Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

23 d'octubre de 2020
0 comentaris

Poetes catalans (153): Carles Duarte

Carles Duarte i Montserrat va nàixer a Barcelona el 1959. És un poeta, lingüista i polític.Durant la seua etapa a la Universitat de Barcelona va destacar per les seues inquietuds orientades al camp de la lingüística i la poesia. El 1981 obtingué la llicenciatura en filologia catalana i destacà l’any 1984 presentant una tesi on estudiava amb deteniment el vocabulari jurídic del Llibre de les Costums de Tortosa.

* Durant el període de 1978-1981 va ser secretari dels Cursos de Llengua Catalana i de la Comissió Sociolingüística a la Universitat de Barcelona. La seua dedicació a la lingüística va prosseguir amb el llibre Síntesi d’història de la llengua catalana l’any 1981, elaborat conjuntament amb Maria Àngels Massip i Bonet. Aquell mateix any, va entrar a l’Escola d’Administració Pública de Catalunya, on treballarà fins al 1989.
* Entre 1983 i 1989 va ser president de la Fundació Catalunya. Posteriorment, ha treballat en diferents càrrecs, entre d’altres: cap del Servei d’Assessorament Lingüístic, subdirector general de Formació d’Adults, cap de l’àrea d’Imatge Institucional, director general de Difusió i membre de la Junta Permanent del Català i de la Comissió Assessora de Llenguatge Administratiu.
* Ha estat vicepresident pel Principat de Catalunya a la Junta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana; així com, entre 1995 i 2007, va assumir la presidència dels Premis Recvll de Blanes.
* Dins de l’àmbit social i polític va ser Secretari general de la Presidència de la Generalitat de Catalunya durant el darrer govern de Jordi Pujol (1999-2003). També fou el Vicepresident del Fòrum Universal de les Cultures Barcelona 2004 i patró honorífic de la Fundació Fòrum Universal de les Cultures.
* L’any 1983 fundà amb d’altres la Revista de Llengua i Dret, esdevenint-ne el seu director fins a l’abril de 2003. Col·labora habitualment en diaris com El Punt Avui, El Periódico de Catalunya, Segre, Diari de Girona, Regió 7 i El 9 Nou, i en programes de ràdio com L’oracle de Catalunya Ràdio.
* Ha estat professor de llenguatges d’especialitat i comunicació a diverses universitats de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears i l’Alguer.
* Actualment és el director general de la Institució Cultural del CIC i és membre de la Junta de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País.Entre juliol de 2012 i l’agost de 2019 presidí el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA). També ha dirigit la Fundació Lluís Carulla fins al 2016, i va ser secretari del Cercle del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona i patró de la fundació Amics del MNAC. Des del desembre de 2011 forma part del Consell de Cultura de la ciutat de Barcelona. El 2007 va rebre la Creu de Sant Jordi.
* Com a escriptor, ha estat inclòs al volum IV de l’Antologia de poetes catalans dels professors Martí de Riquer, Giuseppe Grilli i Giuseppe Sansone, a l’antologia Non à la guerre, publicada a França amb el poeta Lionel Ray com a responsable literari, i a l’Antología de la poesía catalana actual publicada a Buenos Aires per Alberto José Miyara; a Paraula encesa, antologia de poesia catalana dels últims cents anys, a cura de Pere Ballart i Jordi Julià, a Trentaquattro poeti catalani per il XXI secolo, d’Emilio Coco, a l’antologia Poeti spagnoli contemporanei, també a cura d’Emilio Coco, i a 20 del XX. Poetas catalanes, publicat l’any 2013 per Jordi Virallonga a Monterrey (Mèxic).
* Ha participat en el Festival Internacional de Poesia de Barcelona (1998) i ha fet lectures de poemes a Catalunya, Reykjavik, Melbourne, París, Bordeus, Buenos Aires, Rosario, Roma, Verona, l’Alguer, Neptú (Romania), Madrid, Múrcia, Saragossa…

Obra poètica:
* Vida endins 1984. Paisatges efímers 1989. La pluja del temps 1990. La pell del somni 1991. Llavis de terra. 1993. Auca de la llengua [amb dibuixos de Pilarín Bayés] 1994. Terra 1994. Cohèlet 1996. Ben Sira 1996. Qumran. 1997. D’una terra blava 1997. Khepri 1998. Ha-Cohen , 1999; El somni 2000.Tot passa en el silenci 2000, El silenci 2001. Tríptic hebreu 2004. Primavera d’hivern 2002. El centre del temps. 2003.Els immortals. 2006.Miratges 2006.Maríntim 2008.Pinzellades de llum 2009. Arwad 2009. Vesteix la mirada 2009. Ens mou la llum 2009.
2010. S’acosta el mar. Poesia 1984-20092010. A quatre mans 2011. Una magrana d’astres 2011. Alba del vespre. 2013. La mà del temps 2013 Alba del vespre i altres poemes 2015. Ausencia / absència / absence 2015. Tensho 2016.
Mars 2016. Els fruiters en flor 2016.

Narrativa
* Somnis 1994. Cèrcols de llum 1999. Ulls encendrats Als llavis duc una fulla de menta. Retalls de memòria. 2008.

Ha estat guardonat amb: Premi Cadaqués a Rosa Leveroni (1995): Cohèlet.Premi Vila de Martorell (1996): Ben Sira.
Premi Ciutadà Europeu (desembre 2002), concedit per Foro Europa 2001.Chevalier des arts et des lettres de la “República Francesa”.Premi Crítica Serra d’Or de poesia (2004) per El centre del temps.Premi FIEC (Federació Internacional d’Entitats Catalanes) (2004).Premi APPEC (Associació de Publicacions Periòdiques en Català) (2004).
Creu de Sant Jordi (2007)Premi de l’Associació de la Premsa Comarcal (ACPC), (2012).Premi Nacional El Vallenc (2013): per la seva trajectòria cultural.Premi Ramon Fuster (2014), atorgat pel Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya: per la seva trajectòria cívica, cultural i literària.

BREU ANTOLOGIA POÈTICA

I
“Tot passa en el silenci”
Plotí, Ennèades, III.8.5

Al principi només era el silenci.
Déu no havia nascut.

Déu nasqué del silenci
per crear-hi una vida incessant,
un batec sense fi.

En sorgí l’univers
i era blau.

Existí la matèria,
la Terra esdevenia.

I hi hagué l’horitzó
i un Sol roig hi desava la llum
mentre els ulls aprenien el somni
i la nit caminava entre els cossos.

Més enllà de la por,
de la veu,
al cor del món,
només viu el silenci.

V
“L’ànima de l’univers (…) s’assembla a l’ànima d’un gran arbre que, sense fatiga i silenciosament, en governa la vida”
Plotí, Ennèades, IV.3.4

Respira el món en el silenci de la fulla;
el vent,
l’onatge de la llum
l’ha despresa de l’arbre.

Respiro el món fluent,
la vida ressorgint.

La fulla brotarà de nou
a la mateixa branca,
sempre igual i diversa,
en la quietud de l’arbre.

Ressona, lleu,
l’univers bategant.

Més enllà de la llum,
les arrels sense temps,
el cel inaccessible.

Tot és u i és arreu.

VIII
“El món no ha començat mai”
Plotí, Ennèades, II.1.4

No té inici el silenci.

S’estén com la llum o la fosca entre els astres
com l’àliga dins l’aire,
la tortuga en el mar,
com l’alè de l’albada
entre els cims nus de temps.

Es rovellen les fulles dels aurons.

La neu clapeja els rasos
que un vent glaçat rosega.

Les onades dels núvols
recreen l’horitzó.

Sento sobre la pell l’olor de pluja.

Davalla el món, etern,
cap al seu centre.

IX
“Hi ha sempre homes i cavalls, però no són pas els mateixos”
Plotí, Ennèades,II.1.1

Existeix el cavall, el falcó, l’olivera.
Els retrobo quan miro
un cavall, un falcó, una olivera.

I són sempre ells mateixos,
sempre éssers diferents.

Vola i caça el falcó
com ho feia fa segles
al delta del Nil,
prop d’aquells qui construïen les piràmides.

I aleshores com ara
les dones i els homes
engendren altres vides
que s’assemblen als pares.

El somni s’acompleix:
corre el cavall
i sóc algú que en el passat
fa ja molt temps
va veure un cavall que corria.

XIII
“Nosaltres mateixos som part de l’univers”
Plotí, Ennèades,II.3.7

La nit em torna el món.

La llum pura del cel
ja no m’oculta els astres,
i aquest neguit de fer
on em capbusso
ha deixat d’amagar-me
el meu gest més autèntic.

Tanco els ulls,
m’aturo en unes mans,
als llavis on em deso:
el plaer que anhelàvem.

L’amor em despulla,
em lliura el do
de la fragilitat.

Abandono el meu somni.

Nu de temps,
nu de mots.

El demà ja no pot encalçar-me.

Som de nou, dins la nit,
parts d’un cos sense fi.

XIV
“El cos va canviant(…), però (…) resta sempre dins l’univers i no en surt pas”
Plotí, Ennèades, II.13

Naixem, morim
i els cossos no deixen de canviar.

Quan la vida s’hi atura
perdura en altres éssers
que s’hi assemblen.

S’encén el foc,
s’apaga
i arreu de l’univers
crema una llum
d’estrelles.

XVI
“(L’U) és la puixança de tot; sense ell, res no existeix (…) La vida flueix d’ell com d’una font”
Plotí, Ennèades, III.8.10

Travessa el cel
l’alè que dóna
a cada gest el seu impuls.

Obres els ulls i mires:
el món que veus
és un món que somnies.

Raja la llum
aquesta imatge blava.

S’adorm el dia
i els núvols s’esvaneixen.

Davalla el temps,
el lent vertigen.

I al teu cor
hi ha un batec que no et pertany.

XXI
“Aquesta natura eterna, que és tan bella, és a prop de l’U; ve d’ell i hi va; no se n’allunya”
Plotí, Ennèades, III.7.6

Volen alt els falciots
i el cel és blanc
de tanta llum que hi vessa.

És bell el món;
amb la mort m’ho recordes
i m’ho diuen les mans que estrenyia
i els teus ulls anhelants
on els meus s’abocaven a ser.

Aquests blaus entre els arbres
i el meu cos dins les ones
són un cant que et retorna
a la pell que et va néixer.

És amb tu que camino
i em perdo entre els dies.

És amb tu que m’abraço al ponent
i m’aturo a esperar l’horitzó.
XXV
“La raó seminal del cigne el fa blanc i, en néixer, rep la blancor”
Plotí, Ennèades, VI.I.20

Del cigne neix un cigne,
de la llavor d’un pi,
un pi semblant.

Un llegat persistent ens configura.

A les mans duc
un passat que no sé.

M’habita al rostre un gest
que serà d’altres cossos.

M’assec a sentir el mar,
revisc ara un silenci
que fa segles que atura
la mirada d’un home.

Sóc algú que va ser.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!