Poetes catalans (119): Carles Rebassa

Carles Rebassa va nàixer a Palma el 1977. És un dels principals poetes actuals dels Països Catalans.

* Entre 1998 i 2001 va treballar amb la companyia Mag Teatre en la posada en escena d’obres de Joan Oliver, Josep Palau i Fabre, Blai Bonet, Joan Brossa i Ramon Llull, entre molts altres. Juntament amb el músic Toti Soler, l’any 2004 va presentar Un home reparteix fulls clandestins, espectacle poètic basat en l’obra de Joan Brossa. El 2005, també amb Toti Soler i la cantant Ester Formosa, va crear l’espectacle Deu catalans i un rus.
* Ha publicat Requiescat in pace (1998), juntament amb Pere Perelló; el volum Poezies (2001), amb l’heterònim Bartomeu Matagalhs; Poema B (2006); Els joves i les vídues (2006), obra guardonada amb el Premi Ausiàs March de poesia, i Pluja de foc (2016).
* La darrera obra publicada és la novel·la Eren ells, que li valgué el Premi Ciutat de Tarragona Pin i Soler de novel·la i el Premi Ciutat de Barcelona de literatura catalana.
* El 14 de desembre de 2018 va rebre el Premi Carles Riba de poesia per l’obra Sons bruts.[6]
* Ha fet multitud de recitals arreu dels Països Catalans i a l’estranger.
* Actualment escriu una biografia de la vida i l’obra del poeta Blai Bonet, que es titula Mite i pols de Blai Bonet, i un llibre divulgatiu de l’obra de Joan Brossa, titulat Joan Brossa, ara i aquí.

Obra poètica
*Requiescat in pace (1a part), amb Pere Perelló (1998), Poezies (2001), Poema B (2006), Els joves i les vídues (2006), Pluja de foc (2016), Sons bruts (2019)

Narrativa
Eren ells (2016)

BREU ANTOLOGIA POÈTICA

MANCAT DE LLOM, XULLETA DO’M

Quin tou de brolls! Ai! Ell és el meu vici!
No em puc allunyar d’ell, i a la ribera
del fatu llac que amara primavera
no hi trob ni un trist senyal del Nou Solstici.
Rebent sol de matí: tanta estultíci-
a no és per a mi. Si no el veuré… I a l’era
mai no hi jaurem… I amb ell si tinc cantera
entonaré un glosat funeralici.

Quina vida més bèstia! Jo pas
de fer-me l’amargor devers la pell
pel somni desnonat d’un sol donzell
que em ruixa lluny i fuig amb pas solaç.
Demà, prestet, faré el camí del mas
dels Llauradors d’Amor. Voldré el més bell.

L’Època
[fragments]

sent-te dins el bressol del poble
*

Em jug les ungles que ningú no sap què fem aquí.
El meu cul m’ordena que m’aixequi
i mostri amb el color
que si traguéssim a lloure tots els cabells d’aquesta sala
no faríem més que adobar un plat
en divendres de quaresma, per alimentar el Mal
que un dia despertarà dins nosaltres.
Sabem cert que si ficàssim dins la gola
d’un monstre eunuc i pelat
tots els pèls dels nostres caps, conys, culs, aixelles,
guixes, dits, pits, cames, cuixes, ous, nassos,
orelles, llengües, cares i celles
faríem rebentar-li la boca
i amb les seves entranyes fondríem i corcaríem
les parets de les feixuguíssimes petulàncies de l’experiència aliena
que mantenen viva la por
donen raó al silenci
i trampegen la puntuació del dau del joquet de viur.
No s’ha de dubtar
que si a partir de mil nou-cents noranta-vuit
tothom decidís no rentar-se les orelles
i després de vint-i-un anys,
amb l’agra cera perpetuant segellàssim les dubtoses boques
de les pocànimes que neguen el Jo
-el progrés des del Jo
el Jo que s’alça i balla part damunt del propi Jo
el Jo que Joeja
el Jo que és propisme
el Jo que concep i dóna vida a les percepcions del Jo
el Jo que sap el cert dels altres Jo
el Jo cabareter i autostopista
el castell enigmàtic de Jo orgiàstrics,
els cabells i els ulls ens tornarien a créixer
i, aleshores, en ensumar els llençols del carrer
veuríem la ronya, la borra, la brutor,
grenyaríem els camins amb les grenyes que ens hauríem permès
el camí camí de goig de ser talment únics.

Mai en segles ens hauríem sentit tan lliures.

*

I heu de ser poetes amb faristols insignes,
versos infinits per estendre una esperança,
un destí, com l’horitzó tocable en mà
i el braç i el cor i les planetàries,
un regal cantat amb la veu més ampla i ressonant
amb què cadascú de vosaltres serà prou home per alçar el cap,
desferrar els llavis de la por
i la planta carnívora del deure,
l’ètica estentissa de la impotència,
i cadascú de vosaltres serà besat pel Cosmos, la presència
de fer i desfer, construir i anar més enllà del braç,
enderrocar tots els murs que silencien el sol.

///////////////////////////

terra 1 del desassossec de riqui rius

arribam
tocam raons i s’endevina
una presència com una olor
és potser la que tens quan somrius
i hi ha cor i hi ha color
i una altra olor
que ve directa de la mar
i és músiques
i flors que han de badar

////////////////////////

TOTA LA VIDA QUE T’ENYOR

M’ets cos: tota la vida que t’enyor:
naveg pensant-te en l’aigua blau marí
i t’imagín de fresc com un brotet de pi
que és saba tendra just si l’és d’amor.
No és lloc comú: pel teu record de cor,
els besos del meu cos de romaní.
I encara tenc calfreds de vent garbí
quan véns i em dius “t’estim…” i jo m’estor.
Vaig al mollet: deixondit, el llaüt
crida a les aigües que treguin la set
i l’assaciïn al meu cor perdut.
És el meu vent [perdut] si el mar és de vellut
i si som junts de nit dins el fresquet
que és foc amable. Tu: foc quan tenc fred.

Sons bruts

Sons bruts de fera neta. Així es fa llebre
la meva veu d’espines feta aritja.
No és nit. No és mai de dia. És que m’espitja
el meu amor que duc com una febre.
Em ve una febre… Quan t’enyor, la febre
s’estotja negra en malmenada sitja.
El meu amor: jersei per la calitja,
engany de llum per la fal·laç tenebra…

Jo sé que és un engany aquesta pensa.
La fera salvatjada i criminal
de les tenebres de la llum total
m’allunya de sentir-me en tal ofensa.
La deïtat sens dubte és Dionís.
Epicuri, tu i jo en som els nabís.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *