Poetes catalanes (148): Meritxell Cucurella Jorba

Meritxell Cucurella-Jorba va nàixer a Els Hostalets de Pierola, Anoia, el 1973. És poeta, dramaturga, traductora i activista cultural.Llicenciada en Filologia catalana per la Universitat de Barcelona i Màster d’escriptura per a cinema i televisió de la Universitat Autònoma de Barcelona.

* L’any 2000 va guanyar el Premi Creació Jove de l’Ajuntament de Barcelona amb punxa’m i va representar la Ciutat Comtal a la Biennal de Joves Creadors d’Europa i la Mediterrània a Sarajevo el 2001.
* El 2008 va guanyar el Premi Pollença de Poesia amb Intemperància roig encès.
* El 2016 va guanyar el XII Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia amb Clínica de l’abandó, d’Alda Merini (dins la prestigiosa col·lecció “Els jardins de Samarcanda”).
* Ha traduït també La ciutat i la casa (2016), de Natalia Ginzburg.
* Ha seguit traduint més Merini: un llibre-dietari inclassificable: Deliri d’amor (2017). D’entre els seus darrers llibres publicats destaquen Cada volcà és abans muntanya (2013), gairebé introbable, i el darrer, Úrsula (2017).
* Ha fet nombrosos cursos d’escriptura dramàtica a la Sala Beckett –quan encara s’anomenava Estudi General de Dramatúrgia, sota el mestratge de José Sanchis Sinisterra– i ha participat en diversos laboratoris teatrals a San Miniato (Itàlia) –organitzats a redós del Teatro di Pisa.
* Té un parell de peces de microteatre en volums col·lectius: L’italià (2003) i Insurrecció, o no (2005), i un text teatral publicat, Pare nostre que esteu en el cel (2003).
* Va col·laborar en la creació de la revista teatral Hamlet (Arola Editors).[cal citació]
* L’any 2001 va idear i va posar en marxa, al Raval de Barcelona, el bar de poesia (H)original, els protagonistes del qual han estat objecte d’una exposició de Marta Huertas i Dídac Rocher, i un llibre, Generació (H)original (Labreu Edicions, 2017).[3] Ha organitzat i organitza recitals de poesia i festivals d’art i paraula, com el cicle experimental «(per)versos» a la Nau Ivanow de Barcelona (2005) i, de 2008 a 2011, el cicle de poesia i música PARNÀS (Poesia Apassionada Rimada-i-No Àcrata i Salvatge) a Les Borges Blanques.
* Així mateix, Cucurella va crear el festival de poesia, acció i música al ras, de 2008 a 2016, «Delicadeses: art de tros», en diversos indrets de Les Garrigues.
* Ha recitat arreu dels Països Catalans i a ciutats com Berlín, Porto, Lisboa, Liorna, Roma, Madrid i Luxemburg (Le Printemps des Poètes 2008),[5] i el 2011 a Lviv (VI Festival Internacional de Literatura de Lviv), Khàrkiv, Dniprò, Odessa i Ternópil (gira per Ucraïna), entre altres.
* La seua obra ha estat traduïda a diverses llengües: alemany, castellà, francès, italià i ucraïnès.
* El 1998 va contribuir a la creació de l’espectacle poètic multilingüe (català, castellà i basc), «Remolins», seguit, juntament amb el músic Jordi Gimbernat, de l’espectacle «Punxa’m» (2000-2001).
* El 2012 va crear el grup musical Folls i Nocturns, amb el qual van editar el disc 207 (Khlämor Records), el seu lema era «recitem música i cantem poesia».
* El 2016 va participar en l’espectacle «Tot sembla tan senzill», en homenatge a la poeta Montserrat Abelló, amb la cantant Celeste Alías i els músics Santi Careta, David Mengual i Oriol Roca. Darrerament, amb les cantants Meritxell Gené i Heura Gaya, i la col·laboració especial del guitarrista Txabi Àbrego, duu a terme l’espectacle «AMOR. Arrels, branques i fulles», un passeig per la poesia catalana contemporània que s’ha pogut veure al Festival de Poesia de la Mediterrània, al Festival Poesia i +, al Festival de Poesia de Sant Cugat i al Seu Vella Festival, entre d’altres.
* Ha col·laborat amb alguns dels creadors musicals més sorprenens del panorama musical català, com el badaloní Xavi Lozano o el nord-català Pascal Comelade.

Obra poètica
* Úrsula, El cep i la nansa edicions, 2017, Cada volcà és abans muntanya,2013, Intemperància roig encès 2009 (Premi Pollença de Poesia 2008), desamar 2005, nuar 2004, els amants de Sarajevo 2004, nòmada de tu. un quadern, 2003

BREU ANTOLOGIA POÈTICA

la bruna de sutge de nit
ciutat
d’amors clandestins i cartes robades
de carrers bruts i olor de roba estesa

un batec un petó dos cossos

que la mort també existeix t’ho diuen els coloms

un batec un petó dos cossos

que roents
tatuen la paraula amor sobre una llamborda
per llançar-la contra una prohibició

(no preguntis quina és la seva culpa)

la mort també existeix la mort també existeix la mort també existeix la mort també existeix també existeix la mort
repeteix insistent algú que no mereix tenir nom

Paris set dies

un altre agost sense París

ser-hi per primer cop

l’oferta és bona
ni set dies ni cap

trepitjant-la com si fos ciment
fet pell del teu amant més antic

per què no hi’nem
fas tota ingènua fent veure que et fa il·lusió
la il·lusió és per als cretins que
no compren loteria però somnien en cases i en coses que mai no tindran
a il·lusió és absència de
li ho saps prou bé

París no anar-hi amb qui et pertoca i creure’t
que hi tens cita amb un cor-cos inexistent que t’has construït a còpia de veure que no passava res
que no passa res que no passarà res
que més ençà del passat no podem conjugar res

París set dies i et dic amor
i em mires mut
com si fos mentida

París
dius que esperes tranquil el dia que arribin les ganes de matar el desig que de tu tinc

jo
ja ho veus de calma cap
perquè m’empasso
com passa un altre agost sense haver anat a París
ni set dies ni cap i una altra nit sense haver trencat el cel amb tu
i qui diu cel diu sostre diu capsa
diu tot diu tu

em dicto dèries
en l’aire fred de l’agència blava
on un cartell resa París set dies

l’agost que ve ja hi aniré potser

del mar Santa Maria

Sardenya va ser nostra un dia
tu vas ser meu un altre dia
algú va posar la primera pedra de l’església dels homes de la mar
jo et vaig posar sobre un matalàs de núvols
enyora’m si vols
prò fes-ho mirant enlaire
seré entre les teves llargues cames octogonals
cridant pels forats anàrquics del teu sostre
el que prou bé saps que tu ets el meu tot

Hiroshima

Hiroshima amor meu sóc jo jo sóc
els noms de lloc que amaguen la muda
la lletra silent que no nomina la por

les coses no dites no són insídia
per sobreviure quan l’únic que es vol
és no dir les coses no dites són el pòsit
de l’oblit i la memòria

ossos fets mans

abracen sense pressa un cos d’home és
l’home que amagava rere l’horitzó rere
la línia on vaig enterrar la cendra del darrer
amor mort

no hauria dit mai que una línia
digués tant més i tot fa savi l’arquitecte
mentre penso en les bombes que m’exploten dins
i em desfiguren les cares del cos

la vida no és un sol
és un aeromodel de cargols rovellats
que sobrevola una ciutat industrial que
ha soterrat els rius i desfet els deltes pesa
lenta la vida pesen lentes ara les hores
sobre l’esquena d’aquest home darrer que
no reveuré

Hiroshima amor meu sóc jo
que et quedi clar
tu no has vist res aquí ni enlloc
has plorat mai alguna cosa tu?

mai no sabràs res meu mai
i no diguis que Nevers és una paraula maca

perd forma la bellesa quan duu la pólvora dins

Hiroshima amor meu sóc jo jo sóc
la metxa que no hauries d’encendre

torna torna caut amb els teus

Hiroshima seguirà on és també les pors
i els silencis a qui ningú no regalarà veu

les coses no dites seran sempre per tu ben poc o res
i si mai que aquí és algun cop
la bomba et devora
no em busquis dins la vitrina de cap museu

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *