Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

24 d'octubre de 2020
0 comentaris

Joan Beltran, passió pel català, in memoriam

Manuel Sánchis i Guarner (València), Antoni M. Badia i Margarit (Barcelona), Francesc de Borja Moll (Palma), Joan Corominas (Barcelona), Carles Salvador (València), Joan Solà (Lleida), Joan Veny (Campos, Mallorca), Josep Panisello (Jesús), Joan Beltran (Tortosa)…

Joan Salvador Beltran i Cavaller (Tortosa 1933-2020) era un gran entre els grans de la lingüística catalana. Al maig de 2019 l’associació Maestrat viu li concedia el premi Carles Salvador, un reconeixement merescudíssim, que li arribava des del País Valencià, pel seu formidable treball envers un model específic de llengua catalana amb solucions pròpies del subdialecte tortosí. Al mateix temps, se li reconeixia degudament la seua esplèndida tasca com a professor de català: per la contribució a l’ensenyament de l’idioma amb materials pedagògics i per aportar a la llengua catalana la riquesa dialectal del tortosí de les Terres de Cruïlla. És a dir, havia realitzat una aportació gramatical i lexicogràfica al més alt nivell.
La trajectòria de Joan Beltran ens honora com a país ja que el movia bàsicament l’ideari del realçament del català com a eina d’identificació col·lectiva. Als anys 1980 va ser el coordinador dels cursos de reciclatge de la llengua catalana per a mestres a les Terres de l’Ebre, una tasca abnegada i eficient que mereix el nostre reconeixement col·lectiu. Als inicis d’aquesta centúria, va treure a la llum el manual Cruïlla. Curs de llengua, amb el seu corresponent volum de pràctica Aïnes, conjuntament amb Josep Panisello: tota una aventura d’anàlisi de la fonètica, l’ortografia, la morfologia, la sintaxi, les tècniques d’expressió, el lèxic, la sociologia de la llengua i la literatura des d’un model de llengua basat en el subdialecte propi de les comarques centrals dels Països Catalans. Es tracta d’una obra de referència màxima per a la filologia catalana, que tindria continuïtat amb un nou estudi de pes, Vocabulari de cruïlla, les paraules de les Terres de l’Ebre i del Maestrat en el context del català formal. L’admirat amic Beltran ens lliurava una mena de diccionari de dos volums, amb un miler de pàgines, per tal d’aplegar un ampli repertori de paraules i expressions del tortosí, en una proposta lèxica coherent que pretenia que la variació dialectal trobés el seu encaix adequat en el marc de la llengua catalana en la seua globalitat.
Joan Beltran va ser nomenat membre numerari de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans el 2016, avalat per l’esmentat treball sobre didàctica de la llengua, sintaxi i lexicografia, tostemps encarat envers les aportacions del subdialecte tortosí que aplega els territoris de dalt i baix del riu Sénia. D’aquesta manera, rebia l’honor d’incorporar-se a l’acadèmia de la nostra parla. Suposava el colofó a tot un seguit de reconeixements i guardons que havia rebut durant aquesta dècada: el Premi Convit de la Xarxa Vives d’Universitats (2011), Lo Grifonet d’Òmnium (2011), Premi d’Actuació Cívica de la Fundació Carulla (2011), l’homenatge a la fira literària Joan Cid i Mulet (2012), el reconeixement de les universitats de les Terres de l’Ebre (2016) i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat (2016). Last but not least, l’Ajuntament de Campredó li hauria concedit l’Escut d’or de la població el proper 28 de novembre, acte que igualment tindrà lloc a títol pòstum, atès que va rebre amb gran il·lusió la notícia en un moment ja molt delicat de salut.
La desaparició de Joan Beltran suposa una gran pèrdua per a la cultura catalana i la catalanitat. Ha deixat una grandíssima petjada en l’àmbit de la lingüística i la filologia. Personalment, he tingut l’immens orgull de compartir moltes estones al seu costat i rebre el seu mestratge. En un moment de dolor i d’emoció continguda, em vénen al cap tota mena d’anècdotes viscudes al seu costat, aprenent de la seua saviesa i constància. L’any 2011, va inaugurar la fira Joan Cid i Mulet de Jesús, des de la qual amb Dolors Queralt vàrem tirar endavant un intens treball d’enlairament dels literats nostrats. Vam impulsar l’edició d’un llibre, editat per Petròpolis gràcies a Jaume Llambrich, en el qual diferents persones li feien un merescut homenatge escrit, fet que va agrair de tot cor. En una entrevista al meu programa Lletres ebrenques d’Antena Caro, va poder transmetre tota la seua passió per la llengua catalana, la que es parla de les Corberes al Segura i del Cinca, amb la barca del temps, amb el vent de llevant, a l’Alguer. Tot un document sonor d’estima per la llengua i pel país, pel treball ben fet.
Va ser el primer Grifonet, de l’Òmnium ilercavó. Lo Grifonet és una de les essències cabdals d’aquesta terra nostra amb arrel ancestral ilercavona. L’olivera i la seua olor penetrant, el seu color perenne i vital, el treball i la suor que el seu conreu comporta, són la viva mostra d’un model de vida mil·lenari. El pagès, el sofert jardiner de la terra, guarda a la retina ben satisfet la imatge triomfal del Grifonet. Ha conreat l’excel·lència! Lo Grifonet, amb la seua esveltesa, ens serveix justament per a homenatjar l’excel·lència de la nostra terra i, amb ella, un dels grans homenots que la van representar i embellir amb la seua fidelitat en majúscula a la gran Dama de qui ens parlava el literat mallorquí Marià Aguiló, capdavanter de la Renaixença: Cap nació pot dir-se pobra/
si per les lletres reneix./ Poble que sa llengua cobra/ se recobra a si mateix.
A l’amic Joan li preocupaven els atacs continus que rep la nostra llengua arreu dels Països Catalans. AFirmava taxativament que s’està atacant el veritable pilar de l’educació, la immersió lingüística. El professor Manel Ollé, en assabentar-se del fet luctuós, va pronunciar una de les seues cèlebres frases habituals: un dia tristíssim! Així és, amb Joan Beltran ens marxa una altra figura cabdal de la cultura catalana vora l’Ebre. Remembrarem en el seu honor uns versos de Lluís Lluís i Dolç, poeta i advocat tortosí del segle XIX, el 1881 en un homenatge a Santa Teresa de Jesús en el tres-cents aniversari de la seua mort: vull cantar-te santa meua/ en la llengua catalana/ que les coses que es diuen/ en la llengua de la pàtria/ són més tendres i més dolces/ i surten de dins de l’ànima/ que de la pàtria la llengua/ és la llengua que el cor parla.

Hem començat amb lingüistes, acabarem amb gent lletrada nostrada que ens han deixat en els darrers temps: Gerard Vergés, Manuel Pérez Bonfill, Emili Bonet, Frederic Mauri, Curt Wittlin, Víctor Canicio, Joan Beltran. Sit tibi terra levis.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!