Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

9 d'agost de 2020
0 comentaris

Poetes catalanes (77): Rosa Font

Maria Rosa Font i Massot va nàixer a Sant Pere Pescador, Alt Empordà, el 1957. És escriptora i professora de llengua i literatura catalanes a l’institut Santiago Sobrequés de Girona.

* En l’aspecte literari, ha dedicat la major part de la seua obra a la poesia, tot obtenint guardons com el Vila de Martorell per Aigua llunyana, el Festa d’Elx per La llum primera, el Rosa Leveroni per Des de l’arrel i el Carles Riba per Un lloc a l’ombra.
* En el gènere de la novel·la ha guanyat el Premi Ciutat de Palma Llorenç Villalonga per La dona sense ulls, novel·la basada en la vida de la pintora surrealista Ángeles Santos Torroella.
* Ha escrit articles sobre els poetes empordanesos de la Renaixença i sobre Víctor Català i ha fet estudis sobre l’obra poètica i dramàtica de Josep M. de Sagarra: Antologia poètica (1994) i El Cafè de la Marina (1990), i sobre l’obra poètica de Josep Carner (Antologia poètica, 1995)
* La seua obra, tant poètica com narrativa, destaca per la seua vinculació amb la comarca de l’Empordà.
* La seua novel·la La dona sense ulls ha estat guanyador del Premi Ciutat de Palma Llorenç Vilallonga 2013.

Obra poètica

* Aigua llunyana (2001), Des de l’arrel (Proa), La llum primera (2005), Un lloc a l’ombra (2011)
Quadern d’Erinna de Telos (1989, Columna), Em dic la veu (2017), Celobert (2019)

Obra narrativa

* Com ombres vives ( Columna), Envia’ns un àngel ( Alfaguara), L’ànima del freixe (2003), Can Manent : 600 anys d’història i el naixement [sic] d’un poble: Premià de Mar: recull documental (s.n.: 2003), Envia’ns un àngel (2004), L’ànima del freixe (2012), La dona sense ulls (2014) (Traduït al castellà: La mujer sin mirada, 2014)

BREU ANTOLOGIA POÈTICA

ABIROL

La llum, només un vel i una boira de grocs,
s’allisa els plecs del vestit pàl·lid.
Capvespre al caminet del riu.

Un fresseig fa arborar les romegueres
i corre al canyissar.
El salt encegador d’un cabirol
agita els àlbers i estremeix els joncs.

Aquest instant només. Una mirada.
El temps que va del so
al llarg silenci.
L’alè que va deixant la nit
als ulls encesos del capvespre.

ENLLÀ

No hi ha respir per a aquesta ànima ferida.
Gotims de sol al vidre opac
i un filet de llum a la falda
m’amanyaguen el cor
i em diuen que respiri,
que cridi tots els noms dels éssers que he estimat,
que m’estiri damunt del terra fred
i abraci el cel d’enllà del sostre.
No sé si respirar.
Al cos m’hi neixen ales.

RESPIRAR

Des de l’arrel, escric.

Amb l’impuls de la sang

que enterra les aus al sorral
i els trosseja els ossos.
Amb l’espasa del vent que mutila l’onatge,
amb l’ull cec de l’estany
per on llisquen el foc i les brases cansades.
Escric des de l’arrel.
Per bategar amb els boscos
i enfilar el laberint dels branquinyols
nuats al gran ofec del temps,
quan respirar és la mort inajornable.

INICI

Sóc àliga i vent.

Àliga per saltar als abismes,
vent furient per mossegar el dolor.
Sóc vidre i aigua.
Vidre per reflectir la llum iridescent
i aigua per escolar-me al riu
i vestir-me de jonc.
Sóc fusta i foc.
Fusta per cremar els corcs de glaç
que em clivellen les mans,
foc per vèncer la por que em tenalla.
Sóc sal i sóc mar.
Sal per ungir la nit, i mar per conjurar
l’escuma pútrida de canyes i de crancs.
M’he fet àliga i vent,
sal i mar, vidre i aigua, fusta i foc,
per retornar a l’inici,
quan no hi havia mar ni vent ni sal ni aigua.

UN LLOC L’OMBRA

Sense pell, en un lloc a l’ombra, visc.

Desnuada de mi,

amb els dits cabdellats
a la madeixa de la mort
mentre escolto les hores sense veu,
amb la finestra oberta al vent glaçat
enmig d’un naufragi de núvols.
Em sé terra de nit i pols crepuscular,
acer d’estrella i ombra,
el so desafinat dels meteors.
Saliva de cuc, boca de llimac, em sé,
un bri cansat de fum, la cicatriu del foc.
Als fils gelats dels vent, estenc el meu vestit:
la pell que sobreviu llagada
en aquest lloc a l’ombra.

SENSE LLENGUATGE

El que hi ha a fora té un llenguatge

que no se com llegir:
el xiuxiueig del vent
mentre abraça les fulles i el carrer,
els sons de cada insecte,
l’olor de cada pedra,
les paraules dels núvols en aquest mar de cel.
Si miro amb ulls de cec, llegeixo
aquell altre llenguatge que hi ha en mi:
les mans del meu jardí escanyant les heures,
els mil camins de l’ombra,
els límits de la llum,
el silenci de tot el que s’ha escrit
sense llenguatge.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!