7 JOSEP FELIP VERGEZ
Quan al baixar de la serra
A la santa llar torneu
On lo ser que més aimen
De tots los sers de la terra
Espera el fill allunyat
Del caliu del matern cor,
Dueu-li el pobre record
De lo nostre Montserrat;
I digueu-li que en sa pensa,
Quan pregui a Déu al llevar
Tingui al jove català
Que tan aima la Provença.
Bé dels llavis de ta mare
Vas aprendre a pregar a Déu
Anais gentil mes deix que
ara
Us dugui un record ton pare
De nostra Mare de Déu.
I al cercar, nina galana,
Del món en lo camí vari
Conhort en ta fe cristiana
Resa una part de rosari
A la Verge Catalana.
A la claror que don la
llumanera
S?esbargiren les ombres del
meu cor
Com l?alè de dolça primavera
Es fon la neu i brota
falaguera
D?aromes rica, encisada
flor.
Confesso mon pecat, la
nuvolada
Del negre oblit ja l?ànima
cobria
I n?era per ma lira
menyspreada
La llengua d?Ausiàs March,
l?anomenada
Hermosa parla d?en Vicenç
Garcia.
Mes dintre el cor ? com la
vestal romana
La sacra flama ? en amorós
caliu
Guardava jo ma llengua
catalana,
L?aucell migrat a terra
llunyadana
Sols pot cantar lo que
aprengué en son niu.
Ben haja ton afany la
llumanera
Penyora n?és de màgica
victòria
Del progrés laietà noble
senyera
Escolta lo que et diu la pàtria
entera
Pus parla català, Déu li don glòria.
Un
Episodi de la Riuada
Carta que escriu un pagès
Qu?ha surtit del hort pel
riu
A un altre pagès que viu
A les cases del Regués.
Mano meu, quina diada
La del dissapte passat!
Los llamps y la barrancada,
Lo riu anant de muntada,
Y un ruixat y altre ruixat.
Lo yayo qu?apropetet
De la llar murmura y resa,
M?os va dí?l pobre vellet:
?No hai vist, ni sent jovenet,
mai nit de tanta fieresa?.
L?aigua per amor de Deu
A cantes per tot rajava;
Y eren paca allá les deu
Quna…pom! lo cel s?afonava
Y cruxits per tot arreu.
Mare de Deu adorada!
Ay mano, cosa horrorosa!
Entre el riu y la tronada,
Quina nit més angustiada
Pera l?horta de Tortosa!…
L?aigua arrivaba al brancal
Y mullava ya?ls bacons;
Allavons entro al corral,
M?arromango los calsons,
I pugem tots paca dal.
Al tarrat passem la nit,
Arrupidets, sols resava,
Sentin del aigua?l brugit
Y entre els trons algún trist crit
Que ¡socorro! Demanava.
Pensa si esperava?l dia!
Per últim ne surt lo sol;
Baixo à veure si aigua havia
Y l?aigua a clatell tenia
Pera?l nostre desconsol!
?Pare!…Pare!… dos llanchetes?
diu Juanet, miro y venien
a casa nostra dretetes;
eren… los de les Roquetes
que á tot Cristo socorrien!
Dos dies hi vam passá
Y?l dimars tornem al hort…
Manet, quan vaig arribá
Ni una col hi vaig trobá!
Pensa en lo meu desconhort!
Per tot arreu ahont mirava
Mes de tres pams de soldó!
Tan ben femadet qu?estava!
Y entre mitg d?assó pensava
Qui paga contribució!
Pero bamá que un siñó
Que segons ne tinc antés
Es lo que fa?ls estanqués,
Li va maná al cobradó
De que no mos apremiés
Ya veus tú si es trista cosa!
Si sens di alguna vegada
De que l?horta es cosa hermosa
Cóntals com queda aguiada
Nostra horta de Tortosa.
Adeu, manet, aspresións
A la dona y al cuñat
Ton amic ? Rafel Copons ?
No se si hai dit qu?ham salvat
Gallines, macho y bacóns.
Aquesta poesia va ser
llegida al ?Teatre? de Tortosa després de la riuada de 1866.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!