Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

3 de gener de 2007
Sense categoria
0 comentaris

ELS HISTÒRICS DESENCONTRES ENTRE CID I MULET I ERC

ELS HISTÒRICS DESENCONTRES ENTRE CID I MULET I
ERC

El catalanisme polític durant el període
de la II República a Tortosa va girar especialment al voltant del grup actiu i
entusiasta que redactava el setmanari Vida Tortosina, els membres del
qual organitzaven tota mena d?activitats paral·leles (conferències, diades del
llibre, excursions, cursos d?història de Catalunya, classes de català, etc.)
que l?ha fet passar a la història com al col·lectiu catalanista de més relleu
de la història de la ciutat. Estava format per un conjunt d?homes que estimaven
fervorosament la llengua i la cultura del país (Joan Cid i Mulet, Gaietà Nolla,
Josep M. Brull, Alfred Canalda, Carles Sánchez i Pastor, Joan Angelats, Ramon
Miravall, Ramon Marqués, etc.), la qual cosa feien pública tothora sense cap
mena d?embuts. La majoria del col·lectiu tenia una forta vinculació amb Acció
Catalana Republicana i amb el Centre Catalanista Republicà. ACR era el
partit  dels intel·lectuals i al mateix
temps el partit dels fracassos electorals, tal com reconeixia un dels seus
històrics dirigents locals, el jesusenc Josep Maria Brull, que va trobar la
mort dramàticament al camp de concentració nazi de Maithausen.

 

A Tortosa els partits majoritaris del
nacionalisme català del moment (Lliga Regionalista i ERC) varen haver
d?acceptar la supremacia quant a organització i possibilitats intel·lectuals
dels homes d?ACR. El partit de Cambó va tenir el suport del patrici catalanista
Francesc Mestre i Noé, del també actiu cercle catòlic catalanista ( Mn. Manyà i
Mn. Bellpuig) i d?escriptors com Lluís Climent o el rapitenc Joan Torné i
Balagué (Lluís del Montsià). Van ser els impulsors de diverses històriques
publicacions  en català (La Veu de
Tortosa, La Veu Comarcal i Ara
). En canvi, ERC no va aconseguir tenir un
nucli dirigent de relleu fins a la fusió en plena guerra civil amb els radicals
socialistes que dirigia Marcel·lí Domingo.

 

Joan Cid i Mulet va ser històricament molt
crític amb el partit majoritari del nacionalisme català dels anys 1930 i amb
els seus dirigents locals. Va protestar en nombroses ocasions pel fet que no
tenien la valentia política de tirar endavant una nova distribució territorial
de Catalunya en vegueries, i no es desfeien de la figura espanyolista que
suposava  nomenar governadors generals.
Va denunciar en reiterades ocasions que el partit de Macià no tenia gent vàlida
a la ciutat que estigués capacitada per dirigir-la políticament. A les pàgines
de Vida Tortosina trobem dures crítiques seves a la manera com els
esquerrans governaven  la Generalitat i a
allò que ell considerava com a escàs treball catalanista que realitzaven a la
ciutat. En esclatar la guerra, ERC per decret va assumir una preponderància
política a nivell municipal que no li tocava per suport popular ni per  possibilitats organitzatives. Fins i tot
Acció Catalana Republicana va haver de cedir-li alguns representants per tal de
poder completar el cartipàs municipal. El partit de Companys va assolir
l?alcaldia tortosina a l?octubre de 1936, que ostentà Josep Rodríguez. La
relació de Cid i Mulet amb l?esmentat alcalde màrtir va tenir molts alts i
baixos igualment, i reflectia a la perfecció aquesta tibantor tradicional que
l?intel·lectual jesusenc catalanista mantenia amb el partit clau de la política
catalana de l?era republicana.

 

Va arribar la tràgica derrota bèl·lica que
va provocar el llarg exili. Els col·lectius catalans, tant a França com a
Mèxic, varen continuar amb les seves fortes picabaralles polítiques. Cid i
Mulet va fer-se un bon nom com a polític al país asteca, passà a ser un
dirigent significatiu de l?Orfeó Català de Mèxic, per posteriorment impulsar Comunitat
Catalana
, formació que pretenia ser una mena de contrapoder amb la manera
poc eficaç en què treballava la Generalitat exiliada. La direcció d?ERC i de la
Generalitat la va assolir unilateralment Josep Tarradellas, d?una manera molt
polèmica després de la renúncia del President Josep Irla. Les crítiques al
partit republicà varen continuar  durant
aquests anys difícils, en què Cid i Mulet va centrar els esforços en el camp de
la cultura mentre la direcció republicana es mostrava ineficaç en la cohesió de
les diverses forces polítiques catalanes de 
l?exili.

 

Amb la mort del dictador Franco el 20 de
novembre de 1975 varen obrir-se  noves
perspectives per al catalanisme polític. Cid i Mulet, ja en una edat molt
avançada i molt decebut dels batibulls polítics, no va apostar tampoc per
l?històric partit republicà que dirigien homes històrics com Heribert Barrera i
Marc Aureli Vila. Va donar un tímid suport a una nova coalició catalanista
emergent, CiU. El primer pujolisme, que incloïa homes d?Unió Democràtica
(partit hereu de part  l?ideari de la
històrica ACR) recollia en conjunt molts dels ideals del gran intel·lectual catalanista.
Aleshores, Cid i Mulet, el polític catalanista més important de la història de
la ciutat, i probablement el pioner de l?independentisme a casa nostra, no va
tenir mai una relació fàcil amb ERC. Cid i Mulet és el gran referent del
republicanisme catalanista ebrenc, que el separa ideològicament del conegut
republicanisme de caire espanyolista  que
representava Marcel·lí Domingo.

 

Emigdi Subirats

emigdi@hotmail.com

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!