Maria Fullana i Montoro va nàixer a València el 1958. És poeta, narradora, traductora i professora.Llicenciada en filologia hispànica per la Universitat de Sevilla el 1980, ha exercit professionalment com a mestra de secundària.
* Entre les seues publicacions en el camp de la poesia destaquen els poemaris Cants mimètics (1986), I escadussers (1987), Blues (1989) i Ícara (1990);
* També ha estat antologada a Paisatge emergent. Trenta poetes catalanes del segle XX (1999) i en Contemporànies. Antologia de poetes dels Països Catalans (1999).
* Des de la seua faceta de narradora és autora d’obres narratives com Contes feiners (1990) i Joc de dames (1992) així com de l’obra de literatura infantil Bon viatge fa la cadernera (1995).
* També ha participat en algunes obres col·lectives com Premis de poesia Senyoriu d’Ausiàs Marc (1997) i Microsexe (1998).
* El 1986 va rebre el premi “Manuel Rodríguez Martínez de poesia d’Alcoi”, per Cants mimètics, i el 1988 el premi “Senyoriu d’Ausiàs March”, per Blues.
BREU ANTOLOGIA POÈTICA
SOBRE L’HERBATGE
L’herba aloca, mendastra,
reig i folla, camarroja de rel,
estafisàgria tília, paparrosa
acònita i tora, niella de rec
o bé epilobi,
matapuça botja, saragatona,
guardes-el-fred com a consolda!
L’herba que camina amb els cent nusos i sota el resplendor de la nit
dorm serverola, és llengua de passerell,
orella d’ós, és l’aristolaqui pensament
del camp,
l’herbària vera.
la presó
Què fàcil és per vosaltres
tancar qui no és com vosaltres
al gran mur que tot ho engull,
una boca búnquer,
el gran monstre sinistre
que anirà dia a dia deformant-te,
fent-te oblidar
qui eres tu.
És fàcil per vosaltres,
que tot ho posseïu:
les lleis, les coses, les persones,
vosaltres, que marqueu el joc i les cartes,
és fàcil condemnar al no-res
aquell que us fa un envit,
trampes als lladres de cul gros,
qui diu no,
qui deserta del vostre business podrit,
qui marxa per altres camins
on l’aire ol a aire no reclòs,
què fàcil és soterrar viu
aquell que s’enfronta al gran drac poderós,
emparedar l’aire,
emparedar l’alè,
emparedar un cos bategador.
Quin fàstic feu, senyors de les vides
que no us pertanyen,
vosaltres i les vostres presons,
d’on surt el fum de tants cadàvers
que desitjaven un altre món!
NUT
Dea de la nit,
ets tu qui t’empasses el sol cada horabaixa.
El cel és el teu úter profund
i, allà al més fons, balla la lluna,
com un petit reflex des de la cova intacta.
En la foscor, tots som dins el teu cos golafre,
estels sols que malden per tocar-se
i, abans que s’esdevinga,
trenques el tel,
esclates l’estel en mil aigües,
el flux del dia nadó
des del teu ventre ansiós
ja per menjar-te’l de nou
en el capvespre.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!