Poetes catalans (149): Hèctor López Bofill

Hèctor López Bofill va nàixer a Badalona el 1973. És jurista, escriptor, polític, professor i activista català.
Doctor en Dret i professor de dret constitucional a la Universitat Pompeu Fabra, com a poeta es va donar a conèixer l’any 1995 amb el Poema de Calipso. Pertany al grup dels Imparables, antologats al volum Imparables (2004).

* El seu nom de ploma és Hèctor Bofill.
* És col·laborador habitual del diari El Punt Avui i del programa Els matins de TVC.
* Ha estat guardonat amb: Recull-Maria Ribas i Carreras de poesia, 1995 per Poema de Calipso, Premi Jocs Florals de Barcelona, 2001 per La revolució silenciosa, Josep Pla, 2003 per L’últim evangeli, Joan Alcover, 2003 per Les genives cremades, Premi El Temps de les Cireres Vila de Serós, 2007: El principi satànic, Premi Mallorca de poesia, 2009: El retorn dels titans, Premi Joanot Martorell de novel·la de Gandia, 2013 per Germans del Sud

Obra poètica
* Poema de Calipso ( 1996) La reconstrucció de l’aristocràcia (1999) La revolució silenciosa (2001) 21 poetes del XXI. Una antologia dels joves poetes catalans (2001) (Diversos autors) Hèctor Bofill (2003) Imparables (2004) (Diversos autors) Les genives cremades (2004) El retorn dels titans (2010)

Narrativa
* L’últim Evangeli (2003) Neopàtria (2006) El principi satànic (2007) Dafne abans de l’alba (2010) Germans del Sud (2014) L’Edat dels Homes (2015)

Assaig
* La independència i la realitat. Bases per a la sobirania de Catalunya (2004) Dogmàtica Imparable (2005) La democràcia cuirassada (2005) L’endemà de la independència (2006) Montenegro sí, Catalunya també (2006) Independència 2014. El full de ruta d’Esquerra Independentista (2007) Escac al rei. Una reflexió sobre la monarquia espanyola (2008) Constitucionalisme a Catalunya. Preludi de modernitat ( 2009) La Trama contra Catalunya (2013)

BREU ANTOLOGIA POÈTICA
EN UN LLOC DE LES HESPÈRIDES
Kein schöner Tod ist auf der Welt

Oh!, amor, rosa encesa de ponent!
La cautela que els mestres ens reclamen
ens manté en l’esclavitud. No els escoltis
quan parlen de la nostra escassetat,
de la nostra feblesa encara més
feble amb la seva resignació.
Potser sí que guanyaríem amb astúcia
si evitem la lluita fins que vinguin
altres temps, per`p només dins el nostre
Instant podrem desembeinar l’espasa
i córrer cap al front com una estrella
es capbussa dins el mar. Res més gran
donarà la nostra vida minúscula
que el fulgor del seu estavellament.

LES FUNDACIONS

Regna el mateix atzar a la batalla
que en la dansa de cossos que es desborden.
Res no florirà si és previsible:
cap poble, cap imperi, cap heroi,
l’infinit sorgeix de l’excepció.
Així, en el mòdul de l’extrarradi,
enmig del laberint i de les heures,
sota el xiulet dels esquadrons rasants
i l’impacte purpuri dels obusos
vam atrapar-nos i et vaig conèixer
les entranyes com una terra nova
descoberta després de mil·lenis de mar.
Sí, res no hauria de sorgir de tu,
Thalassa, i de sobte et vaig trobar
unit a tots els éssers, arrelat
a totes les albes, als descendents
que inventen països dins el contorn
del teu cos i del teu zel fecundat.

EN EL DIA MÉS JUST

Ens han traït, amor, ens han traït!
I, amb això, fan més gran el nostre acte
perquè esperàvem la traïció.
Recordes quan vam prendre el cingle verd,
totes les desfilades i la rauxa
que ens va oferir el poble alliberat?
La cambra de menta en el repòs entre
les pells? Les riqueses i els trofeus
de la nostra màxima expansió?
I, tanmateix, havíem d’empunyar
l’espasa un altre cop, calia perdre-ho
tot, ser aplanats per una riuada
d’intrusos amb les escletxes obertes
per algú en qui havíem confiat.
Calia que restéssim tu i jo sols
dins el cercle de llum altra vegada,
així en la derrota com en el zènit,
suspesos en la mescla d’una llàgrima
i d’una carícia, mai no tan
a prop com abans de desaparèixer.

POEMA DE TARDOR

M’evites, Thalassa, i fas ben fet,
Millor trobar-te armada si pretens
que entri en la teva densitat. No
vinguis tampoc aquest setembre, deixa
per uns altres la collita tardana
i les orgies, l’abundor ja fou
nostra, irrepetible. Si emergíssim
altre cop en el vespre dels gemecs
et demanaria un pas més al sud
i arribar fins al cruixit del ferro
i de les venes, fins a l’oblit suprem;
perquè després de renéixer en el goig
només podem transformar-nos en pedres.

A LA PÀTRIA

T’hem desitjat massa temps com perquè
ara renunciïs a posar un nom
a les coses. Mai no hauríem pensat
que et lliuressis al gust per la matèria
callada sinó que arrisquessis tot
allò que havíem guanyat amb treball
i prudència. De debò vas creure
que segaríem aquestes cadenes
sense batzegades? Què fas amb l’àncora
clavada a la llacuna de les aigües
tèrboles i dels favors pestilents?
Et volíem inflada i vanitosa,
amb una gentada avançant al crit
del sentiment, justa per a les hores
amargues, missatgera de la mel
i del foc, a punt per espolsar tots
aquests anys de pau i invalidesa
que no surten als mapes de la història.

Afegeix un comentari