Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

29 d'octubre de 2020
0 comentaris

Poetes catalans (159): Salvador Jáfer i Sanxis

Salvador Jàfer i Sanxis va nàixer a El Ràfol de Salem, la Vall d’Albaida, el 1954. Professor de català des de 1976, va exercir la docència a l’Escola Oficial d’Idiomes de València. Es matriculà a la Universitat de València en la carrera de Filologia, en l’especialitat de francès i italià.És un poeta i membre de la generació de joves poetes valencians sorgida en els anys 1970, congriada al voltant de l’antologia de poesia valenciana contemporània Carn fresca (1974) d’Amadeu Fabregat.

*La generació del 70, al País Valencià, es donà a conèixer arran dels Premis Octubre de 1973: Salvador Jàfer fou finalista del premi de poesia Vicent Andrés Estellés amb L’esmorteïda estela de la platja.
* Llicenciat en filologia i amb el títol de mestre de català, des de 1976 fins a 1982, Salvador Jàfer fou docent de llengua i literatura catalana d’ensenyament mitjà a instituts de València i Cullera.
* Posteriorment, entre 1989 i 1992, treballà com a assessor lingüístic a la Radiotelevisió Valenciana. A partir d’aquest darrer any s’interessa per aprendre àrab, rus i anglès.
* També ha mostrat interès per la història de l’antiga Al-Àndalus i per la religió islàmica, l’espiritualitat sufí, la simbologia, la mitologia i l’arquetipologia, com trobem al seu web La terra d’enlloc. Fruit d’això i d’estades perllongades al Marroc en la maduresa és la seva conversió a l’islam.
* Altrament, ha traduït al català composicions de Pier Paolo Pasolini, Henri Michaux, Dino Campana, Fernando Pessoa, Renat Nelli, André Breton, Federico García Lorca, Rafael Alberti, Wallace Stevens, Guido Cavalcanti i Malek Chebel.
* Participà en la formació del col·lectiu poètic Selva Negra (1986), amb Fanel Falcó, Francesc Garcia Donet i Joan Francesc Bolufer, i en la performance de Poeimusia (1986), amb Pep Llopis i Montse Anfruns.
* El seu primer recull de poemes, L’esmorteïda estela de la platja (publicat en 1974) fou finalista de la primera edició del premi Vicent Andrés Estellés dels Premis Octubre de 1973, que guanyà Joan Navarro amb Grills esmolen gavinets a trenc de por. Abans, però, Jàfer publicà cinc peces del recull El sol de migjorn i vuit del poemari El foc m’esguarda (escrits entre 1970 i 1973) a l’antologia d’Amadeu Fabregat Carn fresca. Poesia valenciana jove (1974), llibre que significà l’esclat d’una nova forma de concebre la poesia al migjorn dels Països Catalans, la qual l’antologista qualificà de jove i decidida.
* Poeta reconegut al sud del riu de la Sénia, en 1982 guanyà l’Englantina d’Or dels Jocs Florals de Barcelona amb Oda estranya a València, poema amb al·lusions autobiogràfiques, reivindicatiu del passat àrab valencià i que, a la capçalera, dedica al literat valencianoandalusí Ibn al-Abbār:
* Obtingué el premi de la Crítica de Poesia «Ciutat de València» per Els caçadors salvatges, publicat l’any anterior.
* En 1988, l’editorial valenciana Tres i Quatre, amb el títol Produccions Ansietat (1970-1988) publicà l’obra completa de Salvador Jàfer.
* Des d’aleshores la veu poètica de Jàfer s’han sentit de manera esporàdica, si escau a manera de col·laboracions literàries, com en Foc secret. Homenatge a Joan Valls Jordà (1992), llibre en el qual participà amb «De diamant salvatge a robí». Amb El desert (2002), aconseguí el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians de 2003.
* D’altra banda, Lloa! (1993) ha estat la seUa única incursió teatral.
* En els darrers anys s’ha dedicat a experimentar amb la fotografia i el poema visual des del seu web La terra d’enlloc, on ha publicat tota la seUa obra escrita.

Obra poètica
* El sol de migjorn. Publicat parcialment a l’antologia Carn fresca (1974) i sencer a Produccions Ansietat (1970-1988) (1988). El foc m’esguarda. Publicat parcialment a l’antologia Carn fresca (1974) i sencer a Produccions Ansietat (1970-1988) (1988). L’esmorteïda estela de la platja (1974). Lívius Diamant (1975).Els caçadors salvatges (1984). Navegant obscur (1987). Produccions Ansietat (1970-1988) (1988). El desert (2002).

BREU ANTOLOGIA POÈTICA

Sóc fill de primavera. Els bessons m’engendraren.
Vaig nàixer quan la neu daurava les muntanyes
del meu Benicadell amb l’estel blau d’Aquàrius.
La Verge s’arborava en el llevant del cor.
Fou l’hivern poderós de l’any cinquanta-quatre.
La meua vall morisca, ibèrica i profunda
és un castell de llances. Em dic Salvador Jàfer,
sóc soldat de la lluna verdosa de l’estiu,
sóc l’estirp abolida d’Abû Ja‘far al Waqqaxî.
Parle el bell català que els meus senyors del nord,
fa segles, m’ensenyaren, i he oblidat l’alifat.

«No hi ha enemics que ens sotgen
perquè l’espant és fals i la màscara lluu.
Des de la nit al dia, des del dia a la nit,
l’escorpí burxa l’aire com una altiva espasa.
Dins els ulls de l’espai, guitarres en silenci.»

AIRE QUE PASSA

Vine, que ja és hora!
Vesteix l’aire que passa amb l’alta suavitat.
Vine, que ja és hora!
Obre’m la llum del dia amb l’alta intensitat.
Vine, que ja és hora!
Cobreix-me el cos, perfuma’m amb l’alta immensitat.
Vine, que ja és hora!

ELS BOSCOS SAGRATS

Mira com s’alça el dia
sobre la llum incerta!
No veus com gratifica
la presència del déu
que escondit en la nit
vigilava la pluja?

Ara els camps s’han regat
de sagrada presència
i les mans de l’artífex
densifiquen la força,
extrauen l’energia
de la potència eterna
que de la llum dimana.

No sents la tremolor
dels teus boscos sagrats?
Quin crim si un aspre heretge
profanava la màgica
serenitat de l’aire
i l’alta complitud
que casa cel i terra.

ROSES

«Prefiro rosas, meu amor, à patria,
e antes magnólias amo
que a glória e a virtudes.»

Ricardo Reis

A la memòria de Ricardo Reis

Preferesc més les roses
que l’amor de la pàtria
les roses que són ulls
inhòspits de l’obscur,
matèria obscura, obscura,
com una rosa inhòspita.

VALÈNCIA

Tardor occitana,
hivern català,
primavera italiana,
estiu musulmà.

NU LLIURE

Besa el teu company,
exalça el seu cos,
fecunda el seu bosc,
defensa la teua terra.

EN EL CEL DE MIRÓ

Miró, que vas i véns
entre un roig i un blau clar,
puja dalt a la barca,
que tenim bon oratge
i la lluna s’enfila
per tots els finestrons.

CORSARI

Faig la ruta del corsari
entre prismes de metall.
Faig de correu emissari
de la rosa sideral.

Porte lletres del vicari
de la Cort Espacial.
Serve encara el reliquiari
de Monsenyor del Mirall.

Dins i fora l’escenari,
joguinaires de corall
escriuen un llarg diari
en els meus ulls de cristall.

POÈTICA PER A NAVEGANTS

Els poemes són paranys
on naufraguen Argonautes.
Altes veles dels enganys
tixen bells cors sense pautes.

Exploradors, Astronautes
naveguen pels Desenganys
i arriben al Cap dels Anys
en Platges Buides, incautes!

Encara vindran més Nautes
i teixiran més paranys.
Potser hi trobaran Enganys,
nets de ritmes, closes pautes.

Endavant, els Argonautes!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!