En Raimond Aguiló i Bartolomé va nàixer a Falset el 1950.Va treballar en una entitat bancària durant trenta anys i és poeta autodidacta.
* Ha col·laborat periòdicament a la publicació Unió.
* És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
Obra poètica
* Petits poemes 1971, Cruïlla de poemes 1987, Endavant 1988, Violes boscanes 1989, Memòria urgent 2010; Les cartes marcades 2011, Poesia a la frontera (antologia 95 poetes) 2011, La roca roja 2011 El cel de Babilònia dins La vida a glops, 4 poemaris. 2011; Monòleg a l’alba dins Monografies del Montseny/27 2012; Kalenda d’hivern 2012. A l’hora de l’Àngelus. 2012, Monòlegs fets a posta a la nit i a la posta. 2012, Crepuscle 2013, Magnòlies i vitralls 2013, A cada instant 2013,
Bumerang 2014, Sobre el paper 2015, La lleugeresa forana 2016, Zona wi-fi 016, La pols de la calaixera 2016. Brooklyn, potser 2018
Batre l’aire 2018
BREU ANTOLOGIA POÈTICA
Al voltant dels xiprers
He passat a frec de la porta: era oberta
i he defugit
l’impuls vehement de franquejar-la,
car em fa mal la vostra pau
tan callada!
Quima Jaume
Un cop a l’estiu em deixo caure al meu poble d’infant
i sempre faig a peu el mateix recorregut
conscient com soc que els llocs
no es mouen mai del lloc on són, si més no
canvien de nom els carrers i les places
i les fisonomies del veïnat,
Enfilo la casa on vaig néixer,
a la casa del pare on visqué de petit em deturo
i a les de la mare també, on va néixer i viure,
aquella del Baboix dels afores, on va romandre
durant dos mesos d’adolescència i temps de guerra
i m’omple un bleix d’enyorança al llindar
de la casa que ja no té les claus per fora
i on tots plegats, fa temps, vàrem ser feliços;
ara ja no és nostra. S’esclareix el record
a la casa enrunada de la tieta de França
i a la dels avis i a la de tots aquells més propers,
que se’n van anar a viure a Barcelona
i tornaren tots els estius al recer de la família.
Sense adonar-me’n voltejo pel passeig avall,
circumdo el poble tot cercant la creu de Gràcia
i resseguint un per un els noms
dels parents que ja no hi són fins arribar
al cementiri, on me’ls trobo tots plegats
com el dia de Nadal quan compartíem taula.
M’assec al mateix pedrís on seia la mare,
recollida sota l’ombra amorosa
i callada on la garbinada d’estiu
ressona la quietud esgarrinxada de mitja tarda
i refresca l’ambient de nostàlgies personals,
s’endú amb lleugeresa les hores perennes
i de vegades, també sense voler, la memòria
que cada cop costa més retenir per fer-la sàvia.
Aquest també és un lloc per la pau a tenir en compte.
La confrontació dels vilatans ha quedat suspesa
fins que algú abraci per sempre més la dignitat.
La figura fantasmagòrica dels xiprers enfilats
que de petit m’espantava ja no em molesta gens,
amb els anys, ens hem fet amics íntims
i compartim el lloc i l’hora d’acord amb tots els silencis.
Cap al tard, quan el sol ja ha caigut plàcidament
i he de reprendre el camí obligat del retorn,
tinc un buit a l’estómac, com si fes una malifeta,
per deixar enrere al jaç de la mort tota una vida.
Amb les mans deslligades d’antigues promeses
i presoner del meu passat amb l’escarpra a la mà
cisello, abans d’anar-me’n del tot, el meu nom al marbre
al costat dels meus, i sense epitafi encara em pregunto:
Quants estius s’arrosseguen al voltant dels xiprers?
Premi Viola Jocs Florals de la Tardor, Barcelona 2017
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Amb el teu poema, llegit en moments estranys, m’has fet recordar la meva petita història al costat dels meus avis en terres falsetanes, i m’has fet emocionar.
Gràcies!