LA FOTO DE L?ARNAU
En Marc havia estat molt
penjat per la Noemí des que tenia 15 anys, quan havia sentit la primera
vertadera atracció física per una noia. No li va ser gens fàcil sortir amb
ella, ja que seia al seu davant a l?institut i la Noemí estava interessada en
nois bastant més fets i ell era només el
millor dels amics. Finalment, amb constància, suor i llàgrimes, la va anar cabdellant, tot i que no hi havia
gaire feeling entre ells. Ben sovint apareixien del no-res problemes
ínfims que els anaven separant amb facilitat. Els seus noms anaven de boca en
boca entre els companys de la colla, que
els consideraven una parella força complexa i s?estranyaven que amb personalitats tan contraposades poguessin sentir-se còmodes junts. Varen
trencar fins a set vegades, però cap d?elles va ser la definitiva. Aquesta no
és una explicació prou exacta, però. La Noemí havia pres de manera unilateral
totes les decisions de trencament i de tornada. El seu estat d?ànim i els
sentiments del seu cor depenien de la posició de la lluna. En Marc era un noi
molt atractiu i apreciat al Joaquim Bau, i
havia tingut nombroses relacions entremig que va considerar purament
passatgeres. Com si fos una predestinació, tenia la ferma convicció que el
primer amor havia de ser el definitiu. Va persistir com ben pocs ho haguessin
fet i al final va aconseguir el premi anhelat.
Ara, en canvi, ja no podia
més. Havien estat gairebé cinc anys de malson des que havien passat per
l?església amb la il·lusió d?aquell que vol començar una nova vida amb la
persona que més s?estima. Feien falta únicament dos dies per a l?arribada
d?aquest significatiu aniversari. El seu matrimoni s?havia convertit en una
veritable presó des del mateix dia que va consagrar-se. Se sentia vigilat
tothora. La gelosia patològica de la Noemí havia fet insuportable la
convivència. La gelosia i els maltractaments de tot tipus que rebia, però
aquests més valia apartar-los de la ment amb rapidesa. Això és el que havia fet
durant tot aquest temps: amagar el cap sota l?ala i anar passant pàgines i més
pàgines a l?espera de temps millors. La seva relació feia temps que no
funcionava, no podria funcionar mai més, o el que és encara molt pitjor: no
havia funcionat mai, i havia arribat l?hora de pronunciar un taxatiu: – Fins
aquí hem arribat.
En un rampell de valentia es
va decidir a fer les maletes. Va començar a intoruir-hi la roba, les sabates,
els discs i els llibres a dintre una
mica a cegues. Se sentia gris i tenia una mena de núvol al davant que no el
deixava veure clar. La Noemí s?havia absentat perquè volia passar el dia de
Nadal a Barcelona amb la seva germana, que havia donat a llum una nena després
d?un part molt difícil i s?hi pensava estar fins el dia de nadalet. El seu
comiat va tenir les connotacions habituals de desdeny. Retrets inaudits i
insults gravíssims, insults inaudits i retrets gravíssims. No calien gaires
motius més, ni intentava superar-se a la recerca d?arguments nous. Es
conformava amb la vella cançó de sempre que el deixava perplex i enfonsat: – Ja
sé que faràs el pendó sense mi. És l?única cosa que t?agrada fer perquè tens el
cervell al pito. Així et moris!
De sobte, en Marc va tenir la
feliç sensació que no li corria tanta pressa, que li quedaven ni més ni menys
que 48 hores per a planificar els seus moviments a consciència. Va seure?s al
sofà amb tota tranquil·litat, va usar el comandament al seu gust i es va anar a
buscar a la nevera una Estrella ben fresca. Havia de fer el cor fort i
no era tan senzill com pot semblar. ?L?he de deixar?, era una frase
repetitiva que havia pronunciat en infinitat d?ocasions, malgrat que mai no
havia tingut valor de posar-la en pràctica. Si li afegia un extra: ?L?he de
deixar, però ja?, topava encara amb molts més lligams que calia tenir en compte, que havien
convertit la Noemí en la veritable mestressa del seu present i del seu futur.
L?Arnau tenia només quatre mesos i mig. Un nadó que sentia molt seu. No podia
suportar el simple pensament que s?hauria de separar d?ell. I si el perdia per
sempre! La seva concepció havia estat dramàtica, un altre calvari que mai ningú
no podria arribar a imaginar. La Noemí havia tingut tot un seguit de problemes genètics inacabables i com de
costum havia descarregat tota la seva frustració en el seu marit. S?havia
esplaiat dialècticament amb freqüència inaudita. L?havia acusat reiteradament
que no era prou home, que era incapaç de donar-li allò que ella més desitjava
en aquesta vida, que li estava robant els anys de joventut. Els insults eren el
pa de cada dia i arribaven a nivells de baixesa insospitats. Havia après feia
molt de temps a humiliar-lo, sabia en tot moment quan podia treure el geni i
engolir-se?l i deixar-lo en el no-res. La frase reina que resumia les seves
conclusions era: – Ets una merda i tu ho saps.
La Noemí havia hagut de seguir
tota mena de tractaments de fertilitat en un hospital dels més cars del país,
els quals conforme avançaven sense resultats positius acceleraven el seu
histerisme patològic. Les visites a la clínica ginecològica havien estat tot un
espectacle deplorable, amb humiliacions en públic a en Marc i posteriors
discussions privades molt acalorades que portaven com a guinda les agressions
físiques per part d?ella. En Marc havia de sofrir una terrible pressió en
pròpia pell i havia arribat a fallar molts cops en l?acte sexual, que tot sigui
dit mai no era ni espontani ni passional. La reacció d?ella era instantània i
cruel. Ferotge. L?enfonsava completament com i quan volia. Quan ja gairebé
havien esvaït totes les esperances, la Noemí va quedar en cinta i en Marc ho
hagués considerat com un veritable miracle celestial si hagués estat cristià,
que no ho era. La treva va durar escassament una setmana, la de la il·lusió.
L?embaràs va ser un altre veritable període d?infern, amb estat d?irritació
permanent. La feina de la casa, les tasques d?oficina, les olors, els sorolls,
les petjades de les sabates, la veu de la televisió, si estava assegut, si
estava dret, qualsevol era un bon motiu
per a acorralar-lo. En Marc era culpable d?existir, i les acusacions li arribaven
des de qualsevol àmbit: era acusat de
mirar altres noies amb desig, de visitar amb excessiva freqüència els seus
pares, de quedar sospitosament amb amics en hores nocturnes, i tantes i tantes
coses. El vocabulari de la Noemí estava integrat exclusivament per insults i insinuacions injurioses: falta
d?estima, cap interès per la família, nul·la vocació de pare, ànsies de viure
dels diners del seu sogre, etc. La combinació patètica es completava amb la
inexistent presència de sexe en la parella. La Noemí li havia deixat clar i
català que ja havia aconseguit allò que havia estat buscant: – Ja sóc mare,
i no em tocaràs mai més.
El caràcter afable d?antany
d?en Marc havia sofert una considerable mutació. Arreu. Amb els seus pares es
mostrava distant i no gosava entrar amb confidències. Amb els amics més íntims
havia perdut tot contacte, ja que ella els considerava uns impresentables de
baixa calanya. Amb les seves germanes, que eren bessones i tenien prop
de deu anys menys que ell, mai no havia tingut una relació prou estreta com per
a confessar-los tot allò que li passava. La seva pena se la guardava solitària
a l?interior i no hi havia manera de poder-la exterioritzar d?alguna manera
plausible. Les cadenes que l?acompanyaven eren molt gruixudes. La feina li
havia aconseguit el seu sogre, que era molt influent gràcies al seu poder
pecuniari. Era un home de negocis molt conegut a les Terres de l?Ebre, el màxim
accionista de fins a quatre empreses especialitzades en el ram del moble.
L?havia col·locat a l?oficina de la que tenia un volum econòmic més
considerable i tothora li recordava a qui es devia. En Marc sabia que ell no
era ningú allí, ni tenia cap futur en el món dels negocis sense l?aval seu. Els
companys de feina mai no li havien demostrat cap estima ni confiança, perquè
estava emparentat directament amb el cap. Allò no podia continuar, estava
agarrat pels testicles per totes bandes i havia de dir prou. Però mai no havia
tingut suficient coratge per enfrontar-se amb el seu entorn familiar i laboral
i molt menys des que havia arribat al món
l?Arnau, que a despit que havia estat més bé fruit de la infàmia que de
l?amor, s?havia convertit en l?única persona veritablement transcendent en la
seva vida. Va passar-se mirant fixament una foto de l?Arnau que portava a la
cartera durant una llarga estona. El seu fill, aquell noi petitet, podria
canviar el signe de la vida. Li varen passar mil cabòries pel cap. Va pensar en
obrir-se un nou camí, una nova vida en qualsevol lloc del món amb ell. Estava
més convençut que mai que si no fugia, tot seguiria igual. Havia de fer el pas
definitiu d?una vegada.
Però, com? El seu sogre era el
totpoderós capitalista, Don Miquel Rebull i Rebull, i podia estar segur que
remouria cel i terra fins que aconseguís trobar-los. La seva dona passaria a
ser una màrtir innocent, a la qual se li hauria requisat el fruit de les
entranyes amb total impunitat. Se li removia tot el cos només amb el pensament
que tothom el jutjaria malament i en canvi tindrien amb alta consideració la
persona que li havia fet la vida impossible. A hores d?ara, ningú podia
sospitar l?abast de la seva angoixa. Mirava i mirava la imatge de l?Arnau.
Recordava les inacabables baralles, els cops que habitualment rebia als braços
i a les cames, les escopides en plena cara, els mossos en el lloc que li venia
bé, els llibres que la Noemí llençava per terra i estripava embogida
posteriorment, els gerros que feia a miques, els blaus als testicles… Com
havia pogut aguantar tant? Com havia pogut caure tan baix? I feia anys i panys
que no sentia l?escalfor d?un cos de dona que l?estimés i el fes sentir
realitzat i estimat a la vegada, la qual cosa també l?havia enfonsat moralment.
Feia cinc anys menys dos dies, concretament. Ell no era de pedra i necessitava
una dona que l?estimés i el respectés i el fes feliç sexualment.
Havia de marxar, però no sabia
com. Tot girava envers una mateixa roda. Però aquella nit tot canviaria. De
moment tenia 48 hores de llibertat a la seva plena disposició i després
deixaria que el seu instint decidís. Aquest cop no hi hauria marxa enrera
possible. Tindria un Nadal tal com cal. Va trucar a una bona amiga de joventut,
la Natàlia. De joves havien estat molt units i s?havien enrotllat molts cops a
la discoteca. Ella havia estat enamorada d?en Marc durant molt de temps, però
ell només havia tingut ulls per a la Noemí. Feia uns mesos que no s?havien
vist, però la setmana anterior havien coincidit casualment en un passadís del
supermercat. Havien tingut una conversa amena i varen intercanviar els números
de mòbil. La Natàlia va sorprendre?s de la trucada, però va estar encantada de
trobar-se amb ell. Van anar a sopar junts. Varen assaborir un àpat deliciós,
van parlar de mil coses i de cap i van obviar els problemes familiars d?en Marc
(ella era fadrina). Varen rebre la felicitació i l?estimada nadalenca de molta gent feliç que
gaudia de la màgia d?aquella nit. Després varen anar a prendre unes copes a un
pub d?ambient relaxat i música romàntica i varen acabar al llit d?ella.
En Marc li semblava que vivia
un terratrèmol. Sacsejat per dintre, les mans eren poques per recórrer aquell
cos, l?escalfor de la pell, la rodona exactitud del ventre, la duplicada
esveltesa dels pits, el volum precís de
les natges, el desig dels racons secrets, la salabror dels ulls i de l?esquena
i de les cuixes… I com ho desitjava, que no podia més. Estaven sols,
ensordits, deslligats de l?univers sencer i era el món que es desfeia a dintre
seu, i aleshores la vida sí que girava entorn que ets tu, tu i tu ets el centre
i tot gira ja no hi cap moviment voluntari després de tots els moviments
voluntaris, i els llavis i la boca i el seu sexe i els seus suaus o aspres, els
seus llavis i els d?ella, i els seus braços i els d?ell i les seves cames i els
dos cossos per sempre més en un teumeu imparable.
Va passar la nit a casa la
Natàlia, durant la qual va tenir diversos somnis eròtics que li varen alterar
el cos. Al matí següent va tenir un despertar al·lucinant, amb un esmorzar al
llit amb llet, torrades i galetes de xocolata que incloïa un escalfat premi al
final. Aquell va ser el seu despertar definitiu (jugava amb la paraula). Era
Nadal, un jorn de joia fraternal, i la Natàlia havia quedat amb els seus pares
per celebrar l?avorrit dinar familiar. Li feia mandra assistir-hi perquè hauria
d?escoltar les històries habituals de cada any i acabaria amb l?estómac
atapeït, però havia de complir amb el seu deure. En Marc també va passar per un
restaurant, aquest cop sol. Va menjar molt a poc a poc per tenir temps per a
reflexionar, va gaudir d?unes excel·lents postres i d?una cigarreta que li va
anar com a anell al dit per prendre decisions. I va decidir que passaria la
tarda navegant per Internet. Va
visitar les pàgines webs que eren del
seu gust, sense cap penediment. Va mirar sexe dur pel davant i pel darrera. No
s?avergonyia dels seus desigs. Era lliure i sentia aquella retrobada llibertat
com quelcom molt seu, com qualsevol joguina d?un nen que mai no vol amollar.
Sabia que havia d?aprofitar cadascun dels moments que li quedaven. I la nit
d?aquell Nadal especial se li presentava com un altre món a descobrir. Va
quedar amb uns amics que igualment feia temps que no veia. Havia estat tants
anys fora de circulació! Va enganyar la Natàlia dient-li que la Noemí havia tornat d?imprevist, donat
que no era l?hora d?establir lligams ni de mantenir una relació
extramatrimonial. Era el torn d?una nit de copes amb els amics d?adolescència.
Va parlar de futbol, de dones joves, de motos i de Fórmula 1. Va ingerir molt
de líquid, va tastar diverses combinacions de cubates i va arribar a
casa ben arreglat a altes hores de la matinada. Aleshores li hauria agradat
tenir la Natàlia per a ell i repetir la disbauxa llibertària de la nit
anterior. Tot i això, aquella sortida li havia servit per carregar piles. El
matí de Sant Esteve es va llevar amb un fort mal de cap. Va haver de prendre
una dutxa ràpida amb aigua ben freda. Estava nu i no parava de mirar-se a si
mateix. Què havia estat d?ell en els darrers anys? En què l?havia convertit la
seva dona? Les hores passaven i havia de prendre una determinació ràpida.
Allò s?havia acabat. I la foto
de l?Arnau feia estona que tornava a ser
present a primera fila de la seva ment. S?emportaria el noi al mínim descuit de
la seva mare. Tenia prou diners per viure amb tranquil·litat a l?altre costat
de la frontera durant uns mesos. Enraonava perfectament el francès i no li
seria difícil trobar una feina i començar una vida nova amb el seu fill. No li
quedaven gaires lligams a Tortosa, atès que la seva dona els havia anat destruint
un darrera l?altre. De ben segur que no es podia sentir més sol del que s?havia
sentit en els darrers anys. I en cap moment volia renunciar a l?Arnau. Era sang
de la seva sang i no podia deixar la seva educació en mans d?aquella que li
havia destrossat la vida. Era monstruosa. Tant que se l?havia estimada! Li
varen passar pel cap altres alternatives. Sí, li va passar pel cap desfer-se
d?ella i no sentia cap remordiment d?haver-ho pensat. No ho faria perquè si el
posaven a la garjola durant uns quants anys s?arriscava a perdre l?Arnau, i ell
era l?únic lligam que tenia amb la vida. Sense ell, no hi havia res. S?ho va
repetir diversos cops.
Va arribar l?hora traumàtica.
Ella va arribar a casa enrabiada i encara no havia tancat la porta quan va
començar a injuriar-lo. Els crits embogits es podien sentir de molt lluny. En
Marc, però, no escoltava res. Es va posar a pensar i a pensar seriosament en
les solucions anteriors, qualsevol podria ser vàlida, fins i tot les que havia
descartat sense gaire convenciment. Es va pegar uns cops a les galtes per
donar-se ànims. Aquesta vegada la Noemí
havia fet tard. Ja no podria mai més fer-li la vida impossible. Ja no el
situaria mai més per sota de la merda. Li quedava encara una mica de dignitat i disposaria d?ella. Definitivament
ell havia decidit entrar en el món del descans. Va dirigir-se al Castell de la
Suda que té una alçada prou considerable. Estigué mirant cap a sota durant més
de deu minuts. Estava convençut que la seva existència no valia la pena. Es va disposar
a fer un salt al buit. En el darrer instant, però, la foto de l?Arnau se li va
aparèixer al davant. Va agafar el cotxe i va tornar a casa molt de pressa. Va
ser eficient i ho va deixar tot enllestit amb sang. Va deixar una copa de cava
buida i el ganivet damunt de la taula de la cuina. La nit següent, l?Arnau i en
Marc la varen passar dormint amb placidesa en un preciós hotel d?aire rural
dels afores de Perpinyà. Era Nadal i preludi de l?any nou i havia donat alè a
una vida nova.
Conte publicat al recull "L’Altre Nadal" de l’editorial Aeditors, que inclou catorze narracions d’autors de les Terres de l’Ebre i el Maestrat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Una història terrible i bella. Una breu novel·la que condensa una vida. (Seria un magnífic guió de cinema). M’ha agradat molt, en especial el negre retrat de la desgraciada Noemí.. Bon dia!. Carme-Laura.