Poetes catalans (78): Jordi Pàmias

Jordi Pàmias i Grau va nàixer a Guissona, Segarra, el 1938. Va estudiar llengües romàniques a la Universitat de Barcelona. Va ser professor de literatura a Guissona, Bellpuig i al Màrius Torres de Lleida. És membre i soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i del PEN català. Ha rebut nombrosos guardons literaris. El 1999 va rebre la Creu de Sant Jordi.

* El seu primer llibre de poemes, La meva casa, va veure la llum l’any 1969 arran de guanyar el Premi Joan Salvat Papasseit. Altres poemaris guardonats són: Flauta del sol (premi Carles Riba, 1978), Àmfora grega (premi Vicent Andrés Estellés, 1985), Entre el record i el somni, premi Ciutat de Palma 1991, o Narcís i l’altre (premi Miquel de Palol, 2001) i Terra Cansada Premi Crítica Serra d’Or de poesia, 2005.
* El 2017 és guardonat amb el Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana.

Obra poètica
* La meva casa (1972), Fantasia per a ús de la gent sàvia i d’altres poemes (1974), Cançons de la nit benigna (1975), Clam de la neu (1977), Flauta del sol (1978), El foc a la teulada. Obra poètica I (1982), Lluna d’estiu (1985), Àmfora grega (1985), La nit en el record. Obra poètica II (1986), El camí de ponent (1990), L’alegria velada (1992), Entre el record i el somni (1992), La plana verda (1994), La fuga del mil·lenni (2000), Narcís i altre (2002), Terra cansada (2004), Lluna d’estiu (obra poètica III) (2004), La nit en el record (obra poètica, II (2006), La veu de l’àngel (2009), El do de la paraula (obra completa, IV) (2010), Incerta vida (2011), antologia

Teatre
* Camí de mort (1979)

Assaig
* Quadern de tres estius (1986), dietari; Joan Barceló. Obra i retrat (1990), Des de la foscor: Un dietari dels anys 60 (2007)

BREU ANTOLOGIA POÈTICA

Camí

El camí que seguíem, vorejat
de somnis –com un riu amb una verda
filera d’albers,
com una antiga ruta clapada de llambordes–,
ens ofereix, en un revolt,
el respatller d’un banc tot ple de mareselva.

Avui ens acompanya,
no la veu agredolça d’uns dies llunyans,
que han deixat una traça fugissera,
sinó la fresca joventut
d’uns fils, la càndida estatura
que guarda, encara intacta, la bellesa
d’un fris de marbre al temple, debolit, d’Afrodita:
el fruit madur del nostre amor de sempre.

Desig

Rere llampecs incerts, la nuvolada
estén un vel de pluja, que m’abriga en la nit
suau. La meva vida, nua com la gebrada,
rebé el sol del desig com una fuetada
i l’amargor dels dies amb un obscur delit.

La poesia

Com el galop, mig oblidat,
d’uns cavallets de fira,
avui, a casa, ens sedueix
l’encant d’un món feliç: el tèrbol
remolí de la imatge.
Però la nit truca a la porta,
i el silenci convoca
les paraules perdudes
-com un grapat de còdols grisos
a la llera del riu,
sota la boira gebradora.
Amb lent reflux, tornen llunyanes
cançons de bressol, ecos
d’elegia, mormols…

Ferit d’enyor, calla el poeta.
I entreveu, amb ulls clucs,
el cec enigma
d’un temps de somni i de vertigen,
que roda més de pressa
que els cavallets de fira.
Ens amenaça el trist orgull
de l’home, seduït
per l’encant de la tècnica.
Però no moren, les paraules.
Flama en la nit, la poesia
és saviesa compartida,
contra l’oblit. I pura gràcia
d’un art madur: rigor i joc.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *