Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

24 d'octubre de 2020
0 comentaris

Poetes catalanes (154): Júlia Zábala i Tomàs

La Júlia Zabala i Tomàs va nàixer a València el 1975. És docent i escriptora. Va estudiar Filologia Catalana a la Universitat de València i actualment treballa com a professora de Llengua i Literatura Catalana a Vilanova i la Geltrú (Garraf). També ha cursat estudis sobre món àrab i islàmic a la Universitat de València, a la Universitat de Barcelona i a la Universitat Pablo de Olavide de Sevilla. Tot i que el seu camp de treball i investigació té a veure amb la literatura àrab, s’ha especialitzat en l’àmbit de l’anàlisi, la detecció i la prevenció de la radicalització de tipus terrorista.
* Inicià la seva trajectòria com a escriptora publicant en coautoria una narració breu de literatura juvenil, Tinta fresca (1994), obra escrita al costat de Sònia Valent i Joan-Manuel Matoses.
* A partir de llavors publicà diverses obres i antologies poètiques, i part de la seva producció poètica ha estat traduïda a altres idiomes tals com el castellà, l’hongarès, el gal·lès, l’alemany, el romanès o el francès.
* És col·laboradora habitual de la publicació especialitzada Caràcters.
* Ha estat guardonada anb 1995: Premi 25 d’Abril de Benissa, per Raïm de vent, 2004: Premi Màrius Torres, per El cercle de les ànimes

Obra publicada
* El mateix silenci (1995), Raïm de vent (1996), Homenatge a la paraula: en memòria de Maria Mercè Marçal (CEIC Alfons el Vell, 1998), Poemes d’un segle: poesia occidental del segle XX (1999), Dotze poetes joves valencians (2000), Cendres volades (2000), Tenebra blanca: antologia del poema en prosa en la literatura catalana contemporània (2001), XXI poetes del XXI: antologia dels joves poetes catalans (2001), Maleïdes les guerres. Poesia universal de tots els temps sobre els desastres de la guerra (2003), El cercle de les ànimes (2005), Tibar l’Arc. Una mirada a la poesia valenciana actual (2012)

BREU ANTOLOGIA POÈTICA

Entre l’espant i la tendresa
XVI
He somiat amb la nostra pròpia destrucció.
Les ungles se’m rebel·len i em faig sang al coll.
De fons sona una simfonia estranya.
Més lluny encara el discurs incomprensible del dictador.
M’obssessiona el color blau i la pèrdua dels teus braços que no entenc. S’esmicola la injusticia de la pluja darrere les cortines i jo espere que una gota caurà en les meues arrels i em farà renàixer d’entre les cendres per abraçar-te amb les fulles tendres i regalar-te dues flors. La primavera, la pluja, la Via Làctia, les oliveres, els poemes, els somnis, els morts… tot és mentida. L’única certesa que em queda és l’entusiasme dolcíssim i incorregible amb què creus en mi.

El cercle de les ànimes
XVII
Quan estem tristos mirem les estrelles i busquem el somriure savi de l’Univers
no comprenem el sacrifici eixut d’aquesta terra condemnada a centenars
de morts diminutes com les llums que ens il·luminen la recerca.
Quan estem tristos és perquè la innocència penja de l’arbre del Bé i del Mal
reclamant a penes una mica d’atenció,
perquè ens apunyalen les traïcions de les nits sense lluna,
i de res no serveix la saviesa fosca de qui coneix els resums de l’existència.
Trobem cançons amagades en la butxaca foradada de la impaciència
i és aleshores quan entenem tantes paraules recitades a la vora d’una font o d’un camí.
Quan estem alegres contemplem les estrelles i oferim el nostre somriure savi a l’Univers.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!