Emigdi Subirats i Sebastià

A Tortosa vas sentir la crida de la llengua nativa,
que es xerra en la terreta formosa on et vas fer gran,
Maestrat, viva remembrança de la feliç noiesa!
L’arrel verdagueriana va deixar noble petjada,
el vers de Renaixença que la història enlairà,
dolç regust de pàtria per la llegenda encesa.
Hereus d’Ausiàs March i del rei Jaume I,
les belles serralades que envolten Benassal,
mereixen ser cantades amb la parla ancestral.
Seidia, la jove princesa del regne musulmà,
rebia tots els càntics que eixien de l’entranya,
bellíssima com era, el poeta li canta.

A Joaquim Garcia Girona

Amb una mirada a les roques del Masmut, guaites un món
de terra roja, seca, resistent, fèrtil i laboriosa,
amb oliveres de sàvia antiga veient passar molts d’anys.
Se sent eixe dolç parlar de casa, del Tastavins pagès,
amb paraules de tots els temps que la serra preserva,
un tresor rural amagat entre marges, balones i solsides.
La poesia és el ver espill de nostra entranya,
amb què llaurares la llengua, l’empostares,
un retrat embellit de terra eixuta i poc poblada.
El Matarranya esdevé terreta estimada, emblema
del vers que narra brillantment tot allò que ens passa,
des del cap-i-casal mai no oblidares les arrels de casa.

A Desideri Lombarte

Els teus cantares s’amararen del so de la terra,
la galaica ruralia de paisatge fèrtil i humid,
la vella imatge en el més profunda remembrança.
Usares ta llengua nativa en poesia i prosa,
el Rexurdimento de la parla formosa anava fent via,
dolça pàtria aquella que recobrava l’ànima.
Amb el company de vida, en Murguia, feres llarg camí
de cultura, l’essència vital de denúncia social,
les Follas novas, coratjosa revivies.
Els aires romàntics d’una centúria tacada amb sang,
marcaren el teu vers, com a donassa lletrada,
l’arrel antiga prenia el seu paper ben il·lustrat.

A Rosalía de Castro

Ton esperit passional amb tanta embranzida
– una nodrida carrera de lletra suprema –
superares obstacles de masculina supremacia.
Nascuda en una rectoria, amb germans envoltada tostemps,
aprengueres a viure amb el llibre de company,
complaent vida lletrada en la plenitud de l’ànima.
Ta mirada amb ironia a tot allò patriarcal
que recloïa la fèmina a son discret paper,
pur anhel de recobrar la llibertat de dona!
Moment de moral impura, de predomini del diner,
orgull i prejudici sovint anaven ensems,
ta ploma tan lluïda fou una arma permanent.

A Jane Austen

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!