4
EL SIAC
Amb la intenció de no donar treva al règim
feixista, a finals de l?any 1939, quan encara la terra feia una forta olor dels
litres de sang que havia vessat la fratricida guerra d?insurrecció franquista,
es va constituir el SIAC. De fet, des del mateix dia que l?exèrcit autoanomenat
nacional va ocupar la capital catalana, amb el seu passeig militar per la
diagonal que el proclamava victoriós, van sorgir grups de revolta contra les
forces ocupants que es varen unir posteriorment per fundar un col·lectiu que
agrupava grups d?ideologia heterogènia. El liderat requeia principalment en la
gent que havia impulsat el Consell Nacional Català. Paral·lelament, van sorgir
amb força un altre grup que volia menjar-se el món i provocar actituds de
revolta immediates., format per joves molt dinàmics i entusiastes que provenien
de les Joventuts Obreres d?Estat Català, els quals eren l?exemple d?una
generació que no havia participat directament en el front militar. Era un
objectiu primordial evitar que la societat en conjunt se sentís còmoda amb el
nou règim. La lluita contra l?assimilació no era fàcil, però. Part del corrent
catalanista estava estructurat entorn de la classe burgesa, adinerada i
conservadora, que tenia sentiment patriòtic però per damunt de tot volia
conservar l?estatus social. Aques5ta burgesia es reclogué entorn a associacions
amb contingut exclusivament folclòric, separant-se dels moviments obrers, amb una
postura que servia per donar peixet a l?enemic, car renunciaven a forçar una
autèntica revolució que retornés al poble la sobirania.
Hi havia organitzacions obreristes
estatals que oferien com a solució al problema català, la creació d?un estat
socialista espanyol, al qual anomenaven Repúbliques Socialistes d?Ibèria.
Després de la seua constitució, tenien previst concedir certes llibertats per a
les minories nacionals que formarien el nou estat. Postulat que no ens
interessava gens ni mica a aquells que pensàvem en l?alliberament dels Països
Catalans, perquè contribuïa a l?alienació de les capes populars, fent-los
creure que el fet nacional perjudicava el moviment obrer en tenir objectius
burgesos. Vistos aquests problemes, el SIAC havia de respondre a la doble
opressió que patia el poble català: la nacional i la de classe. El problema
inicial consistia a vertebrar aquest front de diferents tendències
(socialistes, comunistes, anarquistes, catalanistes). Els plantejaments
polítics anaven encaminats a la creació d?un estat socialista català, separat
dels altres pobles ibèrics. La tàctica per arribar a aquesta finalitat era la
creació de grups armats que havien de portar una lluita capaç de forçar la
situació per tal d?arribar a la insurrecció armada. També es pretenia portar
l?activitat dirigint vagues, manifestacions i assemblees, alhora que creant
cèl·lules arreu de la nació, per tal de combatre durament l?ordre establert.
Durant el primer cicle, 1939.48, el SIAC
va dur una lluita activa des del punt de vista militar, amb prop de 100 actes
contra edificis de la seguretat de l?estat, però va ser impossible desenvolupar
cap treball de recerca de suport popular. La creació de grups armats, amb el
que això comporta quant a recerca d?infrastructura, diners, armes, etc., va
impedir qualsevol activitat de masses, així com l?extremada pobresa de la
població els alienà d?altres pugnes, ja que la seua estricta lluita era
posar-se un tros de pa a la boca. Després del 1948, les cèl-lules agafaren
personalitat pròpia. Era un pas endavant organitzatiu que guanyaria en
efectivitat, ja que ningú coneixeria els moviments dels altres. Varen començar
a actuar com a grups completament autònoms. Havíem crescut enormement en
militància i capacitat d?actuació. S?havien consolidat les cèl·lules d?Andorra,
Barcelona, Ponent, València, L?Ebre, Menorca i el Rosselló. La meua condició
d?artista reconegut dins la societat andorrana em convertia en un membre
valorat de la cèl·lula pirinenca. Encara que darrerament havia aparcat
l?activisme militant, a causa de les expectatives professionals que s?engolien
bona part de les hores del dia i em feien tenir el cap en un lloc diferent,
destacats membres de l?organització em venien a visitar amb assiduïtat. Em
demanaven que m?impliqués més en la causa. Volien evitar que me?n desvinculés
del tot. M?explicaven fets gravíssims que estaven passant als pobles i ciutats
d?arreu del país. Feien esment de ciutadans que havien estat assassinats a les
Terres de l?Ebre en particular, per tal que m?adonés que la lluita armada era
fonamental per enderrocar el règim de l?oncle Quico i consegüentment alliberar
la nostra dissortada pàtria. Els enemics tenien les armes carregades i
nosaltres no podíem abaixar la guàrdia.
En Vicent Sanchís, un bon company
valencià, que també era pintor, amb qui vaig conviure a Barcelona, va venir a
visitar-me al taller un matí i em va exposar la importància que jo assistís com
a primer delegat al tercer congrés del SIAC, que s?havia de celebrar a la
població de Prada de Conflent., dins dels dos mesos següents. Em va deixar clar
que la seua opinió era compartida per tots els membres de la cèl·lula.
L?assemblea era d?importància suprema per al futur del grup, donat el programa
ideològic que s?havia de discutir. Val a dir que de la preparació me?n feien
màxim responsable. Va expressar els seus raonaments centrant-se en la idea que
a mi tothom m?escoltaria. Tindria un equip al meu costat, on ell també hi
seria. Teníem molta feina al davant per cercar suports i repensar la nostra
ideologia, basada en el socialisme, l?abolició de tota mena de propietat
privada, la lluita tenaç per les classes socials més desvalgudes, la
reafirmació de la lluita armada com a mitjà més eficaç per combatre el
franquisme i la impossibilitat de renunciar a la bàsica idea d?independència
nacional. Va remarcar, amb un to d?alta preocupació, que molts dels camarades
de l?actual direcció estaven canviant la línia estratègica que s?havia marcat
el grup des de la fundació. Es consideraven obertament internacionalistes i pretenien
orientar la lluita antifranquista com si fos un afer general d?alliberament de
l?estat espanyol en conjunt. En Vicent estava amoïnat. La nostra era una lluita
primerament catalana, en acabat vindria la solidaritat amb els altres pobles de
la península, si s?esqueia. Va afirmar amb un cert to de retret que no podia
donar-los l?esquena precisament en el moment en què més em necessitaven. Havia
arribat l?hora de donar el veritable pit per la causa catalana.
Durant aquells dos mesos vàrem usat el meu
taller per reunir-nos i discutir a fons les ponències teòriques. Em
consideraven un ideòleg. El grup necessitava algú amb una forta personalitat,
que els orientés, que tingués el carisma necessari per evitar baralles i
malentesos i que ens mantingués ben units. Jo no havia fet res per merèixer
aquest liderat. No havia participat en cap acte armat des de feia més d?un any,
mentre que el SIAC es trobava en un bon moment d?activitat. Es realitzaven
nombroses accions, que ens havien convertit en l?enemic més perillós del
franquisme. Les incursions per fer actes de sabotatge cap a la Seu d?Urgell i
Puigcerdà eren el pa de cada dia. Tal com en Vicent m?havia demanat, vaig
intentar dirigir la nostra disposició ideològica envers el catalanisme més
estricte i la independència estratègica de la nostra lluita. Ens podíem sentir
més que satisfets, donat que a Andorra no teníem reticències desviacionistes ni
membres del corrent que nosaltres anomenàvem com a liquidacionista. La
tendència anomenada radical, que nosaltres encapçalàvem, tenia gairebé
garantida la victòria en el congrés, ja que ens havíem encarregat de cercar els
suports necessaris per dominar l?organització. Volíem professionalitzar la
lluita, això significava deixar enrera una època d?actuació per voluntarisme.
Calia crear un pla estratègic a seguir.
Havia sentit a parlar moltes vegades sobre
el ?Sol?, com un dels líders més carismàtics del SIAC. Pertanyia a la cèl·lula
del Rosselló i se?l considerava com a veritable ànima ideològica del grup.
Havia estat una mena d?ambaixador de la lluita patriòtica amb els països de
règim afí. Encara no el coneixia personalment. Em varen avisar que en alguns
temes ens enfrontaríem, donat que ell estava alineat a la causa
internacionalista, però aquest era un repte que m?ho feia molt més atractiu. No
estava dins dels nostres plantejaments disputar-li el liderat ni crear disputes
i escissions internes que sempre resulten negatives, sinó intentar fer-li veure
les nostres preocupacions. En Vicent m?assegurà que ?el Sol? havia estat el
mestre de molts militants i la persona que més havia fet per la causa, calia
mantenir un respecte per la seua figura, tot i que darrerament en el camp
ideològic estava una mica desencaminat. Com a persona no es mereixia cap tipus
d?enfrontament. Era importantíssim portar la discussió al camp estrictament
ideològic i preparar un programa de futur que ens complagués a tots al màxim i
evités cap mena de fractura. No hi havia d?haver perdedors. Almenys no s?ho
havien de sentir. A la teoria tot resultava molt encoratjador.
Per la reunió ens traslladàrem en tren i
amb fortes precaucions de seguretat, a la simbòlica vila de Prada de Comflent
(que havia acollit els mestres Fabra i Casals), al mateix peu de la muntanya
del Canigó, de la qual tant n?han cantat els poetes. Dins del territori de
l?estat francès ens movíem bastant més lliurement, però calia estar
constantment alerta d?infiltrats que podrien llençar per terra el futur
col·lectiu. Per aquelles coses inimaginables i fantàstiques que només sembla
que puguin passar a les pel·lícules, que són casualitats inventades per ments
mancades d?imaginació, vaig experimentar en pròpia carn la sorpresa més
majúscula de la meua vida, que iguala qualsevol possibilitat de ficció, quan,
casualment, mentre estava conversant amb en Vicent als passadissos del Lycée, lloc on el dia següent s?havia de
celebrar el congrés, em vaig trobar cara a cara amb en Josep Soldevilla, que
anava acompanyat d?una altra cara que també m?era coneguda, en Joan Marqués, el
desaparegut fill gran de la família que l?havia acollit a Campredó.
En Josep em reconegué de seguida, malgrat
que la darrera vegada que em veié jo era un adolescent, i tingué una sorpresa
encara més extraordinària. Ens vàrem fondre immediatament en una emotiva i
llarguíssima abraçada. Mentre que en Joan es meravellava que un altre
campredonenc formés part del SIAC. Ell, a més, era de la lleva del meu pare.
Havien estat íntims amics i enrolats junts a l?exèrcit republicà. Em va
comentar amb admiració.
–
Ton
pare havia llegit Marx. Era socialista. Estimava la causa com cap altre. Va ser
l?ànima revolucionària de l?octubre de 34, quan va parar els trens que anaven
de Barcelona a València seguint les ordres del Comitè revolucionari. Quan el
van empresonar al vaixell Manuel Arnús, no va permetre que cap dels camarades
s?enfonsés Creia en el poder irreductible de la classe treballadora.
Passàrem hores explicant-nos què havia
estat de la nostra vida durant els darrers dotze anys. Se?n feien creus, de les
meues experiències; que aquell Maset, fill del dissortat Maso, que en Josep
instruïa i ensenyava tot tipus de matèries acadèmiques, fóra avui un artista
amb projecció i a la vegada activista
del grup armat que ells dirigien.
A en Josep li va afectar la mort dels
iaios, ja que els estimava com a propis, i òbviament haguérem de parlar també
de la Marioa i d?en Palomares. No s?acabava de fer a la idea que ella estigués
vivint a Andorra, que fóra la popular locutora Raquel Català que tantes vegades
havia escoltat, – i jo sense saber-ho ? es repetia un i altre cop. Em va
confessar que si no havia anat a buscar-la, no era per falta de ganes, ja que
encara l?estimava, sinó perquè hauria estat molt perillós i perquè havia estat
fugint d?un lloc a l?altre durant anys sense parar i no tenia res per oferir a
una dona, però va assegurar que quan s?hagués acabat el congrés vindria a algun
lloc d?Andorra per retrobar-se amb l?única dona que havia estimat de debò.
Em contà com va escapar-se del poble
després de l?incident amb el malparit d?en Palomares. Es va amagar en diverses
casetes de muntanya on visqué amb uns camperols que gairebé mai no baixaven al
poble, els quals no li feren gaires preguntes. Amb l?ajuda d?un carro va
aconseguir arribar a Fredes i des d?allí serra a dalt cap a Beseit. Eren pobles
molt xicotets, situats en una vall darrera el Mont Caro, amb boscos mil·lenaris
i barrancs profunds. En aquells idíl3lics paratges hi havia moltes coves
llegendàries i altres amagatalls. En Josep havia estat un bon excursionista i
va poder escapar de tots els setges de la guàrdia civil. Va aconseguir
sobreviure gràcies a la generositat dels habitants d?aquells indrets que li
donaren de menjar i un lloc per dormir. En aquells temps, encara hi havia
solidaritat entre els que sofrien i resistència callada però eficaç de molts
pagesos que semblaven inofensius per al règim. Fins i tot va ajudar a plegar
olives a una família, el fill de la qual havia mort al front d?Aragó amb els
republicans. Aquests li varen facilitar diversos contactes que el portaren a la
serralada de Morella i després a Albocàsser, on es va unir al col·lectiu de
maquis resistents que estava actuant per la zona, i on es va retrobar amb en
Joan Marqués.
Quan va arribar l?hora d?anar-nos-en a
dormir, no fou difícil d?adonar-me que compartia habitació amb una dona,
relació de la qual no me n?havia dit res. No era una cosa que em sorprengués,
malgrat que m?hagués confessat que encara estimava la Mariona. Era un home que
tenia talent i facilitat amb les dones. Dins meu vaig tenir un estrany sentiment.
Estava intrigat. Desitjava que ell em comentés alguna cosa sobre la seua
companya de cambra i que tornés a tenir confiança plena en mi. Pot semblar
ridícul, però desitjava tornar a ser el seu confident.
Els debats del congrés foren realment
intensos. Malauradament, les cèl·lules d?Andorra i el Rosselló no veien el
futur de manera unànime. En Josep era el cervell militar del grup. Ell era el
famós ?Sol? de qui tant m?havien parlat. Sorprenentment per a tothom, no es va
implicar gaire en els debats ideològics i semblava més un homes interessat a
anar per feina que un ideòleg polític. Decebé més d?un militant de l?altre
sector, que va veure en la seua actitud una certa renúncia a continuar sent el
líder ideològic del grup, a part del líder militar, que ningú li qüestionava. El mateix Vicent em comentà que estava força
sorprès que en Josep hagués acceptat les nostres directrius tan fàcilment, i
que probablement l?estima que tenia per la meua persona hi tingués molt a veure.
El resultat final de la ponència fou del tot satisfactori per a nosaltres.
Derrotàrem qualsevol tendència desviacionista, evitàrem cap mena d?escissió, ja
que en tot moment vam deixar regnar el debat. Set dels ?andorrans? passaren a
formar part del nou Comitè Executiu. A mi em varen nomenar cap de relacions
internacionals.
La tarda ? mitjans de febrer ? va començar
a clarejar. Brillava el sol però l?airet que baixava del Canigó refrescava. De
matí semblava que amenaçava tempesta (potser l?havíem viscut sota sostre, a la
reunió). El paisatge interior dels meus pensaments també estava ple de núvols,
d?ombres amb sensacions més vives, desigs que se?m creuaven i enredaven en un
laberint, idees importants i d?altres de trivials. Tenia presents les
discussions amargues. De sobte oblidava, en veure una rama florida, un moixonet
volant o escoltant una veu agradable. Però novament allò que em semblava
oblidat sorgia amb més força i lluitava amb la bellesa natural. Era jo qui
competia contra les dues forces que sempre hi hagut en mi. Cap de les dues mai no
guanyava. Volia escriure els pensaments, comunicar-me amb la Mariona. Què
faríem amb ella? Els dubtes i les raons es confonien.
La feina calia començar-la d?immediat.
S?havia de potenciar el grup i treure profit de les crucials resolucions que
acabàvem d?aprovar. Acordàrem per unanimitat que en Josep visités d?immediat la
Unió Soviètica, el país dels somnis on els nostres ideals es veien feliçment
aplicats, per tal de buscar aliances polítiques i alguna mena d?ajut tan
econòmic com diplomàtic, alhora que renovar la relació amb el partit comunista
rus, sense intermediaris. Les organitzacions obreristes espanyoles estaven
agafant el monopoli. S?autodeclaraven ambaixadors oficials de totes les forces
antifranquistes davant del PCUS, situació que nosaltres no podíem acceptar.
Aquell mateix vespre en Josep em va venir
a veure a l?habitació, que compartia amb en Vicent i em va dir que li urgia
parlar en privat amb mi. En Vicent va assentir i va marxar de seguida a sopar a
un bar de la plaça major de Prada on hi havia preparada una rostida de carn amb
els altres militants. No se sorprengué del seu interès de contactar amb mi, ja
que era conscient de la importància crucial que tenia un diàleg fluït entre la
nova direcció que nosaltres havíem promogut i el ?Sol?. Malgrat haver estat en
dos bàndols contraposats, la nostra amistat semblava intacta. No em demostrava
cap tipus de reticència personal. Va començar a parlar pausadament, com en ell
era habitual, sobre el missatge específic que creia que havia de comunicar als
camarades soviètics. Una volta ja havia definit l?estratègia a seguir, va
trobar les paraules oportunes per demanar-me que els acompanyés en el viatge, a
ell i la Neus, coneguda com la ?lluna?.
–
Has
de començar a assumir les responsabilitats pròpies del teu nou càrrec. ? em
comentà molt seriós.
Apostava per mi. Volia que d?ara endavant
fos la seua mà dreta dins del SIAC. Havíem de fer pinya. Ens presentaríem
davant dels russos com a uns líders seriosos d?un moviment autènticament
revolucionari. Val a dir que no confiava en gaires quadres de l?organització.
Preferia un treball solitari amb un parell de col·laboradors propers i de total
confiança. Va rebutjar d?anar a retrobar-se amb la Mariona d?immediat, malgrat
que teníem un parell de setmanes, la qual cosa em sorprengué car jo estava
convençut que es moria de ganes de tornar-la a veure. La retrobada va haver
d?esperar. La preparació del viatge es va menjar tot el seu temps.
Vaig tornar a reflexionar vora la
finestra. Sota la llum de la lluna els camins es confonen imprecisos, com a
línies mortes que s?endinsen dins d?horitzons invisibles. Les distàncies
s?estenen sobre el profund misteri dels silencis. Ha arribat la nit. La seua
presència s?imposa per damunt de totes les coses, provocant una malenconia sobrenatural,
quasi mística. Els sentiments humans es desperten, els anhels s?eixamplen. Les
ombres es difuminen en soledats fantasmagòriques de tots els senders i
s?aixequen veus secretes de la terra. El misteri viu en la permanència d?aquest
silenci nocturn. La grandesa eclèctica dels objectes se submergeix en una pau
immaterial. Solament el món dels animals es resisteix al repòs. El color de la
terra s?unifica. Els arbres s?aixequen com gegants negres. Les seues rames són
uns braços estesos cap a allò universal, arrels que enllacen la terra amb
l?espai. La nit està feta de misteris inaccessibles on el cor humà es perd dins
d?un caos permanent. Les veus adquireixen una sonoritat tenebrosa, mentre
aconsegueixen eixamplar-se sobre un infinit llac d?estels. Totes les inquietuds
s?ofeguen en els somnis irrealitzables, com si fossin fantasmes solitàries, les
passions s?enterren elles mateixes, en les profunditats d?un món inanimat. Jo
m?aventuro a penetrar en el misteri.
Al dia següent vaig posar-me en contacte
telefònic amb La Pirinaica i vaig poder parlar amb la Mariona. Em vaig haver
d?inventar una bona gamma d?excuses per justificar la meua futura absència
indefinida. Vaig contar-li que havia aconseguit esbrinar on podria trobar-se en
Josep. D?aquesta manera vaig evitar que volgués indagar més seriosament en els
meus afers i sospités quelcom. Sense donar-li treva, ràpidament vaig trobar la
manera per canviar de tema. Li vaig donar diverses instruccions que els meus
ajudants havien de seguir per continuar la feina al taller per poder completar
diverses obres que ens havien estat demanades amb caràcter d?urgència.
Passaren quinze dies. La Neus, en Josep i
jo marxàrem en tren cap a l?aeroport de Milà, on agafàrem un avió de la
companyia Alitalia destinació Moscou. Primer l?espera i després el vol
esdevingueren eterns. La son em va vèncer. Havien estat uns dies sense descans.
El llibre que m?acompanyava aquesta vegada era ?La volta al món en vuitanta
dies? d?en Jules Verne. El llegia en versió original. Narrava les aventures
d?un noble anglès, un criat francès i un detectiu d?Scotland Yard. Anava
descobrint paratges, tocs de civilitzacions desconegudes, pràctiques com les
dels mormons, atacs dels Sioux, successos amb tifons i tempestes… Travessaven
la Xina, l?Índia, els mars del Japó. Phileas Fogg representava el seny i
l?honestedat, fix el servei a la justícia i Passepartout la fidelitat, la
picardia i els plaers (bon menjar, beure i …). tots tres es complementaven.
Durant els dies a la capital russa vàrem
tenir temps d?enraonar sobre moltes coses, i entre elles, tant el Sol com La
Lluna, intentaren fer-me comprendre els seus punts de vista. Evidentment
sortiren a la conversa les discrepàncies internes del SIAC. Però en cap moment
intentaren pressionar-me. Se?n pogué adonar, en Josep, que jo ja no era un
xiquet innocent, sinó un home amb els ideals molt clars, i no era gaire
influenciable. Primerament ens vàrem entrevistar amb l?organització sindical i
amb la direcció del koljós més gran d?Ucraïna, que ens varen instruir sobre la
manera correcta d?organitzar la terra i tractar la massa obrera. Després
visitàrem diverses mines de carbó i un campament militat prop de Kíiv, on ens
ensenyaren diverses tècniques de tir. Finalment va arribar el dia de la reunió
clau amb el PCUS.
Vàrem ser rebuts pel camarada Nikita
Sakhorov, secretari adjunt i responsable de la direcció dels soviets, que
atentament escoltà tot el que li havíem d?explicar i les nostres serioses
demandes d?ajut econòmic i militar. Tinguérem un molt amable intercanvi
d?opinions, en llengua francesa. Es notava que coneixia la causa catalana
bastant en profunditat i les diverses tendències que hi havia en aquests
moments dins del col·lectiu de grups antifranquistes. _Sortosament va acceptar
de col·laborar amb nosaltres, sempre i quan no ens desviéssim ideològicament ni
un pam del marxismeleninisme, ni ens enfrontéssim a la resta de grups estatals
d?esquerra. En Josep i la Neus somreien internament donat el seu triomf
diplomàtic. En Sakhorov acabà fent un dels llargs discursos programàtics que
han fet escola dins dels ideòlegs comunistes, com si se sabés de memòria tot el
recitari bíblic que ens havia d?encomanar:
?El
revisionisme mundial, oportunista i servil, avui està estretament lligat amb
els més fidels servidors de tots els temps de l?imperialisme americà: els
anomenats sindicats i partits socialistes. Els revolucionaris, els pobles amb
les armes, tenien contra la paret l?imperialisme i desmunten un cop darrera
l?altre totes les seves intrigues, obligant-lo igual que als revisionistes a
canviar l?aspecte extern contínuament, amb tanta velocitat que ni als seus
propis fidels els és possible de seguir. Avui no existeix una tercera via: o
s?està amb l?imperialisme o contra l?imperialisme. La guerra a mort que tots els
pobles i nacions duen a terme al món sencer pel seu alliberament és una guerra
justa i forma part de la lluita de classes, afavoreix la lluita del proletariat
internacional. L?experiència adquirida ensenya que en els països nacionalistes,
l?actitud correcta del partit marxistaleninista envers la burgesia nacional en
el poder i les grans masses de camperols treballadors és el factor principal
que permet conquerir per a la classe obrera el poder de la direcció
revolucionària?.
El missatge que ens donà en Sakhorov fou
clar: havíem de constituir el Partit comunista de Catalunya. Ja n?hi havien
d?altres, com el PSUC, que s?alineava amb l?estalinisme i altres revisionistes
que se n?havien anat cap al trotskisme, però nosaltres n0?havíem de fundar un
de diferent, que portés l?alliberament de classe així com el nacional. La URSS
ens ajudaria, ja que la situació estratègica de Catalunya, com a veritable
finestra de la Mediterrània, els interessava molt.
El SIAC en conjunt n?havia sortit
vencedor, del viatge. Després de reunions intensíssimes, aconseguírem allò que
havíem anat a buscar: instruccions, diners, armes i reconeixement diplomàtic.
Mentrestant en Josep i la Neus havien tornat a agafar la paella pel mànec dins
del camp de la discussió ideològica. Les conseqüències dins del nostre
organigrama podien ser imprevisibles.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!