Poetes catalanes (180): Begonya Mezquita

Begonya Mezquita Ramírez va nàixer a Sagunt el 1968. És poeta.
* És autora dels llibres El perfecte somriure (1989, I Premi Vila de Mislata), Entre la distància exacta i la nit (1991), Signes de terra (1999, finalista del II Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal de Sagunt), Una illa (2007) i Parlen els ulls (2014).
* Arran de la publicació de Signes de terra, el poeta i crític literari Manuel Garcia i Grau entreveia “un registre poètic amarat d’un simbolisme existencial” que configurava “una veu alhora escèptica i fulgent”
* Ha estat antologada a Dotze poetes joves valencians (2000) i treballs seus han aparegut en diverses edicions col·lectives.
* Ha muntat diversos espectacles poètics, sovint en companyia de Manuel Rodríguez i Castelló, com A tres veus (2007).
* Col·labora en les revistes digitals La paraula nostra i Trapez

BREU ANTOLOGIA POÈTICA
El ventre del poeta

Ha pintat estrelles a la natja del vent
amb aquell deix de versos que li dicta el viure
alè de prímula encimbellada,
rodamón de l’aire.
Assaona el tacte aquest ventre dúctil,
caramel de milers de llengües verticals
a pocs centímetres de l’abisme circula
una mirada que encercla el meu destí
que no sé dir ni tocar perquè ha estat pedra
del riu més salvatge, atrinxerat als meus porus
saturnal domini d’una vida.
Sons del capvespre ens arriben ara
vestits de dissabte plujós
masturbacions que són núvols al ventre
de pas obert per la finestra del poeta
que mira i no mira si no sent
un esplèndid orgasme, mil o cent
quan atura la cintura d’innocent
penyal vora la mar, incandescent.
El ventre del poeta no s’atura
travessa veloç les matinades
cap a noves escomeses, peus desvetllats
devora les pàgines de l’alba
mentre en silenci sua els llençols
i un murmuri humit tanca la porta.
Sospira cansat el dia, s’esfulla
el ventre i s’obre el cor, s’adelera el deliri
de noves albes per iniciar camins
a la vora d’un miratge
aquest cel plomís que ens deixa
endevinar nous dies de llum.
El teu ventre, poeta d’hiverns i de records,
somni fidel com el temps d’ecos insomnes,
esdevé vol de papallona blanca
a recer del sol que crema himnes i banderes.
Una sola petjada a la meua platja cerques
més horitzons lluny de ciutat
on hi ha cançons que expliquen més albes
i el fum evoca un deix d’amorosa flama.

em regalaves saliva mentre movíem les cames sota la taula
no es fortuït que ara ens belluguem així
dues bales en un camp de batalla
(algo debe ocurrir…)
liquada una medusa s’emporta l’ocell al sac
el gat a la butxaca el conill a la gàbia
la mar de signes que m’ofrenes cada dia
un gest exigent corrent de dits als vidres
que es desvist quan et veu
que es desviu si l’increpes
que navega per mars de sal
i que reinventa el camí que fa la teua ombra
des del matí despentinat d’un hivern plàcid
fins les nits atapeïdes de somnis
no vull res més que els teus ulls quan travesses la porta
dues bales enmig de la guerra deia
sense cap més so que el del teu silenci
de ferro si camines al meu costat
la teua presència desfermada que em retrata
alè de braços oberts que ja volen
perquè em feies moure les cames com l’aigua
mentre sota la taula un regal de saliva sense brides

Sextina del retorn

Què sabran ells, els perennes,
de la dea balmada que governa
nostre defalliment.

Andreu Vidal

Amic, dorm l’espasa de bronze que teníem
a les mans quan la lluna parlava de tu?
Construírem amb maons silents com si res
i la llum ens inundà de foc la mirada.
S’obria una porta que ens faria captius
de la boira i les paraules, érem un nom.

Anys d’inconsciència, nits enceses per un nom,
donàvem solta al nostre amor, tant en teníem
que l’univers era a tocar de mà, captius,
creixíem a la vora de l’aigua, i tu,
escales amunt, amb l’enyor a la mirada,
omplies l’aire dens, desert entre el no-res.

Però els records porten tempesta, i ara ja res
no és igual, l’aigua negra no evoca cap nom
ni cap raig de foc vol travessar la mirada.
Mag del retorn, cercaves mots quan no en teníem,
frec a frec amb el vent, fulles d’arbre, sens tu
les nits fan gust de sal i l’ombra ens vol captius.

A l’escala del retorn romanem captius,
trenem records silents, hereus conscients de res
més que de l’espiral del temps, sal entre tu
i jo, que donàvem solta a l’amor, un nom
inventat per dir tot allò que no teníem:
la por, el neguit, la serp que ateny la mirada.

Temptege amb les trenes la sal a la mirada
no vull cridar però sé que encara hi ha captius
de les veus que ignoren la molsa on teníem
la màgia i les fulles, els verds i el bes que res
no amaga, espasa oferta a la lluna, un altre nom
que creix com l’aigua, que diu, que torna per tu.

De seda, les paraules contra el verí, tu
que ara encens tempestes de foc amb la mirada
que mossegues el rellotge i dius un nom
mentre cau el sol i ens allunyem, captius,
de la serp i la tempesta, del mai i el res,
amants del verd, del temps, de tot el que teníem.

Escric per tu i aquesta sal a la mirada
m’atorga un altre nom, aquell que abans teníem
i els dies captius m’alimenten com si res.

parlen els ulls de la teua mirada una mà que davalla sécs als palmells com puc haver esperat tant de temps ungles i artells a l’aguait sóc de nou al capdamunt de l’escala què diuen pupil·les que es dilaten un somriure ridícul contraban de tempesta què diuen les cames t’assenyalen i els cabells què diuen es regiren amb el corrent dels dits tu i jo i els silencis ensenya’m a no dir deixem que parlen els ulls i un somriure com un oceà en calma

(Inèdit)

Afegeix un comentari