes en fer esment de persones de tendències internes diverses, ja que mai no he estat favorable a la formació de capelletes i puc tenir bona relació amb tothom. Tal com vaig fer amb el post dedicat a ICV, prefereixo no fer esment del nom dels dirigents que no són tant del meu gust, senzillament perquè tampoc no tinc  res en contra seua. 
Com a militant de base d’ERC, sempre apostaré per la cohesió interna i mai posaré els uns contra els altres, atès que el considero un joc infantil i nefast.
A més, el meu ideari passa per l’aposta sense embuts per la unitat d’acció, si és possible, amb els independentistes extraparlamentaris i també amb ICV. Crec fermament en la unitat de l’esquerra catalana sense lligams espanyols, com va passar als anys de la II República, ja que alteraria completament l’orde polític català actual. No ens podem passar la vida qüestionant el model de país de socialistes i convergents, i no donar les passes adequades per intentar implantar el model propi de manera totalment democràtica. Un model que passa per la millora substancial de l’autogovern, per l’impuls agosarat de la llengua catalana, pel treball diari envers una societat més justa (aquesta és la veritable aposta esquerrana, superant sigles), i una política valenta de preservació medioambiental. M’agradaria veure que ERC està per la feina de la unitat de l’esquerra nacionalista i transformadora, la qual cosa demostraria que el meu ideari personal és viable, i no senzillament ciència-ficció.


  1. llegeixo aquesta sèrie de posts que trobo certament interessants. Em fa gràcia veure com hem tingut una evolució similar (votar primer IC per la simpatia amb ENE però vaig acabar trobant-li a faltar-li alguna cosa més nacional). La diferència és que vaig entrar a les JERC al 92, quan començava l’independentisme sense embuts. Qui sap si algun dia aquesta unió que dius serà possible. Tens raó quan has dit que a tot arreu hi ha independentistes, però els que conec d’IC a la comarca on sóc ara no tenen res a veure amb els que em podia trobar a la Ribera o Terres de l’Ebre. Pel que fa a en Ridau, trobo que és un molt bon candidat, seriós i responsable que pot fer molt bona feina. Comparteixo amb tu que cal fer pinya i tamoc m’agraden les capelletes. Veurem què passa amb tot plegat.
    Salut!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!