Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

30 de setembre de 2020
0 comentaris

Poetes catalanes (130): Marina Antúnez

marina Antúnez va nàixer a Sabadell el 1976 i resideix a Castellar del Vallès. És periodista, poeta, conta-contes, i músic.

* Aficionada des de ben petita a escriure versos i contes breus, va veure publicada i premiada per primer cop la seua obra l’any 1996 amb Ciutadella i altres contes al Premi Emili Teixidor.
* Treballa a la ràdio des dels 14 anys i ha col·laborat en diverses publicacions de la revista Quadern de la Fundació Ars i Lletres en l’apartat de creació poètica, ha fet de redactora de la revista
universitària Medicampus, al Diari de Mollet i actualment és redactora a la secció de cultura del setmanari L’Actual i locutora a Ràdio Castellar.
* L’any 2009 va rebre el primer premi de Relats Breus de Viatges al PIJ Sarrià.
* L’any 2013 va ser segon premi de poesia als Premis Sàlvia d’Arenys de Mar.
* Ha publicat el poemari Un bocí de mi icol·labora regularment al blog versos.cat .
* L’any 2016 va participar com a poeta al Festival Poemestiu i va rebre el tercer premi de poesia Poemestiu La Vinyeta.
* És alumna de piano a l’Artcàdia de Castellar i té en marxa un repertori de poesies pròpies musicades que aviat veurà la llum

BREU ANTOLOGIA POÈTICA

L’oracle del Jordi
Amb els ulls clucs deixes que la nit t’acotxi
des de fa un any ja, cada nit,
amb el seu llençol humit.

Engrapes amb força i al vol
el primer raig de llum de sol, cada matí,
quan s’acosta cap aquí.

Al migdia mandreges,
sobretot ara que, amb la calorada,
tens l’estona ben assedegada.

A mitja tarda tens visita
de la fagina, l’esquirol, la merla o el cabirol,
i si és diumenge, fins del cargol!

Quan es fa fosc, abans d’acomiadar-te,
amb la mà estesa demanes l’últim ball
i amb els ulls clucs, nosaltres,
ballem amb tu fins que ens venç el badall.

Les muntanyes són elles
A casa, la iaia em va ensenyar a buscar bolets; la mare, espàrrecs.

La tieta feia ramets de flors, i la cosina, amb el gos al riu ballava.

Ma germana passejava entre vinyes amb sa filleta, que al seu darrere guaitava el mar.

Les amigues em van regalar tantes adolescències al bosc que mai les hauré acabades. Les estimades, muntanyes altes i nevades, i camins oberts a nous horitzons.

Ma filla m’ha fet arbre, i n’ha fet florir les branques i créixer les arrels.

A elles, a totes, els ho dec. L’abraçada més sagrada.

Clorofil·la
Del verd tendre de poncella
se’n fa el roig de la rosella,
treu el cap per primavera,
s’obre al cel la meravella.

Clorofil·la que s’enfila,
natges a la gatzoneta,
ramellet de mà i floreta
torno amb vitamina a vila.

Esquinç
Porto posat l’esquinç al peu sense sutura
marejant metges i perdius i això no es cura.

La sang s’ha cuit fins a tornar-se dura
i passa el temps i passa i això no es cura.

Camí de massa ampla tessitura
estintolada encara sobre la corda insegura.

En aquest devenir no hi ha dretura
esquerdats gemecs i això no es cura.

Del desig de curar-me en tinc fretura
i del vestit que estreny en desfaig la costura.

Sentint fred a la pell i ja tota nua
obro les mans, les ales, per agafar altura.

Sense tocar de peus a terra curaré la malura
a veure si així això es cura.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!