Poetes catalanes (120): Maria Sevilla París

Maria Sevilla Paris va nàixer a Badalona el 1990. És una escriptora i docent catalana que imparteix com a professora associada a la Universitat de Barcelona. Va estudiar Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona, i actualment prepara la tesi doctoral sobre La passió segons Renée Vivien, de Maria-Mercè Marçal.

* Des de gener de 2019 és, junt amb les poetes Laia Carbonell i Raquel Santanera, una de les tres programadores del cicle de poesia de l’Horiginal.
* També és autora, junt amb el músic i matemàtic Joan Martínez, d’algunes accions de poesia sonora.
* Ha pres part en: Textos d’acompanyament de la Narrativa obscena de Hilda Hilst, 2018. Operación tenedor. Cocina y poética de la Transición y su sobremesa. 2019.
* Ha estat guardonada amb: el XXX Premi Bernat Vidal i Tomàs per Dents de Polpa, mentre que l’any 2017 amb el Miquel Àngel Riera de Manacor per Kalàixnikov .
* La seua poesia ha estat traduïda al castellà, a l’anglès, al croat i al turc.

Obra poètica
* Dents de polpa. 2015. Kalàixnikov. 2017. if true: false; else: true. 2020.

BREU ANTOLOGIA POÈTICA

TERRAL
No és de matinada si no acabo al Kentucky
pidolant. Un glop. Si no s’assequen les voreres.
No és de matinada si no sento que no sóc
jo ja mai més. Com si tu i la teva ombra, i boca seca.
No és de matinada si no pixo de puntetes al lavabo,
i m’esquitxo. Se me’n fot. I no m’eixugo.
No és de matinada… no pot ser si no m’hi pixo
i si no sóc la teva puta, boca seca. I no m’eixugo…
i no m’eixugo. Se me’n fot. S’eixuguen soles les voreres
amb el vent que ve de dins i deshidrata. Em deshidrata
(boca seca. La ressaca. Aquest vent que ve de dins:
Arc del teatre, de l’Est, Nou de la Rambla, el terral glaça).
I les voreres, assecant-se. I la disfàsia alcoholitzada
d’una puta. Que sóc jo.
Que sap que
no és de matinada si no acaba al Kentucky
pidolant. Un glop. O pidolant saber-se carn
de la teva ombra. Pidolant. Només un gest teu
vincladís fent-se glaçó de whisky ranci
en got de tub a la vorera. Abandonat.
Com si mai, com si no fos. Ressecant-se
amb el pixum que ve d’aquella cantonada
on hi ha vint cèntims. Rebutjats.
Que ningú almoina.

I LA CULPA
Llépol del patir que et fa ser meu.
Volia dir-te que no ho sento. Tampoc
no es penedeixen les gavines
quan estripen el mutisme de la nit
xisclant la por. La bogeria. La que em torna
encara llépol del patir que et fa ser meu.
Llépol. De la culpa. De saber-me
tot el front esgarrinxat. De ser gavina
i d’esquinçar la salabror de matinada
omplint la bretxa amb la buidor
que fa surar les boies. De nit.
Quan tot és negre i jo sóc
llépol del patir que et fa ser meu.
Volia dir-te que no ho sento. Tampoc
no es penedeixen les gavines
ni les boies ni la mar quan són immenses
i em fan mal. Quan me les miro. Quan sé
que són immenses. I em fan mal.
Per això
he de dir-te que sóc
llépol, al final, de fer-te mal
i ser-te mal, com a única manera
que jo sé
de fer-me mal i redimir-me,
així,
tot l’immens amor que et tinc.

BLEU, SAIGNANT, À POINT, BIEN CUIT
Crua. Estic viva, però crua. La meva
carn elàstica me la imagino blana i
llenegosa entre les dents. Poc digestiva.
I mentidera. La sang me l’afiguro fent-se
rosa barrejant-se amb guarniments de base
làctica. Lliscosa. Lletosa entre les dents i
mentidera. La pleura: no sé on és.
El pàncrees: no sé on és. La melsa:
no sé on és. Potser fa sucs i és
mentidera com la dona del mercat
prometent-me el tall més tendre. I jo tan
crua. Estic viva, però crua. La meva
pell elàstica. La meva fractura vertebral.
Els meus esfínters. La meva obertura:
em paralitzen. Me’ls imagino blans i
llenegant entre les dents. Poc digestius.
I mentiders. —Cinquanta quilograms de carn
sisplau i me la posa ben fineta. Me la talla
ben arran del precipici. Ben al límit del
vertigen vascular:
el meu ventre és
un avenc. Potser fa sucs i és
mentider com déu cuinant-te la carn
crua. Estàs viva. Repugnant. I crua.

IT FOLLOWS
Ens trobarem, amor, a l’angle mort dels miralls retrovisors, i floriran
incendis virginals per regalar-nos el tall més tendre de la por.
Jo duré un congost partint-me de la gola als genitals i tu podràs
conduir tota la corba del meu cos fins a l’abisme adolescent
del meu desig dentat. La nit: serà tan fonda com el fred
als orfenats. La nit: serà tan alta com el crit dels meus mugrons.
La nit: serà tan densa com la sang regalimant cal·ligrafies que escriuran
els nostres noms contra l’asfalt. Contra l’eterna joventut del parabrises,
amor! Ens trobarem a l’angle mort dels miralls retrovisors, i collirem
els somnis escapçats de motoristes degollant la mitjana de la por.
La impotència no serà sinó la còpula impossible de les línies paral·leles
sobre el pla. L’autopista serà una projecció de ketamina deformant
distàncies i horitzons. La matinada: una quimera innocent de salvació.
Les meves cuixes: la mordassa expiatòria dels coiots. El nostre impacte no farà
sinó l’exacta trajectòria desviada de les teves ereccions, i escriurem
els nostres noms contra l’asfalt. Contra l’eterna joventut del parabrises,
amor! Ens trobarem a l’angle mort dels miralls retrovisors, i collirem
els somnis fermentats de cadàvers desmembrant la cuneta de la por.
Jo seré el càncer nocturn. Jo seré el siamès malvat. Seré Texas oxidada
mutilant la humanitat. Seré la sida. Seré el darrer desastre nuclear
i seré els ulls mirant Sodoma, seré els ulls sense parpelles profanant
la teva boca. Seré el suc de l’indiscible ejaculant-te el caos a sobre
i seré: la mirada reculant la traça dels teus òrgans escrivint
els nostres noms contra l’asfalt. Contra l’eterna joventut del parabrises,
amor! Ens trobarem a l’angle mort dels miralls retrovisors, i floriran
incendis virginals per regalar-nos el tall més tendre de la por.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *