A principis dels anys 1930, el liderat d’un gran estrateg com va ser el president Francesc Macià va possibilitar l’èxit del primer gran projecte esquerrà nacional, en aconseguir unir sota unes mateixes sigles forces polítiques de diferent signe ideològic: nuclis independentistes com "Estat Català" amb obreristes que dirigia el futur president Lluís Companys. ERC es va convertir en el gran referent polític català durant el període de la II República. Durant aquests anys es varen produir dos altres importants processos unitaris de l’esquerra revolucionària, que varen portar a la fundació del POUM (comunistes trotskistes) i del PSUC (comunistes prosoviètics). Els primers varen ser aniquilats políticament a causa dels cruels condicionaments de la guerra i pels anhels d’Stalin d’acabar amb qualsevol residu trotskista arreu del món. El PSUC, però, va mantenir-se ben viu fins a finals de la dècada de 1980, i va caracteritzar-se per ser un partit que va saber combinar al llarg de la seua història el catalanisme i l’obrerisme.
La mort del dictador i l’arribada de la consegüent Transició política de finals dels anys 1970 ens ha portat un panorama polític en què a Catalunya predominen dos forces majoritàries: CiU i el PSC (englobat dintre del PSOE, malauradament). Uns representen el centredreta regionalista d’arrel burgesa i els altres l’esquerranisme espanyolista, aliè a bona part de les reivindicacions catalanes quant a autogovern i a la normalització lingüística i cultural. El PSOE, malauradament, controla bona part de les màximes institucions del país, malgrat la constant actitud de menyspreu envers l’autogovern català que mostren des del govern espanyol. CiU continua amb una idea irrealitzable: el projecte de regenerar Espanya, seguint les petjades de Cambó de principis del segle XX, amb un candidat electoral, Duran i Lleida, amb l’ambició única de ser ministre d’Espanya.
M’interessa analitzar, però, el paper que juguen les formacions esquerranes nacionals, que conformen tot un ventall de sigles, les quals han experimentat un notable creixement social i electoral durant els darrers anys, amb el qual haurien d’aspirar a alterar el panorama polític català de principis del segle XXI.
ERC ha aconseguit multiplicar-se durant els darrers anys, amb una implantació territorial molt estable, també a les Terres de l’Ebre on ha assolit un notable poder polític. La seua aposta clara pel tripartit l’ha allunyat de les faldilles de CDC i li ha donat una gran personalitat pròpia, tot i que personalment discrepo de les aliances amb el PSOE a Madrid. Quant a ICV, a les darreres eleccions autonòmiques va experimentar un notable creixement, manté un bon nivell d’implantació a les comarques barcelonines, tot i que li manca eixamplar-se arreu de la resta del país. Durant la primera experiència del tripartit, es va mostrar com el partit més serè i que més bé va assumir la seua situació al govern. En el seu haver encara roman, però, el fet que no ha sabut encarar-se suficientment a les estratègies erràtiques del PSOE a casa nostra.
La irrupció de les CUP al panorama polític català va ser una de les grans novetats de les darreres eleccions municipals, en aconseguir uns resultats molt favorables i encoratjadors, que han estat analitzats acuradament (i amb cert temor) pels partits tradicionals.
Crec fermament en el vertebrament d’una esquerra nacional que superi les sigles i els projectes respectius actuals. Aquest ideal reflecteix la meua manera de pensar i d’actuar. Tinc carnet d’ERC, ideològicament em sento molt proper a les CUP, i m’agrada el projecte social i ecològic d’ICV. No em cauran els anells per pronunciar-me així. L’ideari d’unitat d’acció dels partits d’esquerra nacional és absolutament necessari, si no volem que el poder polític real del país continuï in secula seculorum en mans del regionalisme burgès o de l’espanyolisme esquerrà. Com popularment es diu, cal un cop de puny damunt la taula per alterar el panorama polític català substancialment. El fracàs de la reforma estatutària ens hauria d’alliçonar a tots per tal d’encapçalar processos unitaris que alterin el sistema polític de partits actual. I tenim un punt de partida important a partir de l’articulació de les diferents plataformes existents que demanen el dret dels catalans a decidir. El model de país d’ERC, CUP i ICV no està barallat, ben al contrari, presenta nombroses similituds. La dreta sap com unir-se i l’esquerra sembla que sigui mestra en separar-se i buscar excuses plausibles que mostrin discrepàncies insalvables. Aposto per la unitat d’acció municipal i nacional de les tres forces esmentades, a les quals s’hauria d’afegir diversos grups independents, transformadors i nacionalistes, que hi ha arreu dels Països Catalans. Aquest procés unitari també inclou les forces del País Valencià i les Illes Balears, on ja hi ha moviments al respecte, com a única via de combatre el predomini absolut del PP i del PSOE. Potser la meua aposta sigui senzillament ciència-ficció, però reflecteix veritablement el meu ideari personal ja que més que militant d’ERC, em considero militant de la catalanitat.
Jo ja fa temps que ho dic, també ho va dir el Joan Armet d’ICV, però amb paraules no farem res, potser hauríem de treure’ns el carnet dels tres partits, i si tenen pebrots que ens expedientin.
ICV, jo cre que representen la persona progressista poc interessada en la causa nacional.
Les CUP, on hi conflueixen els més revolucioaris, alguns es consideren tant hereus del POUM, del PSUC i de la CNT-FAI, molts dels seus membres fan un seguidisme del "Chavisme" i no acceptaran un Països Catalans o Catalunya Lliure si no és sota un règim socialista.
Crec que som força més del que sembla els que ens sentim tant d’esquerres, com independentistes com alternatius (eco-pacifistes, feministes, etc.). I que, quan els periodistes vulgars parlen de si prefereixes -en clau d’esquerres- al PSC o a ICV o -en clau nacional- a CiU o ERC s’obliden (potser interessadament?) que n’hi ha molts que ens trobem entre ERC i ICV. Visca l’esquerra nacional alternativa!!