Poetes catalanes (128): Anna Montero i Bosch

L’Anna Montero i Bosch va nàixer a Logronyo el 1954. Resideix al País Valencià, és una de les principals poetes valencianes actuals. És poeta i traductora. Llicenciada en filologia francesa per la Universitat de València.

* Entre les seues traduccions cal citar els Petits poemes en prosa i Els paradisos artificials de Baudelaire, Mademoiselle Fifi de Maupassant, i altres obres de nombrosos autors com ara Jean Guéhenno, Michel Crouzet, François Poulain de la Barre, Claudine Bertrand, Aurélie Nemours, Anise Koltz, i l’antologia Poetes quebequesos (2001).
* La seua producció original, una poesia «depurada i insinuant, de to tènue i atmosfera delicada», es compon de «poemes breus que ens parlen d’amor, de la poesia i el somni, sempre amb un caire existencial que reflecteix l’angoixa de la mancança de sentit i la buidor del món».
* Ha estat antologada en L’espai del vers jove (1985), Camp de mines. Poesia catalana del País Valencià (1991) i Paisatge emergent. Trenta poetes catalanes del segle XX (1999).
* És filla del filòsof Fernando Montero.
* Ha estat guardonada ambel: Rosa Leveroni de poesia 2007. Ausiàs March 2010. Premi de la Crítica, de poesia, de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana 2010.
Obra poètica
* Polsim de lluna , 1983; Arbres de l’exili, 1988. Traç 45 (1990), La meitat fosca 1994, Com si tornés d’enlloc 1999, Serenitat de cercles 2004, El pes de la llum 2007, Teranyines 2010.

BREU ANTOLOGIA POÈTICA

amaga l’arbre un riu
sota l’escorça
al cor d’aquest desert
on el record sedeja
amaga l’arbre un bosc
sota l’escorça
i és en l’escletxa
que dius amor
on arrela i s’enlaira
al cor d’aquest país
on la memòria
s’encova al fons dels mots
i germina

de: arbres de l’exili

navegue el teu cos
amb vent de foc
vessant les veles

tota la mar
en la fondària
d’aquest naufragi

navegue el teu cos
i sóc la mar que et consumeix
i el vent que abrusa
el velam d’aquest naufragi

de: arbres de l’exili

si fores paraula
et diria lentament.
et paladejaria la música
i suau encetaries
el poema.
si fores so, arbre, fusta,
l’adagio et diria la llum
i l’aigua lenta dels violins
seria el viatge més íntim.

si fores l’adàgio
d’una simfonia interminable.

de: la meitat fosca

sóc al fons de tu.
com la marea,
com el solstici,
com el buit que segueix l’amor,
com el buit que l’amor omple.
sóc al fons del teu silenci.
sóc al fons de la paraula
amb què em dius.
sóc al fons de tu.
com una veu.

de: la meitat fosca

a barbara, i. m.

dóna’m la mà.
no sé qui va faltar a la cita.
potser jo.
potser no hi havia cita,
només paraules, ara,
que mai no vam dir.
que mai no direm.
il pleut sur nantes.
i la pluja pressentida
em diu com un coltell
el silenci de les paraules,
la seua incertesa.
dóna’m la mà,
ara que la pluja
a poc a poc ens esborra
els records.

de: com si tornés d’enlloc

a marguerite duras, i. m.

somia la vella dama a trouville.
amb un rerefons de gavines fosques,
somia: «jo vaig ser bella».
i totes les paraules són belles
ara que han estat dites.

cau la nit a trouville,
on mai no hem estat,
i puc veure els ocells de salnitre
i la mar molt trista.
cau la nit a trouville
i totes les paraules
que han estat dites
són el nostre passat.

anirem a trouville
i veurem les gavines fosques
i els ocells de salnitre
com pedres d’un altre món.
i sabrem que el temps
habita les paraules
que el diuen.

de: com si tornés d’enlloc

a marc granell

no sé per què
busque paraules per dir:
t’estime o sóc feliç
o no vull veure
aquest dolor que no és meu
i que tanmateix em colpeja
els ulls des de totes les finestres
del món de bat a bat obertes
sobre tant de dolor.

no sé per què
busque paraules per dir:
recorde aquella noia
que toca la flauta dolça
i demana sense demanar
almoina amb un somriure
i no sé per què
les seues galtes d’infant
o els seus ulls tan pàl·lids
o els passants que passen
sense mirar-la…

no sé per què,
avui potser el vent més fred
o potser el sol més alt.
no sé per què
busque paraules per dir-ho.

de: com si tornés d’enlloc

del cel, el núvol. de la paraula, els silencis.
de les aigües, el riu. de la mar, l’escuma.
dels carrers, la pluja.
de l’amor, el gest,
el núvol, el silenci,
la pluja, el riu.
de l’amor, la paraula i la mar,
el cel, l’aigua. de l’amor, l’espai
obert que a dintre s’arbra
i ens fa paraula.

de: com si tornés d’enlloc

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *