Poetes catalanes (142): Anna Ballbona i Puig

Anna Ballbona i Puig va nàixer a Montmeló el 1980. És periodista i poeta. Treballa al diari El Punt Avui i col·labora habitualment en mitjans com EL 9 NOU del Vallès Oriental i L’Esportiu, on manté una columna setmanal, i les revistes El Temps i Vallesos, entre d’altres.

* Com a periodista, ha treballat principalment els àmbits de Societat, Barcelona i Cultura. Va estudiar Periodisme i Teoria de la Literatura i Literatura Comparada.
* El 2008 va rebre el Premi Amadeu Oller amb el seu primer poemari, La mare que et renyava era un robot.
*El 2012 va publicar amb Labreu Edicions el poemari Conill de gàbia, on, a través d’un dietari poètic, proposa la recerca personal i formal d’una certa veritat.
* Ha participat en nombrosos recitals, com ara l’espectacle poètic Veus Paral·leles, que impulsa la Institució de les Lletres Catalanes. Manté el blog radiacions.blogspot.com.
* Ha estat guardonada amb: 2005 — Premi de Periodisme Amador Garrell i Alsina (2005), atorgat per Òmnium Cultural del Vallès Oriental pel reportatge d’investigació Vallesans a l’infern de Mauthausen, publicat a EL 9 NOU del Vallès Oriental. Aquest reportatge va ser finalista del Premi Tasis-Torrent de la Diputació de Barcelona.
2007 — Premi Crida als Escriptors Joves de Serra d’Or (2007), per l’article Sindreu: l’avantguarda esberlada, que es va publicar en el número d’octubre del 2008 de la revista. 2008 — Premi Amadeu Oller 2009 — Premi Salvador Reynaldos de Periodisme (per l’article La ironia que ens manca, sobre escriptors i periodistes dels anys 20 i 30).
2020 — Premi Anagrama de novel·la en català amb No soc aquí.

Obres publicades
* 2008 — La mare que et renyava era un robot 2008 — Quàntiques! : 10 poetes joves en diferencial femení 2012 — Conill de gàbia 2016 — Joyce i les gallines, finalista del Premi Llibres Anagrama de Novel·la 2016
Premis i reconeixements

BREU ANTOLOGIA POÈTICA

BINIFADET

«Allà on el vi sojorna, la foscor no hi fa estada,
la nit dels bevedors és sempre com l’albada.»
Abu-Nuwàs

Cassola de peix. Binifadet, tretze graus i mig.
Concentrat de poció de civada, d’entrant.
Molt bo tot, un poc més de vi de fades, ara rosat.
Enjogassats, dansen closques, gambes i raps,
ben agafats de les mans, un vas més de Binifadet,
dolç beuratge en vers, ofrena als déus menorquins,
que la melodia és exquisida i la metafísica acompanya,
recordant, trenem els cors, besa’m ben fort,
aquell Mundial del noranta, Itàlia,
col∙lecció d’ídols a l’àlbum,
a la cassola, Mazinho, Caniggia i Völler,
i Koeman, Baresi i Gullit de farcit,
i la fletxa irlandesa, John Aldridge, la cirereta.
El Binifadet ja és només un vestigi de sediments.
Resta al fons de la cassola un escamarlà atònit.

TERGIVERSAR

«Les ombres que vas ser
ja t’han deshabitat.»
Enric Sòria

Aquesta vegada no voldria perpetrar una fugida enrere, tergiversar
el dors de la biografia, fer-li llengots, per ensenyar
un revers de nova impressió, que sigui l’Altra i no jo qui es
passegi pels carrers engalanats d’aquest Enlloc. No voldria
aquesta vegada que l’impacte del Boeing 3 4 6 sobre el pou
on nien totes les culpes trenqués el joc de miralls que ens
uneix. I que tot d’una s’inundés el dors, i el revers quedés tot
sec. I que tot fos una ironia.

ENDESA

Abans, de camí cap a casa,
passava sota un fanal de llum pansida,
―despulla de polígon industrial―
que ara s’encenia, ara es fonia,
just quan el meu pas desendreçat
s’hi compassava.
Sempre he tingut una inclinació
cap al realisme màgic,
i per pura fabulació infantil
vaig voler imaginar que era un senyal:
en l’insondable atzur còsmic
ara algú naixia, ara algú s’apagava,
com si el món s’orquestrés
a partir d’un lúcid pentagrama;
quan en realitat era,
una vegada més,
una falla del sistema.
Salta l’automàtic.
Seguirem esperant algun senyal,
escrutant el cel.

TRES POEMES INÈDITS

TAULER DE JOC

Íntima constatació truculenta
que hi ha una façana i uns interiors
i màscares que s’intercanvien.
Sempre s’ha dit que llegeix més enllà,
que sabia disseccionar opacitats,
intuir arrugues titil·lants
sota una escena escrita per complaure.
Però l’ombra del dubte es desvetlla i fa el toc,
i identificar la tara de l’esquetx,
artifici o gest ocult, l’estremeix.
A falta de guix per quadrar el cercle
s’entreté a escrutar el tauler de joc.

MANDROSA

Mandrosa de mena de multituds,
esquiva el gregari amb ironia:
volen atzagaiades de somriures
passatgers, alats, entre el públic
i tot s’escola desapercebut;
petita cuirassa supervivent,
dissimulació sense ofici
d’algun obscur clot identitari,
es somia assot de quincalla trascendent.

PLAÇA DURA

Cercant un punt de la perifèria
perquè l’esclat de l’àtom més cèntric
no l’esquitxi, es desorienta,
perd l’agulla del rumb i quan es veu lluny
es gira i té al davant un altre esguard,
insensible i fred, sense aixopluc.
Quan creu que camina pels afores
va a raure a una plaça dura, de disseny.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *