Poetes catalans (157): Josep Espunyes

Josep Espunyes i Esteve va nàixer a Peramola, Alt Urgell, el 1942. És poeta i narrador. La seua obra reflecteix l’enfrontament d’un món obrer i rural amb un altre d’urbà i intel·lectual.
* Els seus llibres de poemes exploren aquest contrast: Temps de manobre (1977), De l’evangeli segons Sant Lluc (1977), Cendra a l’abast. Viatge al record (1979), i també l’acidesa crítica de les notes de La quarteta informal (1988), signades amb el pseudònim «Jep». A partir de Notes mínimes d’un paisatge (1988), Pa d’àngel (1991, premi Les Talúries 1990), Alt Urgell, plany i passió (1996),[3] Racó de calaix (1999) i Obra poètica (2012).[4]
* Ha publicat les novel·les juvenils: Un matí a Albastesa (1984), En Calçons (1984) i Del passat en el present (1995), com també els relats eròtics aplegats a Terrosset de sucre candi (1983), amb el pseudònim de «Perot Galzeran», i la novel·la de combat Hora foscant a la ribera (1991).
* El seu profund arrelament a les terres de l’Alt Urgell l’ha dut al conreu de treballs de recerca històrica i antropològica com Baronia i municipi de Peramola. Apunt històric i noms de casa. Segles XVII-XX (1995), Segrada. Motarrots i llegendes de l’Alt Urgell (2001, premi Valeri Serra i Boldú 2000) i Trabucs i pedrenyals: aproximació al bandolerisme de l’Alt Urgell (2002), Dites, locucions i frases fetes (2007), Municipi de Peramola. Història i rutes (2008, juntament amb Jordi Pasques), Lluís Escaler. Morir per Catalunya (2008), Masos i capmasos de la baronia de Peramola. Segles XVI, XVII i XVIII (2010), Alt Urgell. Motarrots, fets, llegendes (2011) i Peramolins amb nom (2011), Piulades de cultura popular. Bruixeria, mimologisme, llegendes (2016), Municipi de Peramola. Toponímia (2017) i Món rural. Mots que es perden (2018).

BREU ANTOLOGIA POÈTICA

DE NO JUDICAR EL PROÏSME
Ll. 6, 37-42
Escup silenci. I, mansuet com un vell bou,
no judiquis, no condemnis i perdona;
no cometis la malvestat de l’enrenou
i accepta l’injust tracte que se’t dóna.
Resigna’t si per tot tall al pot del brou
t’hi trotxa del pernil només la cotna,
i no et capfiquis amb l’horari ni amb el sou
que fóra, tot plegat, perdre l’estona…

Si un dia, però, per naps o per cols t’adones
que per viure mig com cal te’n veus un bull,
refusa de pensar en l’exemple biga-brossa
i considera de bell nou si tens pa a l’ull.

ALERTA AMB ELS HIPÒCRITES
Ll. 6, 43-45
Sí, alerta, home petit,
que la dolenteria nia
al forcat de la malícia.
Alerta, sí, amb els miratges,
el gat, la llebre, la gana
i les rodes de molí;
amb el sedàs, la notícia,
les morralles, anar a fira
i l’orella del pollí…
És a dir,
no vulguis al teu clatell
la llana que no es consum:
deixa-la per a les patums
i per als llèpols estornells…,
puix que anyada rere anyada
prou que deixes carn i pell
a dents de la gran llopada.
Sí, alerta, home petit,
que la dolenteria nia
al forcat de la malícia.
Alerta, sí, amb els miratges,
el gat, la llebre, la gana
i les rodes de molí;
amb el sedàs, la notícia,
les morralles, anar a fira
i l’orella del pollí…

MISÈRIA

El nen ensenya el melic.
I la dona un vestit
usat qui sap les vegades,
un front ple d’arrugues
i les ungles mossegades.

—Mare —diu—,
vull pa de pessic.

L’esguard de la dona
és d’ulls compungits.
L’aire s’enduu
l’alè d’un sospir.

LA FULLA

Mesura silenci ran del lament
ofegat en l’entranya
del temps absent.

(És fonda la tristesa
que lleva aquest moment.)

Ullcluc desperto
enmig de la gent.

L’OLIVERA

I somrigué la grisa escorça, el vell brancam,
la llarga espera.
I somrigué l’arrel goig d’eterna primavera
ensorrada en híbrida pols de míser rocam:
en retornar temps de llum, clavell i cadernera,
el fil de l’horitzó restava sota el fullam
de l’olivera.

SARGANTANA

—Digues-me sargantana
de cau fosc i viure sec:
és condició avial l’arrossec?

—No, és condició humana!

M’agrada ser a Cortiuda al cor d’estiu,
indret bastit i estès en llom de serra,
recull la serenor de la pineda
i s’omple el pit rocós d’aire fresquiu.

Ara i adés un tall de feixes serra
l’avanç del bosc, antany paratge empriu;
l’astor festeja cel en vol soliu
i cria el porc en jaç de fenc i terra.

Amb tot se m’hi fa estrany, en viu que dol,
un buit feixuc, la manca d’unes veus
que cridin, saltin, corrin en estol

verals arreu, Torrent i Coll de Creus…
Portals barrats, de bat a bat ahir,
dibuixen claps de mort ran de camí.

M’agrada ser, sentir la joia doble,
d’un tomb distès pel terme d’Aguilar:
veí del reg s’esbadella el nou poble,
el vell s’entotsola a l’erm del solà.

Els murs del castell, al cel del paisatge,
condemna a ruïna el corc de l’oblit;
al peu del coster s’optima el farratge,
miracle d’un Segre en béns infinit.

Fresseja el tractor, venuda la mula,
atent el pagès al solc i al volant;
al punt la saó, l’adob abundant,

en any de bondat la pensa especula…
Submís a l’establa el vacum bramula,
el xai les herbes pastura gormand.

Afegeix un comentari