Poemes catalans (129): Adrià Targa

Adrià Targa i Ramos va nàixer a Tarragona el1987. És escriptor, llicenciat en Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona, ha cursat estudis de Direcció Escènica i Dramatúrgia a l’Institut del Teatre i es dedica a la docència.

*La seua producció literària se centra en la poesia.
* L’any 2010 es va proclamar guanyador del Premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater amb Boques en calma; amb la mateixa obra va guanyar el premi El Temps de les Cireres de Seròs l’any 2011.
* És també coautor de la cantata infantil Amics de pedra (2014) i ha col·laborat amb els seus poemes en la trilogia teatral Silent city (2014) per al Teatre Glej de Ljubljana, Eslovènia.
* És membre de l’Escola de Lletres de Tarragona i professor al seu taller estable de creació literària.
– Ha estat guardonat amb el premi Estellès de 2020 pel piemari Canviar el cel.
Obra poètica
*L’exili de Constança 2008, Boques en calma 2010, Ícar 2015

BREU ANTOLOGIA POÈTICA

LES PRIMERES FLORS
El vas conèixer un dia com els altres,
quan tenies dos fills, ja, i al darrere
duies més de vint anys de matrimoni.
Però ell deixà de ser aviat com els altres,
i a poc a poc vas començar a endinsar-t’hi,
en ell i en els motels de carretera,
i en les cales desertes, en les nits
d’estiu cap a tardor i de tardor a hivern.
Tot en ell, tot en tu, tot en vosaltres
anunciava que arribaria aviat
una llarga i eterna primavera.
Vàreu fer plans. Volíeu acabar
amb tot per començar amb només vosaltres.
I fou llavors, cap a finals d’hivern,
quan va sonar el telèfon. A través
del cable t’arribava, esmicolada,
la seva veu que et deia que potser
no arribaria mai cap primavera.
La malaltia duraria anys
i molt possiblement no en sortiria,
però aquells plans, aquell acabar amb tot,
els vas guardar al calaix, amb l’esperança
que tard o d’hora la primera flor
s’obriria. Sis anys més tard, com saps,
va morir, i amb ell fou també enterrada
la clau del teu calaix. No se sabria
per què ploraves aquell dia a casa
amb els teus fills. Molt i molt lluny de tu
se celebrava un funeral tot ple
de gent on cap dels vius no et coneixia.
Dies més tard, com sempre d’amagat,
t’hi vas trobar per última vegada
a Barcelona, allí, en aquella mena
de cementiri immens que dóna al mar.
I vas deixar-li sis roses vermelles
en record d’aquells anys, per demostrar
que res no pot parar la primavera,
que mai no és tard per les primeres flors

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *