2 FRANCESC MULET
(Sant Mateu del Maestrat, 1624 ?
València, 1675)
TRACTAT DEL PET
D?açò de tirar-se pets
I rotar per lo traser,
Un tratader ne vullc fer
Per a igonarants i discrets.
Assentats uns notaders,
Podré, en major claritat,
Indagar en puritat
Del pet l?essència i
substància,
Perquè no hi haja ignorància
D?esta important veritat.
Nota primer: que el petar-se
No està prohibit per
llei,
I així al vassall com al
rei
Los és llícit desventar-se.
Ni crec que jo que puga dar-se
Principi més evident,
Quan tots creuen firmement
Ser cosa molt natural,
I el no haver-hi ningun
mal
En obrir-li porta al vent.
Nota en seguida: que el
pet,
Sent efecte d?una causa
Interior, i que en gran pausa
Va rodant per lo secret,
No perteneix, segons dret,
Al juí i coneiximent
De l?Església, si no ment
Aquell adagi que indica
Que l?església no judica
Lo que passa interiorment.
Nota tercer: que tot pet,
Sent efecte necessari,
És mixto de voluntari,
No en un fieri sinó en fet.
Segons este notadet,
No es pot lo pet evitar;
Mes es podrà, a tot
tirar,
Suspendre per un breu rato,
Hasta donar de barato
Lo que li pot costar car.
Nota quarta: que de cosa
Tan substancial com lo pet,
No se?n trata en ningun
dret,
Facultat, ni llei, ni
glosa;
Gran descuit, i que a mi
em posa
En la major confusió,
Veent que hasta Salomó,
Que de tot va disputar,
Lo pet se?l volgué deixar
Arrimat en un racó.
Ota també: que no obstant
Que de pets hi ha gran
collita,
Mai hi ha qui li pose dita
Ni l?arrende per un tant.
Quin punt tan interessant
A la indústria popular!
En ell devien posar
Ses mires les societat,
I no deixar mal lograts
Tants pets com veuen
tirar.
Assentada esta doctrina,
Que més certa no pot ser
Averigüem què ve a ser
Açò de la petorrina.
Si és matèria crassa o
fina,
Si és ent de raó o real,
Si és el petar-se bo o mal,
Quants siguen els seus efectes
I quan pot patir defectes
Lo petar de cada qual.
Siga, puix, la conclusió:
Que el pet és un poc de
vent
Molt corromput i pudent,
Que pren tan mala
impressió
De passar per lo canó
I per altres parts
merdoses,
Que componen les sabroses
Relíquies de tot menjar,
I per lo budell culà
Colen sempre rejuploses.
Probatur: que el pet és vent
És per si cosa tan clara,
Que és per demés que jo
ara
Prove lo que és evident.
Lo roïdo que se sent
Quan lo cul està petant,
I el desvanir-se a l?instant
Lo que s?ou i no es pot veure,
És prou per a fer-nos
creure
Que el pet és un vent
volant.
Que del pet la gran pudor
No siga pròpia del vent,
No és cosa menys evident,
Perquè lo vent no té olor.
Ergo, de causa interior
Li porvé la corrupció:
De la merda o cagalló
Es deu creure li
provinga,
I que, ja fora, es retinga
lo que contragué el caixó.
Qui ignora les qualitats
Que solen contraure els
vents,
De passar per llocs
pudents
I per pobles apestats?
D?ací les enfermetats,
D?ací les constel·lacions
D?unes altres poblacions,
Se?n passen molt
fàcilment,
Sent qui les porta lo vent
I ses males impressions.
Confirma ser veritat
El tindre tot pet pudor,
Mes no d?un mateix olor,
Ùix hi ha gran diversitat.
Uns olen a socarrat,
Altres saben a rostit,
Aquells suponen enfit,
Aquells altres diarrea,
No pots denoten marea
I lo lloc d?a on han
eixit.
Sentat, puix, que el pet és
vent,
Anem ara a averiguar-hi
Si és un vent elementari
I reté el ser d?element.
Ell és principi evident
Que tot vent és sec i fred;
Qualitats que no té el
pet,
Quan és molt calent i humit,
Puix a pets s?escalfa el
llit
I s?humeta el faldaret.
Mes diu la filosofia
Que no hi pot vàcuo haver,
Fent l?experiència saber
Que tot buit l?aire omplia.
Si fóra cert, jo ho
creuria;
Mes no, puix veig lo contrari:
Puix qui buida el seu
armari
Del vent que té per lo
cul,
Alleugera son baül
Pel forat del tafanari.
Probatur més: sent lo
vent
Lo que sol aigua portar,
Lo vent que nos fa petar
Anuncia merda corrent.
Ergo sols serà element
Per la part que mou
tronades,
I al punt en fa
apedregades
De xoriços,
mondonguilles,
Cocos, confits,
peladilles,
De què n?ompli les
privades.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!