Emigdi Subirats i Sebastià

Manel Forcano i Aparicio va nàixer a Barcelona el 1968. És poeta, hebraista i traductor, director de l’Institut Ramon Llull de 2016 fins al 2018.
* Va estudiar hebreu a la Universitat de Barcelona i a Israel, al quibuts Ha-Oguen, a la Universitat de Haifa i a la Universitat Hebrea de Jerusalem.
* Ha completat la seua formació estudiant àrab a Síria, a la Universitat de Damasc i a Egipte, a l’International Language Institut del Caire.
* És doctor en filologia semítica per la UB i ha exercit de professor d’hebreu, arameu i d’història del Pròxim Orient Antic a la Universitat de Barcelona des de 1996 fins a 2004.
* També ensenya Història del Pròxim Orient Antic a la Fundació Arqueològica Clos, Museu Egipci de Barcelona.
* També ha estat professor d’hebreu a l’Associació de Relacions Culturals Catalunya-Israel (1992-98) i a la Universitat de Girona (1995).
* Durant els anys 1995 i 1996 va ser el traductor oficial del consolat d’Israel a Barcelona. Ha participat en el Projecte Manumed de la Unió Europea (2000-2004) per a la catalogació a les biblioteques dels manuscrits àrabs i sirians dels països de la riba sud de la Mediterrània, amb missions actives a Alep i Damasc.
* Ha adaptat llibrets d’òpera barroca per a la Reial Companyia Òpera de Cambra de Barcelona.
* Entre l’any 2004 i el 2015 va treballar com a documentalista i dramaturg a la Fundació Centre Internacional de Música Antiga, de Jordi Savall, de la qual n’és vocal.
* Va ser director de l’Institut Ramon Llull.
* Forma part del grup de poetes conegut com els “Imparables”.
* Ha estat guardonat amb: 1992: Premi Amadeu Oller per D’un record a l’altre, 1992: Premi de Poesia Josep López Picó per Les mans descalces, 1995: Viola d’or i d’argent dels Jocs Florals de Barcelona per De nit, 2000: Flor Natural dels Jocs Florals de Barcelona per Corint, 2002: Premi Internacional Europa Giovani Tívoli per Com un persa, 2002: Premi Cavall Verd per Clavats a la carn del món d’Iehuda Amikhai, 2003: Premi Carles Riba per El tren de Bagdad, 2006: Premi Crítica Serra d’Or de traducció per Els Viatges d’Ibn Battuta, 2014: Premi Miquel de Palol de poesia per Ciència exacta
Obra poètica
* D’un record a l’altre, 1992 (vegeu el volum 4 poetes 92), Les mans descalces, 1992, De nit, 1999, Com un persa, 2000, Corint, 2000, El tren de Bagdad, 2003, Llei d’estrangeria, 2008, Estàtues sense cap, 2013, Ciència exacta, 2014

Assaig
* La lletra apologètica del Rabí Iedaia ha-Peniní : un episodi de la controvèrsia mainonidiana a Catalunya i Provença, 2003; Dogmàtica imparable, 2004 (amb Sebastià Alzamora i Hèctor Bofill); A fil d’espasa: les Croades vistes pels jueus, 2007; Història de la Catalunya jueva, 2010 (amb Sílvia Planas i Marcé); Els jueus catalans, 2014

Traduccions
Poesia
Iehuda Amikhai, Queda’t amb mi, Iehuda Amikhai, Clavats a la carn del món, Pinkhas Sadé, El déu abandona David
Ronny Someck, Amor pirata

Novel·la
* Amos Oz, El mateix mar (amb Roser Lluch)
Teatre
* Gabriele d’Annunzio, El martiri de sant Sebastià

Llibres de viatges
* Ibn Battuta, Els viatges (amb Margarida Castells), Marco Polo, Llibre de les Meravelles, E.M. Forster, Faros i Farelló, una evocació d’Alexandria

Assaig
* Llibre de la Creació (Fragmenta, Barcelona, 2012) (en castellà, Libro de la Creación, Fragmenta)

Apologètica hebraica
* Els antievangelis jueus (Adesiara, Barcelona, 2017)

BREU ANTOLOGIA POÈTICA

De nit

Quan totes les
formes d’amor

et semblin vanes.

Quan els records i
la por. Quan el cos

tremoli, fràgil,

sorprès de la dolor
que el té.

Quan aquesta foscor t’embeni fort els ulls,

aleshores,

vés i arriba’t a les
palpentes a la cuina

i a poc a poc

il·lumina-la amb la
llum de la nevera:

mira, de sobte ets
enmig d’un camp de flors

dibuixades pertot a les rajoles.

Set

Ara. És ara en la
quietud d’aquest migdia

que m’és permès de
refer en somnis un record:

era un dia de canícula,
tu treies aigua d’aquell pou

i, fent un bol del
clot de les teves mans,

vas oferir-me’n.

A cada glop

t’anava besant els
palmells.

[Imatge Sebastià Perelló]

De Corint, Ed. Proa, Barcelona 2000

La casa de Píndar / Metro / Llegint Ovidi a la
platja / Gol / Les roses d’Isfahan

La casa de Píndar

Podem en la memòria,

com el darrer cop d’una destral al tronc d’un
arbre,

convertir tots els records en un temps

que ja no reconeixerem mai més

com a nostre.

Però cal salvar-ne sempre alguna cosa:

la llum d’un vespre, el gest d’una carícia,

la calor brillant després d’un bes

als
llavis.

Com
Alexandre amb Tebes:

va enderrocar pedra a pedra la ciutat hostil,

però hi deixà en peu

la casa de Píndar.

Metro

Agatàrquides de Cnidos va descriure les
platges d’Eritrea,

la color maragda del mar Índic, i Arià de
Nicomèdia

els
ports blaus i blancs del Pont Euxí. Plini,

les fonts del desert i els més bells
palmerars de Síria i Palestina,

i des de la barana més alta del vaixell,
Marcià d’Heraclea

deia adéu a les illes d’un Egeu banyat de llum.

Què fas tu, però, viatjant per sota terra

assegut en seients de plàstic negre a la llum
de fluorescents?

De res no et serveix la velocitat

ni estalviar temps. Estació rera estació,

aquí no arribes mai de debò

allà
on voldries.

Llegint Ovidi a la platja

Nedaves.

Tot i la sal,

el mar obria els ulls per a mirar-te.

Vas emergir regalimant

i si Dafne es féu llorer, Narcís una flor,

i Níobe un roc,

jo
també volia

mudar i ser de la teva tovallola

el
tacte i els colors.

Gol

Llegeixes Marco Polo quan entrava a la ciutat
de Quenlinfú:

travessava una avinguda de salzes tots en
flor

i l’escortaven tres mil soldats d’armadures
refulgents

a
cavall guarnits amb plomes al so de cornes i timbals

davant
els estendarts maragdes i violats

de totes les províncies de l’imperi.

A les portes del palau de teules blaves

l’esperava tota la cort de mandarins

sota un pal·li de sedes flonges groc i rosa

i també el formós Li Po, el guia

que, després d’una nit de
meravelles,

l’havia d’acompanyar a les
illes nacrades d’Angaman

en unes naus de veles color
d’or i de foc

que salparien a punt d’alba

just quan el mar s’encenia
brillant i delicat

com les restes d’un bes al
límit irisat d’un llavi.

I aixeques el cap del llibre

i et veus sol, assegut al
pati del celobert

sota la roba estesa dels
veïns.

I per una de les finestres
se sent una ràdio:

“Gooooooool!”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!