Poetes catalans (151): Enric Sòria

Enric Sòria va nàixer a Oliva, Safor, el 1958. És assagista i poeta. És llicenciat en Història per la Universitat de València. En l’àmbit professional, ha treballat, entre d’altres, com a cap de redacció de cultura en el setmanari El Temps (1985-1988), traductor en la Diputació de València (1989-1997), redactor del diari Avui (1997-2001) i professor en la Universitat Ramon Llull (des de 1999).

* Com a escriptor, ha publicat els poemaris Mirall de miratges (1981), Varia et memorabilia (1984 i 1988, ampliada), guanyador del Premi València el 1983, El joc i el foc (1989), Compàs d’espera (1993) i L’instant etern (1999), Premi de la Crítica de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i Premi Carles Riba.
* D’altra banda, ha publicat els reculls d’articles Incitacions (1997) i L’espill de Janus (2000) (Premi Crítica Serra d’Or d’assaig, 2001)
* És autor del dietari Mentre parlem: fragments d’un diari iniciàtic (1990), obra guardonada amb el Premi Joanot Martorell de 1990 i amb el Premi Crítica Serra d’Or de dietari de 1992.
* El 2004 ha estat premiat amb el Carles Rahola d’assaig per La lentitud del mar (Dietari 1989-1996) que també va ser premiat amb el Premi Crítica Serra d’Or de dietari el 2006.
* També ha publicat l’assaig Trenta anys de cultura literària a la Safor (1959-1990) (1990).
* Ha col·laborat en diverses revistes, com ara Daina, L’Ullal, Papers o Saó. Juntament amb Heike van Lawick ha traduït La metamorfosi (1989) de Franz Kafka i Confessions d’un opiòman anglès (1995) de Thomas de Quincey.
* La seua obra ha estat traduïda a diverses llengües.
* Des d’abril de 2016 és director de la Biblioteca d’Autors Valencians de la Institució Alfons el Magnànim – Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació.

BREU ANTOLOGIA POÈTICA

El poeta regira calaixos

Estime la teua adolescència postergada:
mancances, menyspreu i solitud, l’absurda metafísica rebuda
per fer que et resignares a ser una entre d’altres coses grises
jugant encadenades en un pati perpetu de col·legi.
Que fàcils de llegir, les fotos velles.

Estime eixa mirada morta de les fotografies,
tots els deserts que amaga, les apagades queixes, la pregària.
Quins tristos quinze anys, quina bellesa.
Quanta desolació que deu haver calgut
per a cristal·litzar una mirada així
(estime eixa mirada que eres tu,
trampa trivial, ho sé, de la fotografia).

Ara, eixa mirada és meua com és meua
la veu dels amics morts,
com alguns cels de Brueghel
i alguns versos de Borges, alguns cossos,
els nostres desamors, aquest poema.
Talismans espinosos que suporte, i que em donen suport:
les ombres més lleials a esta vora del temps.

Quant has canviat.
Que impúdicament fatus
ens fan els anys
i la vertiginosa continuïtat dels gestos.

oue difícil

Que difícil alçar-se
i mirar l’altre cos, tan nou encara,
amb una amarga serenitat d’esquerda.
D’una nit conegut. Només i per a sempre.
Anit, la bogeria… Units en un espasme,
comunitat de flama, carns trenades. Anit.
Aquell cos tan distant que es deixondeix i tu
deixant una paraula, llast, sobre els llençols.
Que difícil alçar-se, la dutxa, la gillette,
l’ordre lent de la roba, com un ritu.
Per sempre i per a sempre. Nits. Matins.
Altra vegada nits. Recança.
Alguna cosa s’abandona a la cambra que deixes.
Sempre passa.

Un gest, una mirada, un abraç indolent
vaga pels corredors mentre la llum s’imposa.
Avui, els gestos de tots els dies naixen enyoradissos,
sempre passa. Tens son. Alguna broma sura
com en un fràgil pont oscil·latori. Un bes. Una rialla.
_Hasta pronto. Volveremos a vernos_ Hasta pronto. La porta. L’ascensor.

Ars poetica

Com no havia de recordar-me
de vosaltres, les vesprades anònimes,
buides com el desig quan no descansa en res,
quan no busca i no ignora.
Les hores en què, altiu,
abandonava el gris tràfec dels homes
cercant la més callada veu _la que em calia.

Vesprades solitàries, només per a mi vives,
només al meu amor plenes i ressonants.
Sota eixa llum el terbolí dels fets
quimèricament es transformava
en signe d’aquiescència
tant més bell com més digne
i del record més sòrdid sabia extraure’n
un guspireig amable, si un vell desig en temps
allí també nià, divinitzant-lo.
Com les ruïnes evoquen els forjadors imperis
amb resplendors que potser no assoliren
i la memòria inventa
inexistents miratges en un passat desert,
així jo regraciava les hores i les coses
i d’una perfecció en deduïa les altres
jutjant-me, a mi i a elles,
amb atenció i franquesa
distanciada i tranquil·la.
Aspreses, brusquedats, detalls calamitosos
i míseres rancúnies deixant-los en oblit.
Així en les hores quietes
el món i el meu destí a la fi no em semblaven
entitats escindides, dispersió de fragments
en dansa inacabable.
Així la lucidesa nous espectres bastia.

Poc durava l’engany. Entre el folcat dels homes
la pantomima és llei,
i el silenci no troba cap escletxa
en què viure del silenci dels altres.
Com sonàmbuls o histrions els homes passen
armats de vagues creences i motius,
amb cega confiança en els objectes.
De la resta s’encarrega l’oblit, altra vegada.

Com no recordar-me de vosaltres,
vesprades sense nom, quan l’amor
inventava paraules que li esqueien,
paraules que entre els homes mai no podran ser dites,
de ningú predicades.
Com és inútil de buscar la fermesa en els núvols,
la tendresa en les pedres.

Llavors, quan només de mi deia.

ArribaAbajoRestes de sèrie2

Record

Despertar és saber-te,
recordar que t’estime
i que a l’entorn i enllà
el món, indiferent,
ordenadament gira.

Hi ha, però, un secret univers
on tu no ets, ni el món.
Sense amor ni vigília.
El forge cada nit
perquè sé que no dura.

Imprudent nostàlgia

Tornares a aquell pub on el vares conéixer,
mogut, em dius, per la imprudent nostàlgia.
No el vas trobar. I tot era més vell i més arnat.
Et costà d’acceptar que aquell va ser l’indret,
les taules i la música, l’espill
en què el veieres per primera vegada.
Allí la llum i la fràgil bellesa,
aquell desert opac la vostra geografia.

El record en la nit és una au fugitiva
que cap nom no conjura.

Preguntares per ell, en un intent banal
d’il·luminar les ombres.
El nou cambrer res no va saber dir-te’n.
En els seus ulls, però, veieres una llum
que va tornar a l’ombra el que a l’ombra pertany.
O potser, com tu dius, aquells ulls
foren l’única resta de l’antiga bellesa que trobares.

Així, imprudent i feliç,
poblaves l’escenari de nostàlgies futures

Afegeix un comentari