Emigdi Subirats i Sebastià

LA MÉS DOLÇA I SUBLIM

El meu pensament tostemps pren forma en la parla en què la mare em bressolava. Aquell parlar tan nostre que ens fa reviure tota mena de sensacions i ens enlaira per les alçades per sempre més. El llenguatge que ens surt de les entranyes esdevé identitari, amb el qual jugava durant ma noiesa i revivia tots els meus anhels en plenitud. A l’escola el senyor mestre enraonava en una llengua culta, amb llargues arrels de la història que ens feia sentir les veus grandioses de Dant i de Petrarca, literats a capite ad calcem ! No em sonava estranya, però no em nodria com cal, atès que no em permetia sentir els murmuris de la marina, les onades salades que ens retraten com a poble i respiren vida. A mari usque ad mare . La meva terra sona en parla clara, la de casa. La mare estimada canta a la Senyora de Vallverd, i li envia tota sa estima en la llengua més dolça i sublim, la que reviu insistint ben dintre el meu cor. És que l’Alguer és l’esposa galana que, guardant la dignitat d’una dama de rara qualitat, agraeix amb gràcia catalana.
A l’alba, el sol va sortint i ja escalfa l’aire, mentre el reflex de la llum diu un sentit adéu a la matinada. Són uns colors vibrants, que omplen d’esperances tota la nostra ànima, la qual, sincera, agraeix el goig de viure. Camino sol pels carrers empedrats de l’Alguer mia, “Sés beglia quant ‘l sol ta basa tota i ta carigna calma la marina”, com s’expressava Rafael Sari, el gran cantor d’aquesta vila en què em van engendrar. Sento la crida de la llibertat, de l’amor i de la galivança, del diàleg entre les torres de guaita de la història que controlaven la marina al bell lluny… M’omplo de remembrances, de melancolia, de pau, de repòs i de ventura, així com de versos que em fan sentir plenament realitzat.

M’és ben senzill assaborir tot el món primer que tinc al meu redós. Em passo el jorn pensant en Sant Francesc (m’és tot un privilegi portar el seu nom), en els frares que varen rebre una missió esplèndida i que varen abandonar Catalunya com a missioners de Crist. Un viatge transcendent gràcies al qual varen edificar el bell temple a la petita Barcelona, tal com han batejat la nostra vila al llarg del temps. Aquesta meravella de claustre, en el qual se celebren memorables recitals musicals i espirituals, esdevé tot un emblema en honor al nostre passat comú, un paisatge humanitzat del Crist, un himne ad astra , l’autèntica cultura nostrada, l’arrel de tots els algueresos i de totes les alguereses.
De sobte, em sento ebri de mil colors, d’immensitat, obert a un demà diferent, al servei de la gent, tothora guiat des del cel, el Suprem Redemptor de tots els humans. Irradio germanor universal per inserir-me en la història dels nostres jorns. Amicus certus in re incerta cernitur . Voldria endegar un itinerari nou, marcat per l’amor i beneït arreu, el camí envers les alçades però amb missió palpable entre els humans. Un sender on la poesia esdevé l’aliment necessari en els meus quefers terrenals. Amb amor retorn a ponent vers terres catalanes: tenc el meu cor ardent de fe, trobant mes arrels llunyanes.
El cant delicat de l’univers ens ofereix un lliure enlairament envers l’infinit. El silenci esdevé or, calla la terra perquè parli el cel. El so celestial em conquereix. El meu anhel es fa esperit, m’agenollo davant del Creador i li prometo deslliurança i fidelitat in saecula saeculorum . Fluctua pel mar un desig de pau durant la tempestat inesgotable. L’home és enigma, un misteri infinit que no té definició. Fluctuen les passions del cos humà, en què el cos ha de deixar el pas a l’ànima. La intensa llum es prepara a la nit per morir lentament en el crepuscle. Ut ameris, ama .

Dintre d’una humanitat sense rumb, durant els jorns darrers el vent és el crit de la terra, impacient de mudances. El crepuscle palpita sobre la marina, a la vegada que canta a la llum i està a l’aguait d’un dia més sincer i generós, sense desamor. Unitas virtute .
Tot un seguit de sirenes encantadores fan que les paraules dominin ma existència, forjo els pobles, tota la història humana s’aglomera. Sento pena i em surt el plor, però he de renàixer. La petjada eterna té una raó de ser que m’acarona en tot moment.
Vaig sentir la crida sobtada que em transportava marina enllà, com aquell que s’endinsava envers no sé on, i vaig reviure tots els anhels d’home adult. Era com els angelets que serraven amb serà d’or, eixos turons per fer-vos un palau, reina del cel que els serafins baixaren… Nostra Senyora de Vallverd mereixia un càntic igual en la llengua de la terra, mentre la moreneta rebia son virolai a tota veu. Sentia enraonar i m’emocionava. El forner i el ferrer, el botiguer i el sabater, el vell pescador d’arrel nostrada, tothom xerrava en eixa llengua que en herència ens deixà Jaume primer, aprenguem la suau cadència, la dolcesa i afluència en què l’escrigué Verdaguer. Nom de poeta en santedat…
El bon Crist em feu la crida del bosc, de les fontanes de dolça aigua. La meua missió estava a l’altre costat de l’Atlàntic, on podria dedicar-me a Déu i als humans, just a l’indret on se’m necessitava. Ubi bene, ibi patria . Tot un univers de verda planta, d’arbres gegants i d’ombres perennes. La fauna i la flora esdevenen les regines d’un ecosistema humà i poètic.
Va ser allí on vaig conèixer la penúria en estat màxim, però també l’estima sense límits. El verd ufanós arreu esdevenia tot un món de fantasia. El pulmó del món en aquesta nostra terra augusta carregada de raons. La grandesa de la creació en estat pur.
Em vaig capficar en la llengua portuguesa, fins i tot en refilava la cardina. La lusofonia passava a forma part essencial del meu jo cultural. Entre el portuguès brasiler i l’europeu hi ha diferències de vocabulari, pronunciació i sintaxi, especialment en les varietats populars, justament amb les quals jo em comunicava. I vaig cantar al Creador en la meua nova llengua d’adopció, i amb tot el cor vaig intentar ser líric.

Contemplei-te exausto:
Os olhos vítreos
Pela extrema agonia,
Do Pai abandonado e dos irmaos,
E para sempre arrebataste o meu coraçao
Pelo teu tormento, ó Cristo
Pregado à Cruz.

Tot era sonoritat i càntics de vida pura. Alguerès d’arrel catalana tothora, en parla italiana o lusitana d’accent brasiler, el meu món era tot poesia, amb el Crist Sagrat que m’empenyia i em feia crear versos espirituals carregats d’humanitat.

Utòpic camí on la fantasia
Traça un solc ben dret
Obrint al cor miratges seductors
Procurant aquí en terra un goig etern:
Inquietament l’home te desitja,
Activament ell mateix te destrueix.

Jo escrivia durant les nits serenes sota aquella llum de les estrelles sentint el so dels ocells nocturns. Recitava els versos amb tota estima. Enviava cartes llargues a la mare en les quals li feia cinc cèntims de tot l’entramat de la meua vida. Recordava el llenguatge ancestral de la pàtria mia. Allà on fos, m’acompanyava nostra Senyora de Vallverd, a la vegada que sentia tota una crida que m’empenyia a dir prou, a reviure-ho tot. Ubi concòrdia, ibi victoria .

La llum fugaç ens pinta de tristesa els rostres, car al nostre interior hi ha solament sabor de desesper. Ens sentim cansats de caminar amb el cor d’amargura sagnant i d’aflicció.
Varen ser molts d’anys d’aventura humanitzada a la feréstega Amazònia estimada, amb poesia en alguerès i portuguès que m’endolcia l’ànima, i contactes estrets amb la nostra terra mare de ponent. Em sentia com un Verdaguer que enyorava la pàtria del seu cor. Allà al Brasil el món passava per dramàtiques transformacions amb la constant de la violència d’estructures, injustes més legals, o de guerrilles de contestació. Pax melior est quam iustissimum bellum .
La tornada a la meva Barçaruneta em feu retrobar la parla que tant havia estimat, amb la qual somiava i escrivia, poetitzava la vida. La mare malalta necessitava de cures, sobretot l’escalfor del fill allunyat a causa del crit celestial. La llum se li anava apagant, i en alguerès feu la seua darrera pregària, així com va rebre el darrer dels sagraments.
Mentrestant a casa, al costat de la marina, tot inebriat de sensacions arcanes dins de l’aigua blava, calor profunditat del cel en llur vera dimensió. El meu somni més sentit era que reviscolés la llengua algueresa i que pugés al cim dels nostres cors, a l’altar suprem de cada ciutadà de nostra vila. A la costa del Corall hi ha una vila amb cor català, que ha de superar tots els esculls de la història!
Vull que el darrer càntic ressoni carregat d’estima per la humanitat, i per la nostra parla sublim que fa que l’Alguer sigui com és, sense la parla ancestral seria tota una altra cosa. Bonica és la ciutat mia natal, canta atraient encara una sirena, fantàstica en la costa del coral. O Crux ave, spes unica . Pax vobiscum !

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!