Emigdi Subirats i Sebastià

Ramon Ramon i Raga va nàixer a Catarroja, Horta del Sud, el 1970.
*Com a escriptor, Ramon Ramon es dedica únicament a la creació poètica.
* El 1991, a vint-i-un anys, va publicar el seu primer llibre, A tall d’incendi (premi Benvingut Oliver), que anunciava una promesa poètica que s’ha confirmat amb tres poemaris més: Primavera inacabada (1995, premi de poesia Festa d’Elx 1992), Contra el desig (1999, premi Manuel Rodríguez Martínez) i Cor desmoblat (2004).
*La poesia de Ramon Ramon, de figuració realista, dibuixa una marcada línia ascendent d’exigència intel·lectual, moral i artística.

BREU ANTOLOGIA POÈTICA
https://96milmotsmes.wordpress.com/tag/ramon-ramon/

ODA APATXE A VALÈNCIA

Ser en rambla d’asfalt i urbanitzada
corbs arrreu esperant carronya meua
gossos ser molt millors que ànima apatxe
i embrutar mocassins de merda cara.

Home blanc no parlar la meua llengua
com la tribu voler esmicolar-la
jo ocultar en carrers de llum escassa
i escoltar el soroll de festes cultes.

Endinsar-me en cinemes pornogràfics
i deixar masturbar-me a velles riques
jo llepar els forats més indigestos
sense dret a escopir ni a beure aigua.

Jo perdut en ciutat que assenyalar-me
passos meus ser de whisky i cocaïna
fer pudor des dels peus fins als testicles
jo orinar-me al damunt de l’ombra meua.

No tenir ni una lluna a la butxaca
nit profunda expulsar-me de les coses
no saber construir cap esperança
temps no córrer sinó per oblidar-me.

Jo tornar a reserva ple de nafres
com un gos malparit fugint del poble
a cabanya la mare dormir morta
contemplar i plorar i perdre un somni.

POEMA PER A LA NIT DE CAP D’ANY
(Bolonya, 31-XII-2013)

Ho enyorarem tot, la casa i la intempèrie,
haver-se quedat o haver deixat enrere,
la rauxa de l’ocell que migra mar endins,
el seny del gos que no té horitzó, que espera al llindar
i no sap eixir dels pocs carrers on pixa.
Enyorarem les nits d’eufòria, la música en penombra que s’albina
a cavall d’un somni,
i també les marxes funebres en lluminós migdia, lentes,
darrere un taüt dolç.
Clavarem, a martellades, un any vell a la creu
i a l’alba el desclavarem, li rentarem les ferides
i amb el nostre cor, sudari d’esperances,
l’embolcallarem per enyorar-lo sempre.
I de l’any nou enyorarem que viurà d’enyorança.
Enyorarem la solitud quan és un cérvol
perdut a la muntanya de l’amor,
i enyorarem l’amor quan és un infant
que es perd a la platja i no coneix ningú.
I quan per fi el desig es calme entre crepuscles sense aus
enyorarem l’orgasme com una àguila.
I quan per l’ànima puga nadar en el mar
perquè ja té el ventre dur com una quilla
enyorarem el dolor de la regla.
Així com la guerra enyora la pau, que és un arbre vinclant-se,
enyorarem amb les branques plenas de nius.
I correrem cap a casa després d’un dia xafogós
com qui es posa a cobert d’un ruixat.
Llavors ens desvestirem, ens estirarem al llit,
i quan el son ens puge càlid des dels peus, glop a glop
com la llet als pits de la partera,
notarem que del cap ens baixa el fred, gola avall
com un glaçó que no podem engolir.
I confusos com un gas inert no sabrem si obrir els ulls
per veure-ho tot
o si tancar-los més fort per somiar-ho tot. I tant farà.
Perquè ja sabrem que som en un nínxol o en un gerro o en un vent,
que la llum és un miratge, que la fosca n’és l’espill.
I no és que aleshores enyorarem haver visit
sinó que la Mort, com els remolins de sorra en el desert,
enyorarà la verdor d’un hort humil
que volgué ser paradís.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!