Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

13 d'agost de 2020
0 comentaris

Poetes catalanes (81): Margalida Pons

Margalida Pons i Jaume va nàixer a Palma el 1966. És escriptora, poeta i professora universitària. Va estudiar filologia catalana i filologia comparada a la Universitat de les Illes Balears.

* El 1993 es va doctorar en Literatura Catalana per la Universitat de Barcelona, amb la tesi Els poetes insulars de postguerra.
* El 1987 ―quan comptava amb 21 anys d’edat―, l’Obra Cultural Balear li va atorgar el guardó Bartomeu Rosselló-Pòrcel ― en el marc dels Premis 31 de desembre―, destinat a distingir a una persona menor de trenta-un anys que hagi sobresortit en el camp de l’animació cultural, la recerca (artística, humanística o científica) o la creació.
* El 1990 va obtenir un mestratge amb la tesi Aproximació a l’obra narrativa de Blai Bonet.
* Va ser instructora associada del Departament d’Espanyol i Portuguès de la Universitat d’Indiana (a Bloomington).
* Va ser professora associada de Literatura Catalana i Teoria Literària a la Universitat de les Illes Balears.

Obra poètica o sobre poesia

* 1985: Sis bronzes grisos d’alba. Premi Salvador Espriu; 1988: Les aus (poesia). Premi Ciutat de Palma – Joan Alcover de Poesia en Català (1987).

Estudis poètics

1998: Poesia insular de postguerra: quatre veus del cinquanta. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Premi Crítica Serra d’Or de Literatura i Assaig 1999; 2001: Blai Bonet. Antoloxía poética (recopiladora), en gallec.2001: compiladora de la antologia del poeta Blai Bonet, traduïda del català al gallec, al francès i al castellà: 2003: Le Marin absent (recopiladora), en francès. 2003. 2004: Blai Bonet, Antología poética (recopiladora), en castellà 2004; 1993: Blai Bonet: maneres del color.
1996: Viatge a Alemanya i altres nacions (editora), d’Antoni M. Alcover. Barcelona: Edicions 62.
2004: (Des)aïllats: narrativa contemporània i insularitat a les Illes Balears, amb Caterina Sureda. Palma de Mallorca i Barcelona: Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la Universitat de les Illes Balears, i Publicacions de l’Abadia de Montserrat; 2007: Textualisme i subversió: formes i condicions de la narrativa experimental catalana (1970-1985). Premi Crítica Serra d’Or de Literatura i Assaig 2008; 2007: Joan Alcover, Miquel Costa i Llobera i els llenguatges estètics del seu temps (editora); 2007: Textualisme i subversió: formes i condicions de la narrativa experimental catalana, 1970-1985 (editora); 2008: Poètiques de ruptura (coeditora); 2008: Andreu Vidal, Obra poètica i altres escrits (coeditora); 2010: Corrents de la poesia insular del segle XX. Palma: Documenta Balear (Quaderns d’història contemporània de les illes Balears); 2010: Transformacions (editora, amb Maria Muntaner, Mercè Picornell, Josep Antoni Reynés).

BREU ANTOLOGIA POÈTICA

BANC VORA EL MOLL

Esperem junts aquest inici d’alba
vora el camí sense retorn del temps.
Amb el ulls ben oberts
enfilem un per un els tímids raigs
que trenquen la blavosa transparència
de l’hora fosca.
Ara només cal atrapar l’instant,
fer-lo nostre aviat, sense recança:
car bé sabem que aquest avui daurat
que a penes broda onades a les fulles
es fa passat
com un llampec que mor entre tenebres.
Necessitam morir per poder entendre
que és fugaç la rialla, i el seu clam
teixit amb fil d’espera i de promesa
voreja el límit perillós del somni.

EL SILENCIÓS

Sis bronzes grisos d’alba. Tu dormies.
Un ressò humit de campana tal volta et despertava
mentre jo, a l’estació, mirant entrar la gent,
provava d’empassar-me
a cops d’indiferència
aquella amargor freda de comiat no dit.
El cel es desvetllava a poc a poc
i el varen corcar ocells. Només després,
quan el tren ja arribava al segon pont
i amb ritme acompassat feia créixer horitzons al teu voltant,
em vaig veure les mans plenes de nit
i em vaig imaginar com una onada
submisament tornant a tu.

ÀNGEL GROC

Més enllà de l’insomni et reconec:
ets la viva presència del desig.
Sense esforç, amb els ulls clucs,
coneixes bé les tresques d’aquest cos
i el teu tret és encert.
Entre els espills de l’alba fas un solc
d’espessa i flonja calma.
Murs de quietud et guarden la tornada
al cel antic d’on véns, des d’on esperes
un altre crit,
el nostre crit immens i esperançat
de cada tarda, quan ja tot es fa buit
i temem, àngel groc, els rius de l’ombra.

LABERINT

Enllà del mur que vorejam perduts
els dies són més llargs i cada tarda
ens sobta amb el seu rar batec imprevisible.
Enquimerats,
amb l’ànsia a flor de pell, a flor de llavi,
ho arriscam tot:
ungles i dents roseguen la muralla
de pedra i fang
i ens acalam envers l’inabastable.
Qui sap si la promesa
de rius d’argent o riberes de coure
i ales de foc ens hauria esperat! Fóra bonic
de fer-la nostra. Ara, però,
ens feim enfora amb una certa por
perquè la mort ens comença a temptar
-discretament, com si ho fes de reüll-
amb el llenç cendrós de l’hàbit i el costum.
Així, molt lentament desactivats,
refusam tots el prat humit i moll
de l’antiga il•lusió.
Ens cal l’alè d’algú que ens sigui nou
als ulls i al cor i que ens empenyi fort
per a no dir que el mur ja és massa alt
perquè puguem saltar-lo,
per a no fer del clos un laberint.

DIES

El temps és un pinzell freturós d’acabar
el dibuix de les vides.
Per això la memòria
cal no guardar-la sempre
i no gravar massa signes al cor
que puguin comprometre’ns.
Els dies esgotats i ja viscuts
guardem-los assecats com flors marcides
en els fulls d’un vell llibre
del més antic prestatge.
O bé que es tornin núvols i tramuntin
esveltes serralades
fins arribar a les valls on dorm la boira
fets pluja de paraules.

HISTÒRIA

Celatge de postal. Rams de coloms
escampats per l’espai que us enrevolta
desacollint
qualsevol inici de negror.
Ella t’estima i tu
l’estimes reprenent el vel de l’esperança:
travessau junts la fràgil passarel•la
que us mena a signes nous. Ella no diu
res del passat, res d’aquest gran
abisme fosc que us separava. Tu
deixes enrera tot allò que et parla
d’altres delers. Sobre la teva taula
dormen vells llibres que a les nits
ja no repasses. El paisatge és nou
i antics actors contemplen sens dir res
el vostre esforç
per convertir el carrer en un llarg passeig
amb un estany al fons i mimoses penjant
pels murs humits.
Amb els ulls clucs, ben orfes i ben sols,
provau d’endevinar-vos cada mà
i entaulau un combat amb la incertesa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!