Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

5 d'octubre de 2020
0 comentaris

Poetes catalans (135): Biel Mesquida

En Biel Mesquida Amengual va nàixer a Castelló de la Plana el 1947. Resideix a Palma de Mallorca. És escriptor, poeta i professor universitari. És llicenciat en Biologia i en Ciències de la Informació i ha fet feina a la Universitat de les Illes Balears, primer com a cap de premsa i després com a director de projectes culturals fins a la seua jubilació.

* Com a escriptor, es va donar a conèixer l’any 1973 quan guanyà el Premi Prudenci Bertrana amb L’adolescent de sal, però el llibre no es va poder publicar fins al cap de dos anys per problemes de censura.
* Mesquida va ser un dels primers escriptors que es van atrevir amb la temàtica gai a l’Espanya de la transició. En la dècada de 1980 va col·laborar amb Alberto Cardín en alguns projectes. Així, va escriure el 1974 El bell país on els homes desitgen els homes, que no va poder publicar fins a 1985, però que va donar a conèixer en lectures que realitzava ell mateix. El llibre tracta l’amor homosexual com quelcom revolucionari, transgressor, que trenca l’ordre establert i que realitza l’individu. És una poesia radical, que forma la primera col·lecció explícitament gai publicada a Catalunya.
* L’any 2005 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.
* Ha estat guardonat amb: 1973: Premi Prudenci Bertrana de novel·la per L’adolescent de sal 1995: Premi de la Crítica de narrativa catalana per Excelsior o El temps escrit 1996: Premi Ciutat de Barcelona per Excelsior o El temps escrit 1998: Premi Ciutat de Palma-Llorenç Villalonga de novel·la per Vertígens 2006: Premi Nacional de Literatura per Els detalls del món

Obres Narrativa breu
* 1977: Self-service (amb Quim Monzó) 1985: Cap-cap: de Dürer als cèsars, 1985: El bell país on els homes desitgen els homes 1999: Som l’altre, 2001: T’estim a tu 2002: Camafeu 2005: Els detalls del món 2008: Acrollam

Novel·la
* 1975: L’adolescent de sal,1977: Puta Marès (Ahí) 1990: Doi,1995: Excelsior o El temps escrit, 1999: Vertígens, 2012: Llefre de tu.

Poesia
* 1985: El bell país on els homes desitgen els homes 1994: The blazing library 2002: Paraula de poeta

Prosa no de ficció
* 1980: Mallorquins a Barcelona 1981: Notes de temps i viceversa 1982: Xènius, Escriptura, Premsa

Teatre
2012: Els missatgers no arriben mai.

BREU ANTOLOGIA POÈTICA

el bell país on els homes desitgen els homes

LLUITA DE CLASSES

Era primavera i plovisquejava. La taula, els llibres oberts, un ram
d’octavetes trepitjades.

L’horabaixa i els trinxets sense metralletes.

Encara que no ho cregueu la fosca dels núvols regalima un argent
malaltís com aquest raig de suor, tan estantissa, a l’emblanquinat i a la
mirada.

El pare a la feina. La mare a la modista.

Qui descobrirà quantes busques aturades duc rera els llavis?

Tocaren el timbre.

Així de complicat.

En obrir la porta m’envestia aquella ona bruna de pell i un calfred
lluent de pluja.

Podré dir el teu nom, al•lot despentinat, que t’abocaves tot sencer
amb frissor inconscient des que els nostres ulls es toparen?

Quan agafava el vímet del cistell ple de queviures cada dit cercava el
seu homòleg entre un aire de fluixedats als genolls.

Mentre buidàvem cada objecte les venes em rebentaven i endevinava
els teus batecs desfermats enmig de les pestanyes tímides i
arrissades.

No sabia les distàncies, ni els tremolors, ni la meva mà dreta i la
teva mà esquerra que, en agafar una taronja, s’immobilitzen recíproques
molt de temps.

Després fugírem…

Desembotonava, destrossava la llista d’aquella bata de noi dels
encàrrecs.

Tu cercaves, nerviós i violent, el meu nu sota la bragueta.

Ens arrabassàrem els vestits amb dents i llops.

Suràvem confegits dins el mirall del passadís on la meva llengua
corria els viratges de cada múscul teu, acaronava les línies dures de la
teva llargària, s’enfonsava al centre de la breu i fosca circumferència,
feia complicats collars, inacabables, incrustats al coll.

I tastava l’obscura fesomia enclavada de besos.

Els teus moviments felins desprenien una boirina metàl•lica i roent
mentre fregaven els pèls de l’entrecuix.

El tall rosa de la teva boca engolia els testicles…

Enrunaves el llombrígol entre ivori i llengua.

La lleugera pelussa dels teus pòmuls fregava els mugrons, s’hi enfonsava.

La sabonera de la teva saliva esbuca l’esfínter que es nega sense ni
un crit.

Eres una criatura, criatura ferotge, jugant amb les meves anques,
mossegant-les, mentre jo m’agenollava empès i obligat pel teu desfici i
aquest desig d’enfonsar-te dins el bell forat del meu anus.

Entabanàvem el temps amb la fortor d’un perfum censurat.

El dur gla de la teva verga, tendríssima, fuetejava l’espinada i les
teves ungles, dibuixaven tremolors a la cintura.

M’aferrares -posant-te el puny entre els llavis talment un inèdit
Hermes de Praxíteles esbucant de certes flamarades vells mobles, vells
quadres, vells costums, vella moral, vella família- una grapada de
saliva enmig del cul.

Jo girava el cap i bevia el teu sexe que lluïa tacat de besades.

Estàvem enmig de la casa. A l’enfront de la porta i els pares que
arribarien potser ara mateix.

M’enculares.

Un agulló de gust avança intensament i m’hagués pogut morir per
sempre més dins la jovenesa d’aquest fris on els teus moviments i la
posició d’amor fossin l’esplendor del plaer que cap erosió del cel ni del
temps no serà capaç d’esborrar.

notes de temps i viceversa

ESSER VERBAL

I
Retxilleres d’horabaixa cauen:
primer una, després totes plegades.

II
Fireria de daurats en els espills
d’un d’aquests casals on no hi canta
ni gall ni donzella i dents corcades
d’una boca d’escenari abandonat.

III
Si l’hora tardoral fos un trinxet.
Si els núvols ennigulassin els ulls
del caminal exhaust de tant lirisme
i els iris s’arborassin
d’il·lusioneues assussuaixines
com qui descriu la vida dels ortòpters.
Si l’amor me deixàs encallat
en braços del deliri més lúcid.
Si l’amor no tengués aturall
com un tòxic d’aquells de no dir.
Si fos tan bo de fer morir-se
de puntetes com qui diu: Fins tot d’una.

inici

signari

DEA EX MACHINA

No et pensassis, moneta, que enganyes ningú
amb la cal•ligrafia aplicada dels teus poemes.
Cal·líroe, vols desfressar una veritat
que et desfavoreix: la imperfecció
de tes formes. Dit en paraules
més clares, reina: el teu mal cap
paralitza qualsevol tremolor del vers
i els sonets que publiques perboquen avortons
que, impúdica, i això és un amoret,
deixes descomponent-se davant els ulls
d’un desert de Lectors. Feliçment.

floridura

JUBILÓS EPITAFI [fragments]

II (POU DE POR)
La poesia és una mètrica o no és.

Com l’ohhh que el nin amolla tremolós
Dins el pou, per fer por a la por,
Així ix l’alè eixelebrat del gos
D’aquesta mala bava color d’or
Del pus.
No classifiquis els rugits del sentit
Que t’enclava al plaer, ni la veu
D’una melopea que mou el dit
Del sexe, obligat al camí de la creu
Del mal.
Aniràs teixint per rierols de tinta
Els fondals on naufraga la set
De tant pler afadigat, la cinta
D’uns gemecs de correguda que emet
Un cos
Sollat de temps. Potser la silenciosa
Claror d’unes ales obertes al vol
Del capvespre entitat de pell rosa
T’obriran els secrets d’estar sol
Com mai.
Respiraràs ofec, coneixeràs el so
Darrer,
La visita exacta del plor
Seràs tu: estranger.

XI (M’ETS AMIC)

AMAT, AMOR: HUMOR)
Popper, poper, paper: Quin fester!

Recordaves les paraules alades de Llull
-E los aucells feniren llur cant-
Paties el fi turment d’aquell crull
-E l’amic morí, en l’alba, per l’amat-
Obert de pit en ample pel trull
De la festa: et contradeies com un infant
Aviciat, ressentint-te brut i sull
Amarat d’avorriment i d’espant
Fins que te’n temeres: al capcurucull
Del dolor et cal saber viure l’instant
Sense passat i sense amor: sense deixant.

Com passes d’ocell a l’aire
Cafè Central (Els ulls de Tirèsies, 6), 2004

LES ESTRATÈGIES DEL RECORD

II – T’obriré nous forats
En el combat de l’amor et faré mal / i t’obriré forats nous / allà per on no havies pensat mai / que podrien entrar dins el teu cos.

III – Els cossos ardorosos
Renaixem algunes vegades a la vida / Ho escrius com ho sents / Saps que el coneixement d’aquest fet / no té articles científics que ho avalin / no diuen res del foc del plaer dels cossos ardorosos / el lloc exacte de mort i epifania

IV – Fer memòria
Vull fer la vida lenta / perquè passin els dies sense témer-se’n / amb la serenitat de les estacions / que arriben justes en cada cicle / amb l’humus de la memòria / alimentant-les sense treva / Vull fer la vida lenta / perquè l’amor s’eixampli per tots els sentits / i no deixi lloc a cap mort quotidiana

V – La bellesa totasola
Sap entrar en les paraules / en les juntes d’un vers / en el camí d’un so / en la guspira esperada / que ho pren tot

IX – Transfusió
Invent camins que ni jo sé / refaig dreceres esbucades / recerc escletxes introbades / em perd i no em puc refer / afic tot l’íntim en el teler / el sexe no hi és mai endebades / voldria aquí tot el deler / on s’escriuran coses passades / per tota la còrpora terrer / de les paraules estimades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!