Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

5 de novembre de 2020
0 comentaris

Poetes catalanes (166): Marta Bertran Perelló

Marta Bertran Perelló va nàixer a Inca el 1983. És periodista i poeta. Va estudiar periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona i va ser becària als Premis Octubre de València.
* Ha publicat diverses obres de prosa poètica des de 2010.
* Tira endavant el bloc literari Metamorfosi de colors

BREU ANTOLOGIA POÈTICA

Somni a les 1.03 h

Desenfonsem vaixells.
Desembastem silencis desconeguts.
Deixem de triar els paracaigudes.
Per una vegada.

sempre que el blanc es fa invasiu…

a les 3:24 am
Parlaria de nassos. Diria: malucs de còmic, espontaneïtat nafrada per estilisme pseudonerviós. Ballaria danses de bollywood cada matí després de berenar. Faria fotos amb aclucades d’ulls. Me’n recordaria de totes i cada una de les coses que dic i em fan gràcia, sense saber-ne l’idioma en què les pens. I quan tot fos un espai negre de tinta de calamar, et transformaria en pop.

DISLÈXIA
la dislèxia emocional.
entendre allò que no vols entendre,
tot i la mala gramàtica.
burxar amb les males espines d’aquell roser
tot el mareig que et provoca el desconegut.
desllegir-te
per aprendre’t a mirar amb nous ulls.

No han passat ni deu anys i ja no semblam corredors, sinó més aviat, polidors de defectes. De vegades, apareix el bon vi, que millora amb els anys; de vegades, apareixes a l’altra banda de la vorera, transparent, ingràvid, insaludable. S’accelera la marxa. Érem atletes, érem joves, ens agradaven els cels urbans i tot allò que fos urbanitzable: terrats, gelats, bombers, mantes. Es redueix el pensament. Som ciclistes, som Chardonnay, ens agrada pescar dins un llac de paraules enganxades a l’ham de la seducció.

lluna blava*

Petita, nassarruda, vermella.
Les mentides s’acumulen al nas
com la incertesa a les mitges veritats.
Aquesta nit, però, totes les llunes són plenes
i el meu absurd compartit,
un alivi astronòmic.

dislèxia

la dislèxia emocional.
entendre allò que no vols entendre,
tot i la mala gramàtica.
burxar amb les males espines d’aquell roser
tot el mareig que et provoca el desconegut.
desllegir-te
per aprendre’t a mirar amb nous ulls.

de forats, que s’omplen de ciment.
de volcans, que entren en erupció.
de temps que desapareixen,
gota a gota, invertebradament.

de tant en tant II

i dels creadors del “de tant en tant“: com evitar-te en malsons.
no he estat en un centre de salut mental.
no vaig pel carrer en pijama.
no m’importa si els cabells són llargs o curts.
no m’he despertat abans d’hora per deixar de somniar.
no he pensat en tot aquesta maledicció que em persegueix, perquè castor i pòl·lux, ens vigilen.

no menteixo, malsomnio.

Esperar

Esperar. Esperar com la terra espera la pluja,
i, treballant-ho, provar de fer renéixer l’esperança.
Riure’ns de les evidències i cercar, enfrontar la utopia.
Totes les utopies troben enderroc perquè, en realitat,
no han existit mai. Trescar, cercar desesperadament
els encerts, més enllà de qualsevol estadística negativa.
Avortar, ja! les estupideses estrictament col·lectives
i saber recordar ben bé, vegada i altra, un pic més,
que un error compartit per molta gent sols l’agreuja.
I lluitar. Congriar calls amb el contacte de l’eina.
Fem com si avui fos real la síntesi del nostre somni.
I recordar alhora que, Ca Nostra, com el solc, com l’aire,
no pertany a ningú, maldament creiem en ella
i la treballem. Ans a l’enrevés: com més nostra la sabem,
més creix també l’esclavatge que, sortosament,
ens imposa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!