Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

24 de setembre de 2020
0 comentaris

Poetes catalanes (124): Begonya Pozo

La Begonya Pozo va nàixer a València el 1974. És professora de filologia Italiana a la Universitat de València (des de 1998 i on és responsable de Cultura, Igualtat i Comunicació) i poeta. Va cursar a la Universitat de València estudis de filologia, especialitzant-se en literatura italiana. Es va doctorar l’any 2008, amb la tesi: L’obra lírica de César Simón: poètica del paisatge i de la consciència.
* És una activista a favor de la poesia, dedicant gran part del seu temps a visualitzar la poesia d’altres poetes.
* És fundadora del premi de poesia César Simón -nascut el 2001-, així com de l’Aula de Poesia de la Universitat de València -creada l’any 2002 i que actualment dirigeix. També ha estat responsable de l’Aula de Poesia en valencià de la Universitat Politècnica de València entre 2004 i 2009.
* Ha publicat El muro de la noche ( 2000), Tiempo de sal ( 2004) i Poemes a la intempèrie (València, 3i4, 2011).
* Les últimes propostes poètiques es publicaran pròximament en edicions bilingües espanyol-català i italià-català.
* Ha estat inclosa en la Compagnia delle poete (www.compagniadellepoete.com).
* Els seus poemes han estat traduïts a diverses llengües. Al seu bloc http://begonyapozo.blogspot.com es poden tastar algunes de les seues últimes creacions inèdites.
* Com a reconeixement al seu treball poètic en l’any 2010 va rebre el Premi de Poesia Senyoriu d’Ausiàs March de Beniarjó.

BREU ANTOLOGIA POÈTICA

A voltes
Hi ha dies com sols
on obrir els ulls és trobar-se
plena d’obscuritat i maduixes.
Hi ha dies com mans
on l’olor a sàndal perfora els oblits
i dies com un misteri
on la bellesa és guix intens a punt d’esclatar.
També hi ha dies sense Bach
com hi ha fronts sense besos.
O hi ha dies com llunes plenes
que esperen un esguard de luxúria cansada.
I, a voltes, hi ha dies com la nuesa
on clareja més d’una vegada.

Som el paisatge
Som el paisatge que ens habita.
Som l’ull que vigila el desconcert,
les mans que arruguen el temps entre els plecs de la carn.
Som els llavis tallats pel fred sorprenent de la tardor
o les galtes toves d’una vesprada de vi.
Som la llum que s’amaga entre els núvols, com la pluja,
i som el vent sota les ones silencioses de la Malva-rosa.
Som la llengua que cruix entre les palmeres
i també som el parlar oblidat dels pollancres sota les fulles.
Som l’aigua que bull a totes hores i no crema,
som el bes de vidre amerat de distàncies,
com són els llençols urgents.
Som la nit que dorm despentinada,
el got brut de cafè amb llet i els raspalls de dents sense nom.
Som les esquenes o les cames,
els culs o els mugrons,
les cuixes o els cabells oblidats.
I som, quan som, el cansament de les estrelles,
els somnis de música o els malsons de tot aquest amor cosit a les venes.

En construcció
Ni puta
ni bruixa
ni monja
ni mare
dona sóc
senzillament
dona
i també puta
i bruixa
i monja
i mare
totes
em fan
dona
casualment
dona
possiblement
dona
arquitectònicament
dona.

Tria personal
T’has inventat un altre dia
sota el pes de la consciència.
Des de fa dos anys, quatre mesos i quatre dies
saps de la lluita, de la ira que
a poc a poc ha anat fent-se greix
entre la pell i els ossos,
de la mort que has mesurat
i de les ofenses per les quals, encara,
hauries de demanar perdó:
un perdó que no vols.
Saps també dels besos,
de les abraçades irrepetibles
entre làpides sense nom,
ni data de naixement, ni epitafis.
I també saps del pes de la carn,
del cel obert a la nit més fosca,
dels tubs que sense voler t’enganxen a la vida.
I saps que tots saben. I tots callen.
Però tu, des de fa dos anys, quatre mesos, quatre dies
i unes hores ets una altra.
Ho saps i has decidit de parlar hui,
deu de març de dos mil nou:
has decidit d’omplir el teu cementiri.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!