ERA EL PRIMER COP
Dissabte, 20 d?abril. Era
el dia més especial per a tot adolescent, el seu divuitè aniversari. Com era
molt popular a l?institut, l?estrella del futbol amb la seva colla d?amics, i a
més tenia molt bona planta, de bon matí ja havia rebut molts missatges de
felicitació al mòbil, la majoria dels quals portaven el segell femení. S?havia
llevat quan ja feia uns quants minuts que havien tocat les dotze, i no va haver
de sentir ni un sol retret. Coses del dia. La seva mare li havia cuinat el seu
plat preferit: canelons de tonyina molt carregats amb beixamel, i li havia
donat una quantitat considerable d?euros que van endolcir veritablement les
postres i el posterior cafè. A la tarda, havia jugat l?habitual partit setmanal
de la competitiva lliga ampostina de
futbol sala amb la seva penya, havien destrossat el rival per nou a dos
i havia fet un hat trick. El gran jorn doncs havia anat com una seda.
En Ferran estava prenent
una copa amb els seus amics a la discoteca. Havien arribat molt aviat i hi
havia l?ambient de costum de qualsevol altre cap de setmana. Sempre els
mateixos rostres. La fum s?anava
estenent a poc a poc per l?espaiosa pista de ball, mentre que el so de la
música màquina començava a donar una sensació de pesadesa creixent.
Ja era major d?edat, tot
i que encara no s?ho havia plantejat en tot el dia. El ritme frenètic d?aquella
música (sembla que tot es pot definir d?aquesta manera) no va impedir que es
pogués alienar a estones força llargues, quan els seus amics no li entaulaven conversa.
De sobte, es va posar a donar una mirada veloç ben enrera en el temps.
Era el primer cop que
entrava en una discoteca. Tenia quinze anys i havia arribat amb ganes de provar
tot tipus de coses noves. Se sentia un mil homes que havia de descobrir l?univers
en un espai de temps extremadament curt. Tenia unes sensacions que mai no havia
experimentat abans. S?havia escapat definitivament de les faldilles de la mama.
Aquella música feia molt
soroll. No li agradava gens, però amb els companys calia donar una altra visió
molt distinta: eren els millors sons que mai havia sentit. Va demanar amb
timidesa un cubata a la barra (no importa en absolut el contingut, ni la
barreja). Ni ell tan sols recordava què havia demanat. Un cambrer molt alt i
encara més lleig el va mirar de reüll, ja que el seu aspecte jovenívol el
delatava de debò. Era el primer cop en la seva vida que bevia alcohol, però
absolutament ningú no tenia dret a saber-ho. Els seus pares havien estat en
aquest aspecte totalment estrictes, i ara en canvi havia de demostrar una
destresa considerable en l?art de la beguda i sobretot de la resistència.
Immediatament, el seu bon amic Joan Manel (De
Membrado-Consorte i Sánchez-Caballero, cognoms inacabables els seus), que era
un parell d?anys més gran que ell, va traure el paquet de Marlboro de la
butxaca i li va oferir una cigarreta. Era el primer cop que se?n posava una a
la boca, la qual havia d?aportar forçosament mil gustos i dels bons. Se sentia
realment incòmode. Només mirava al voltant que no el veiés cap altre jugador de
l?equip, que li pogués xerrar a l?entrenador del juvenil A. Se la jugava.
En Ferran es trobava com
a peix a l?aigua en aquell improvisat món de records, amb aquelles curioses
experiències que ara li causaven un lleu somriure, tot i que en el seu temps
les havia considerades transcendentals. Mai no li havia agradat fumar, ni
l?olor que deixava el tabac en la roba, però no ho havia deixat des d?aquella
pionera nit a la discoteca. Li havien dit que amb un paquet a la butxaca es donava
mostres de modernitat i s?aconseguia un atractiu superior amb les noies. I ell
volia ser dels del davant en tot. Tampoc no sentia cap especial plaer quan
consumia begudes alcohòliques, però durant molt temps s?havia autoconvençut que era imprescindible per
llei pescar una bona borratxera setmana sí
setmana també, si volia ser el centre d?atenció a l?institut el primer dia
d?escola.
Aquesta darrera reflexió el va portar
directament a un seguit de pensaments estranys i sorprenentment madurs sobre la
raó de ser de la seva vida. I el va deixar una estona llarga en l?àmbit de la
preocupació mental, que fos pel que fos no havia tingut mai abans.
La Maria va arribar
passada la mitjanit amb el seu nombrós i encara més sorollós grup d?amigues.
Les boges del barri. Va fer un esguard ràpid i no li va ser difícil trobar-lo,
atès que en Ferran i els seus amics solien seure habitualment en uns sofàs no
gaire còmodes i mig estripats a la part esquerra de la discoteca contra els
lavabos. Era l?únic indret on es podia gaudir d?una mica d?intimitat. Va
dirigir-se corrents cap a ell, i va besar-lo als llavis fins a divuit vegades.
La darrera de pel·lícula, després de dir-li el típic:
–
Moltes
felicitats. Ja ets un home
I el
darrerament encara més típic:
–
Has llegit el meu missatge. He estat molt clara, oi?
Ell va fabricar amb els llavis un tímid sí, i va rebre una altra afectiva
besada a l?estil Hollywood. La Maria tenia un regal molt especial per donar-li,
però li va dir que havia de ser una mena de secret de sumari fins ben entrada
la matinada. Tot el que val, es fa de pregar. Es va mostrar més tendra amb ell
del que era habitual. Era una noia molt segura de sí mateixa, i no era una gran
especialista en la conservació de les relacions amoroses. La seva filosofia era
que en la variació es trobava el gust. I ella, per la seva cara graciosa, el
seu cos atractiu, i el seu caràcter obert, podia triar amb facilitat entre el
mercat masculí.
El va treure a ballar amb
una estirada de braços. En Ferran va oblidar pensaments obsessius d?antany i es
va concentrar durant uns minuts en un agitat
i divertit ball amb la seva companya. Feia quatre mesos que sortien
junts. Era el segon aniversari del dia, i no menys significatiu. Semblava que
anaven per a llarg, ja que tots dos veien en aquesta relació quelcom que no
havien pogut trobar en d?altres d?anteriors. Potser sentien més que atracció
física, però no ho sabien del cert. Sempre hi ha un primer amor en la vida,
diuen aquells que encara tenen una visió romàntica de la parella. Però ells encara
no estaven en condicions de saber-ho.
La Maria va haver
d?absentar-se una estona, donat que li digueren que la seva germana petita i dues amigues seves
havien pescat una bona mona i les havia d?acompanyar a casa. L?espectacle havia
estat considerable, amb trencadissa de gots inclosa.
En quedar-se sol, a en
Ferran no li va ser difícil de recuperar els pensaments nostàlgics de la nit.
Li va venir a la memòria el primer cop que va posar-se un porro als llavis. Va
tenir una sensació molt estranya. Creia que allò no era per a ell, i recordava
que la seva mare l?havia avisat a bastament sobre el perill que suposava el
consum de drogues per a la seva salut i per al seu futur professional, encara
que aquest encara el veia a anys llum aleshores. La seva iaia, sempre tan
positiva amb els seus judicis, era l?autora d?una frase més cèlebre:
– Fill meu, et moriràs si
proves això.
A aquell pioner canuto
el va seguir un altre i un altre. Aquella nit va tenir uns vòmits fortíssims
quan va sortir de la discoteca. Els seus amics el varen acompanyar a casa, on
va arribar amb unes condicions francament deplorables. No hi havia res a
dissimular, ni possible explicació que alleugerés el mal. El matí següent va
haver d?aguantar una forta reprimenda de la mare, i un càstig de quatre
setmanes sense sortir els divendres i els dissabtes.
A més, plovia sobre
mullat, la seva disbauxa no havia estat precisament gens oportuna. Era el
colofó a la veritable setmana tràgica de la família: la separació traumàtica
dels seus progenitors.
El seu pare havia conegut
una jove romanesa, la Maysy. Tenia una cara de nena, combinada amb un cos molt
atractiu. Treballava com a dona de la neteja a la seva oficina des de feia uns
quants mesos, i havia marxat amb ella sense donar cap explicació a ningú.
S?havia fet fonedís, i d?allò feia només cinc dies. El conte bancari familiar
l?havia deixat més pelat que una rata. Fins i tot la policia n?estava al
corrent d?aquella desaparició voluntària per motius passionals (o sexuals?),
però que necessitava una explicació coherent si era possible. Hi havia tantes
incògnites a respondre, però aquesta és una altra història, en la qual
òbviament no ens pertoca entrar-hi. La vida d?en Ferran anava per altres rumbs.
El disgust que li havia
donat a la seva mare havia estat monumental. Però tothom fumava costo i ell no
podia ser menys. En dimecres la tarda, no hi havia classe, i era el dia ideal
per nodrir-se a base de porros. Era un símbol de masculinitat fervorosa i
duradora. Les tardes del dimecres arribaven a ser històriques en aquell club
que havien tingut en un magatzem molt gran al carrer de Góngora, del qual els
havien despatxat feia tres mesos perquè no havien pagat el lloguer amb la
puntualitat que hauria estat desitjada. Maleïda vella! Només pensava en els
seus diners i després els donaria tots als capellans!
Havien passat bones
estones allí, mentre feien les alineacions ideals del Barça que s?hagués
convertit en l?indiscutible campió de la Champion league any rera any si els
haguessin escoltat. L?entrenador de torn no sabia què es feia. La següent
conversa era sempre sobre noies, en la qual calia que tothom demostrés ser el
més mascle. Aquell que es masturbava amb més freqüència, i si era possible en
públic, arribava a ser l?heroi màxim de la jornada, només superat per aquell que explicava allò que feia amb la
noia amb qui sortia. Eren relats accelerats, a veure qui la contava més grossa,
i embolica que fa fort.
La Maria se li va llençar
als braços. Li va donar un petit ensurt, absent com es trobava. Estava fent un
repàs a la vida, i a ella en canvi només li interessava el present més
immediat. Li interessava la seva boca i el seu cos. Va anar movent les mans
amunt i avall. Li va dir que l?estimava, que era el noi de la seva vida. Era el
primer cop que pronunciava aquestes paraules, i va arribar a tocar-li la fibra
sensible. I allà, en aquell vell sofà, varen passar-se una bona estona junts, l?un per l?altre, amb
l?oblit del passat com a veritable i única realitat.
Poc després, la Maria va
haver de tornar a absentar-se un moment. Aquest cop era la seva millor amiga,
la Laia, qui n?havia fet de les seves. En Ferran d?immediat va tornar a les
cabòries que li causaven un plaer inaudit. El primer cop de tantes coses.
Necessitava la Maria i tenia necessitat de romandre sol, al mateix temps. Quin
embolic més gros! Passat i present se li ajuntava i li dibuixava un possible
futur d?il·lusió i de canvi.
Era el primer cop que es
posava una pastilla a la boca. Li havien dit que descobriria l?univers, que era
millor que qualsevol nit de sexe amb una noia, i ell no n?havia tingut cap per
comparar-la. Va tenir sensacions molt estranyes tota la nit. Va tenir molta
por. El cor se li accelerava, però va continuar. Havia de fer-ho. El dilluns
següent, a primera hora a col·legi, de ben segur que el meravellós partit del Barça no tindria cap importància, ni tan
sols si l?Eto?o hagués fet quatre
barraques, superat per golejada per
l?espectacular borratxera d?uns i els efectes suculents de les pastilles dels
altres.
A l?institut, n?hi havia
una bona colla de nois que li pegaven de fort a la pastilla. Hi havia mil noms
per a aquesta. Aquells eren els drogates i els pastilleros, els qui no
controlaven i qualsevol dia tindrien un bon ensurt. Ells, però, controlaven.
Podien plegar quan volguessin, ja que sabien en tot moment què es feien. Els
carques (aquells de més de vint anys) no en tenien ni idea d?allò que era bo.
Parlaven de les drogues com si haguessin d?estirar la pota d?immediat. Si
tothom sabia que passar un cap de setmana a base d?analgètics era una diversió
assegurada. Un orgasme sense necessitat de preservatiu. I tot plegat va aplanar
a velocitat d?en Valentino Rossi el camí de la coca sense cola. Això sí que era
boníssim. Era un somni eròtic excitant fet realitat en un toc de nas.
A partir d?aquí, la seva
rutina era tothora la mateixa. Tornava a casa a les deu del matí del diumenge,
més fresc que una rosa, amb el cor excitat i amb poques ganes de treure la son
del cos. El seu amic Robert (aquest amb cognoms ben simples que no són necessaris
d?anomenar) ja portava cotxe, amb botelles d?aigua que havien omplert de
l?aixeta que els acompanyaven arreu. N?estaven convençuts que ells no estaven
enganxats a la coca (la cocaïna mot de diccionari) eren uns altres els qui
portaven mal camí.
La seva mare li va
restringir notablement les aportacions monetàries del cap de setmana. Tenia
sospites greus, i mira que no en sabia ni de la missa la meitat. Però els avis
eren generosos i solucionaven la papereta. La coca era només un passatemps
transitori, que podia quedar oblidada en qualsevol moment. Que ningú ho posés
en dubte!
I la seva passió pel
futbol s?havia esvaït definitivament. Els somnis de vestir-se de blaugrana
també havien anat a parar al pou de l?oblit. Havia estat una il·lusió sense sentit,
pròpia de nens. La feixuga tasca d?entrenar tres cops a la setmana, i de portar
una vida sana per preparar el partit del diumenge, no s?ho valia. Si de fet ben
pocs nois d?Amposta o de la comarca arribaven a jugar a una categoria superior
que no fos la primera regional. Aquesta era la veritable veritat. Quatre duros
mal comptats. Adéu soccer, fins mai. Ara només pegaria quatre xuts per
passar-s?ho bé amb un equip d?amics al futbol petit, el que juguen en una pista
reduïa i només cinc per banda. I encara podria ser l?estrella, perquè el talent
del peu no es perd ni a base de xocolata fumosa.
La Maria va tornar i va
posar-se-li a sobre. Li va dir que sentia molt totes aquelles interrupcions tan
seguides, però no era culpa seva. Era el seu aniversari i volia fer-lo sentir
plenament feliç. En Ferran va notar que la Maria li havia fet canviar els
sentiments, i que tot aquell seguit de cabòries podia tenir un sentit. Ell
havia estat reflexionant una estona llarga sobre tot allò que havia fet en els
darrers anys i si havia valgut la pena.
I li vingué al cap la
seva mare. Ell era fill únic, i la seva mare també. Només el tenia a ell.
Sempre l?havia estimada molt, aquí no havia fallat. Era l?única cosa que havia
fet bé des d?aquell primer cop que va entrar a la discoteca i va conèixer un
món nou, on no cabien ni estudis ni futbol, però que encara permetien un petit
espai per a ella, perquè de mare només n?hi ha un. Tòpic de tots els temps.
Veritat absoluta, sense necessitat de ser tractada científicament.
La Maria va notar-lo
distant, no era com els altres dissabtes en què en Ferran, que fins i tot podia
considerar-se un noi gelós, no la deixava ni un minut sola o li feia l?enfadat si tardava massa estona quan
anava al lavabo o passava massa temps parlant amb les amigues.
I encara que sembli un acudit repetitiu i de mal gust, a la Joana, una
altra amiga íntima seva, se l?acabava
de deixar el noi amb qui sortia, i la cadena d?absències va haver d?agafar una
altra dimensió.
La ment d?en Joan va
tornar al lloc on s?havia quedat anteriorment. Era el primer cop que suspenia
una assignatura a col·legi. Les matemàtiques mai no li havien anat bé, però mai
no hauria pogut imaginar que cauria tan baix. Sempre havia tingut unes notes
excel·lents i tots els professors creien que prometia molt. Arquitecte, ben
sovint solia repetir orgullós que volia ser. Dibuixar era el d?ell, i
sobrepassaria la imaginació durant dècades insuperable d?en Gaudí. El primer
suspens es va veure multiplicat, al mateix ritme que les tardes del dimecres,
les sortides del dissabte, i el consum d?estupefaents. Havia repetit primer de
batxillerat, havia suspès fins i tot anglès i història, que eren assignatures
en les quals sempre havia brillat, que no li calia ni estudiar en altres temps,
i de dibuix va treure un cinc pelat.
La Maria va tornar
gairebé una hora després i el va trobar molt capficat. Creia que s?havia
enfadat, però res més lluny de la realitat. La va besar tendrament i van estar
parlant d?això i d?allò amb gran franquesa. Però la Maria li va veure una
llàgrima als ulls que el delatava. Varen deixar la discoteca per anar a caminar
pel parc. Varen seguir la conversa sobre molts temes i cap. S?estimaven. La
Maria se l?endugué a l?antiga casa dels seus iaios, en la qual ja no hi vivia
ningú. Era el primer cop que en Ferran feia l?amor. Va veure els estels. Aquell
era el punt culminant de la seva joventut. Havia sentit l?amor de prop i ja no
podia fallar més ni a la Maria ni a ningú dels qui l?estimaven.
– Ara ja ets un home ? li
va dir per segon cop aquella nit, i
amb un sentit diferent o similar, no ho podem saber.
En Ferran era el primer
cop que se sentia major d?edat. I moltes coses havien de quedar enrera en el
món de les cabòries.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!