Poema “Escriptors” (3)

Volies ser el més laboriós hortolà
de la terra que conreava ton estimat company,
i així espolsar la suor del front del pagès de casa.
Fores el poeta de totes les nostres paus,
de les entranyes treballadores tan obreres,
de l’amor familiar tostemps tan arrelat.
Veieres propera la dama negra encadenada,
et rosegava l’ànima amb son cruel encant,
va trucar a la porta del teu cos sagnant.
La poesia era un arma potent que destruïa
l’ideal feixista amb sotana llarga i fosca;
Miguel, et soterraren en una indigna fossa.

Al poeta Miguel Hernández

Els coloms omplen la plaça amb llur vol,
la tristesa és el retrat de la derrota,
el plor del cor la realitat penosa.
L’espill s’esmicola amb dolor del nostre temps,
la dona burgesa com una barra de gel
quan la hipocresia és hostil a la poesia.
La camèlia és l’angoixa vivent del carrer,
l’obrera s’arrossega per la terra o el quitrà,
La guerra esguerra vides amb sang.
La primavera és sols un mot del record,
la Rodoreda, la regina de nostra narrativa,
tot el que s’escriu roman en la memòria.

La dona quan escriu declara rebel·lia,
en un món de mascles cacics de cos i ment,
ses plomes nodrides fan captiu l’àvid lector.
El retrat amagat d’eixa fèrtil ruralia,
d’institutrius punides amb la lletra,
que instrueixen el jovent dels opulents.
L’escriptura és el quefer que agermana
les germanes tan lletrades i passionals,
amb un paper aliè al que els concern.
Les Brönte obriren camins de llibertat,
amb retrats llastimosos però vitals,
en centúria de penúria gens fraternal.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *